Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 de juliol de 2008
1 comentari

Sobre la catalanitat

Amb aquest article començo a col·laborar amb l’equip Criteri (www.e-criteri.cat) que té per objectiu el foment, des d’una perspectiva interdisciplinària, de l’autocentrament nacional dels catalans.

 

Els temps de crisi, (i els d’ara ho són), són també moments de replantejament. Cal, però, saber-los aprofitar. Entre la classe política hi ha constància (potser no consciència) de que el catalanisme està desdibuixat. El moviment que propugna el reconeixement cultural i polític de la nació catalana no té prou cohesió, lideratge i estratègia per assolir objectius més enllà del marc estatutari vigent. Hi ha anhels, bons propòsits, voluntats aparents, però no hi ha projecte creïble, ni pel 2014, ni més enllà.

Un procés d’autodeterminació en el marc de l’Estat espanyol comporta afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal i la classe dirigent catalana actual ni s’ho planteja. Amb aquestes consideracions no vull dir que no sigui possible, ho serà si es coordinen els cercles d’emprenedors que vinculen la seva prosperitat a la del país, si hi ha un intel·lectual col·lectiu que aglutini culturalment i cívicament la comunitat nacional i unes forces polítiques que siguin capaces  de fer la tasca institucional imprescindible.

De totes aquestes premisses la que em sembla prioritària, abans que refundar el catalanisme, és repensar la catalanitat. Què és avui ésser català, quines són les característiques comunes (valors, sentiments, tradicions, maneres de pensar i de fer) als catalans. Hi ha tres actituds davant aquests reptes: la conservadora (centrada en preservar els trets culturals i lingüístics que ens han identificat fins ara com a poble), la innovadora (que hauria d’afegir nous elements i fer una nova síntesi) i l’absentista (la que tot i reconèixer de manera abstracta l’existència de la nació catalana prescindeix del compromís actiu de potenciar-la en nom del cosmopolitisme, l’Espanya plural o qualsevol altre subterfugi).

La condició política de català està restringida als ciutadans espanyols empadronats en algun municipi de la comunitat autònoma de Catalunya, quan és evident que l’autoidentificació com a català no coincideix amb aquest tràmit administratiu. Per a reobrir el debat sobre la catalanitat cal partir de la naturalesa complexa i canviant d’aquesta realitat, de les diverses formes i graus  de compromís amb la mateixa (valencianitat/catalanitat, mallorquinitat/catalanitat….), de l’acció alienant i assimiladora dels estats espanyol i francès i de la multiculturalitat fàctica de les societats euroccidentals, també la catalana. Hauria d’ésser una prioritat organitzar els nuclis especialitzats en ciència política, sociologia, dret i altres disciplines universitàries i que estiguin disposats a assumir una funció de lideratge  social com la generació que va modernitzar la Catalunya republicana als anys trenta del segle passat.

Post Scriptum, 2 de gener del 2018.

Enllaço aqueix article d’Agustí Colomines publicat ahir al Nacional “Refer la catalanitat” perquè planteja qüestions essencials relaatives a la continuïtat de la nostra identitat nacional que s’obvien sovint irresponsablement des del camp independentista mateix.

Post Scriptum, 15 de novembre del 2020.

El descrèdit de la catalanitat, del nacionalisme, de la identitat, del sentit de continuïtat del poble català és induït des de fa segles pels estats ocupants, però des de fa una vintena d’anys s’ha introduït una versió equívoca del multiculturalisme de la mà del progresisme abstracte i banal refractari a la catalanitat que malda per substituir-la en nom del mestissatge i la diversitat cultural. Aqueixa tendència, perceptible sobretot en el missatge polític dels Comuns, és assumida també per ERC que obvia la catalanitat en el seu discurs: per exemple, en matèria d’ensenyament parla d’escola plurilingüe i multicultural deixant de banda l’objectiu nacional d’escola catalana i en català. O també, l’article recent de Pere Aragonès a la Vanguardia del 8 d’octubre proppassat parlant de la “Barcelona diversa, capital republicana”, assumint un republicanisme sense identitat nacional catalana com a eix de vertebració social.

Post Scriptum, 27 de juliol del 2023.

Comparteixo plenament l’editorial de Vicent Partal el proppassat 13 a Vilaweb: “Un dia infame i una resposta clara. Vist Alliot, vista Prohens i vist Mazon, molt cec cal ser per a no entendre que la catalanitat és el camí i és la resposta”.

  1. OK, Jaume. Els de e-criteri aporten una visió autocentrada lluny del melic (com l’anomenen els botiflers per dissimular la seva opció nacional-espanyola). Autocentrament no vol dir autisme, dons es allí, on els botiflers ens volen portar. Contràriament, vol dir oberts al món: amb el bagatge de llibertat que caracteritza la història del nostre poble.

    M’agraden les mirades que inclouen a la seva web.

    Retorn al Poble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!