Sobre la catalanitat

Amb aquest article començo a col·laborar amb l’equip Criteri (www.e-criteri.cat) que té per objectiu el foment, des d’una perspectiva interdisciplinària, de l’autocentrament nacional dels catalans.

 

Els temps de crisi, (i els d’ara ho són), són també moments de replantejament. Cal, però, saber-los aprofitar. Entre la classe política hi ha constància (potser no consciència) de que el catalanisme està desdibuixat. El moviment que propugna el reconeixement cultural i polític de la nació catalana no té prou cohesió, lideratge i estratègia per assolir objectius més enllà del marc estatutari vigent. Hi ha anhels, bons propòsits, voluntats aparents, però no hi ha projecte creïble, ni pel 2014, ni més enllà.

Un procés d’autodeterminació en el marc de l’Estat espanyol comporta afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal i la classe dirigent catalana actual ni s’ho planteja. Amb aquestes consideracions no vull dir que no sigui possible, ho serà si es coordinen els cercles d’emprenedors que vinculen la seva prosperitat a la del país, si hi ha un intel·lectual col·lectiu que aglutini culturalment i cívicament la comunitat nacional i unes forces polítiques que siguin capaces  de fer la tasca institucional imprescindible.

De totes aquestes premisses la que em sembla prioritària, abans que refundar el catalanisme, és repensar la catalanitat. Què és avui ésser català, quines són les característiques comunes (valors, sentiments, tradicions, maneres de pensar i de fer) als catalans. Hi ha tres actituds davant aquests reptes: la conservadora (centrada en preservar els trets culturals i lingüístics que ens han identificat fins ara com a poble), la innovadora (que hauria d’afegir nous elements i fer una nova síntesi) i l’absentista (la que tot i reconèixer de manera abstracta l’existència de la nació catalana prescindeix del compromís actiu de potenciar-la en nom del cosmopolitisme, l’Espanya plural o qualsevol altre subterfugi).

La condició política de català està restringida als ciutadans espanyols empadronats en algun municipi de la comunitat autònoma de Catalunya, quan és evident que l’autoidentificació com a català no coincideix amb aquest tràmit administratiu. Per a reobrir el debat sobre la catalanitat cal partir de la naturalesa complexa i canviant d’aquesta realitat, de les diverses formes i graus  de compromís amb la mateixa (valencianitat/catalanitat, mallorquinitat/catalanitat….), de l’acció alienant i assimiladora dels estats espanyol i francès i de la multiculturalitat fàctica de les societats euroccidentals, també la catalana. Hauria d’ésser una prioritat organitzar els nuclis especialitzats en ciència política, sociologia, dret i altres disciplines universitàries i que estiguin disposats a assumir una funció de lideratge  social com la generació que va modernitzar la Catalunya republicana als anys trenta del segle passat.

Post Scriptum, 2 de gener del 2018.

Enllaço aqueix article d’Agustí Colomines publicat ahir al Nacional “Refer la catalanitat” perquè planteja qüestions essencials relaatives a la continuïtat de la nostra identitat nacional que s’obvien sovint irresponsablement des del camp independentista mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *