La Pau i Treva de 1065

Els aplecs de Toluges (Rosselló) se celebraven el darrer cap de setmana de juliol i foren instituïts en 1965 pel Consell Nacional Català per commemorar les Assemblees de Pau i Treva que en 1021 i 1065 s’hi reuniren per tal de pacificar la terra, protegir els pagesos i desvalguts i permetre el conreu de l’agricultura i el comerç. Amb motiu del primer aplec (el darrer fou el de 1976) el CNC publicà aquest opuscle.

 

L’Assemblea de Toluges de 1065 i l’origen de les Corts de Catalunya

Enguany es compleixen 900 anys de l’Assemblea de la Treva del Senyor celebrada a Toluges (Rosselló). D’aquestes assemblees varen anar formant-se per evolució les Corts de Catalunya, la institució parlamentària més antiga d’Europa. El moviment de la Pau de Déu comença a iniciar-se a finals del segle X a l’Arquebisbat de Narbona, així com a Aquitània. En aquella època Narbona era la seu de que depenien els bisbats catalans. En les assemblees per a establir i proclamar la Pau de Déu primer, i la Treva del Senyor després, hi assistiren bisbes i nobles catalans. Es possible que aquestes assemblees tinguessin un origen remot en el dret visigòtic, vigent un temps a la Narbonesa, i en els Concilis de nobles i prelats del Reialme dels Gots (segle VII) del qual Septimània i Catalunya formaren part.

La Pau de Déu en el seu origen era una institució eclesiàstica establerta en assemblees de nobles i prelats que amenaçava amb l’excomunió tots aquells que ataquessin els pagesos i els pobres, els clergues que no anessin armats i els bens de l’Església. Més endavant aquesta protecció anà estenent-se a altres persones i a altres camps, i anà passant sota el control de les autoritats civils, els comtes de Barcelona. Gradualment també aquestes assemblees anaren prenent acords de caràcter econòmic, financer i polític. Finalment quan els representants de ciutats i viles apareixen al costat dels nobles i prelats les Corts resten ja plenament constituïdes.

La primera assemblea de la Pau de Déu tingué lloc a Narbona en 990. Hi assistiren nobles i bisbes de la província narbonesa i, doncs, els catalans. Tres sínodes o assemblees tingueren lloc a Toluges, bisbat d’Elna (actual bisbat de Perpinyà) en 1021, 1027 i 1065 o 1066. En la segona d’aquestes assemblees el sentit pràctic dels catalans convertí l’ideal d’una Pau de Déu universal i perpètua en un pla concret i aplicable d’observar una Treva del Senyor durant dies i períodes determinats i de protegir certs grups de persones i d’activitats. L’Assemblea de 1027 ordenà que ningú no podia atacar els seus enemics durant els caps de setmana, des del dissabte al vespre fins al dilluns al matí. La treva fou més tard estesa de l’Advent a l’Epifania, a la Quaresma, a la Pentecosta, etc, i a protegir els oliverars, els pastors i les ovelles, els pagesos, les relles, pallers, els mercaders que anessin a mercat i les mercaderies que portessin.

El gran inspirador d’aquestes assemblees i del moviment de la Pau i la Treva a Catalunya fou Oliva, germà dels comtes de Besalú i de Cerdanya, bisbe de Vic, abat de Cuixà i de Ripoll i fundador del monestir de Montserrat. Ell i Berenguer, bisbe d’Elna, presideixen el primer sínode. El segon sínode restringit de la diòcesi d’Elna, ho fou per ell tot sol puis Berenguer era peregrí a Terra Santa. El tercer fou ja una assemblea mixta de nobles i prelats amb Wifred de Cerdanya, nebot d’Oliva, arquebisbe de Narbona, Berenguer, bisbe de Girona, Raimon, bisbe d’Elna, Gausfred, comte del Rosselló, amb el seu fill Gilabert, Pons, comte d’Empúries, Guillem II, comte de Besalú, comte de Besalú, Raimon, comte de Cerdanya, Gausbert, vescomte de Castellnou, etc. Per completar el marc en que aquestes assemblees es desenvolupaven recordem que coincideixen amb l’esplendor de l’art romànic català i amb la gran activitat legislativa de Raimon Berenguer el Vell, promulgador dels Usatges. La llengua seria ja la nostra en aquestes assemblees tingudes al prat de Toluges, entenedora per la gran multitud d’homes i dones del poble que les presenciaven. Seria una llengua com la de la Cançó de Santa Fe, escrita entre 1033 i 1066, potser a Cuixà o a Canigó.

Evolució vers les assemblees polítiques

Paulatinament les assemblees de Pau i Treva passaren sota el control de les autoritats civils. Per primera vegada en 1068 Ramon Berenguer el Vell convocà ell mateix una assemblea a la catedral de Barcelona, però en 1131 Ramon Berenguer III en convocà una altra ja no en cap edifici eclesiàstic sinó al seu propi palau. Fet remarcable: la convocatòria d’aquesta assemblea diu que la seva finalitat és “ad tractandum de comune utilitate ipsis terrae”, frase que des de llavors serà la fórmula oficial per a convocar aquestes assemblees primer i les Corts de Catalunya més endavant. Així mateix en aquest procés de secularització observem que primer la sanció contra els transgressors era l’excomunió. Però els Usatges ja manen que sien portats davant el tribunal del bisbe. Per acord de l’assemblea de Font d’Aldara (1173) els transgressors poden ésser portats al tribunal del bisbe o del batlle representant el comte, i per la de Girona (1188) el veguer alçarà una força armada per a perseguir-los.

Aquesta assemblea de Girona pren un acord constitucional: a pesar de la unió amb Aragó, els veguers a Catalunya seran catalans. Una clara indicació del caràcter polític i legislatiu de les assemblees de Pau i treva i d’ésser elles les predecessores de les Corts ens és donada per dos fets: que les Corts en èpoques posteriors continuaran, com aquestes assemblees, promulgant constitucions de Pau i Treva, i que moltes de les decisions d’aquestes assemblees pre-parlamentàries, com les de Toluges, tingueren força de llei i foren incorporades als Usatges i, més endavant, al llibre de les Constitucions i altres Drets de Catalunya. La Pau i Treva existí en altres països d’Europa. En cap, però, tingué la trascendència jurídica, social i política que a Catalunya on ordenà la societat, fomentà la democràcia i originà el parlamentarisme.

Les llibertats personals i de comerç

En el concili de Narbona del 1054, en el qual d’entre 10 bisbes 3 eren els de Girona, Urgell i Barcelona, començà a trobar-se un inici de reconeixement de drets personals: cavallers i homes del poble no poden ésser privats de llurs propietats sinó segons les lleis, és a dir, la igualtat del dret de propietat, i els cavallers no poden ésser detinguts sinó segons les lleis. Més endavant Alfons I a l’Assemblea de Barbastre (1192) proclama en la constitució “Aquesta és la Pau” que els homes i les dones del poble i totes llurs propietats, bous, ovelles, ases, cavalls, eugues i altre bestiar són posats sota la seguretat de la Pau i Treva de manera que ningú no gosi agafar-los ni fer cap dany a llurs persones ni a llurs coses. En la de Barcelona (1198) Pere I estén la Pau i Treva a tots els burgesos i ciutadans, als menors, orfes i vídues i als jueus amb tot allò que posseeixin. Dos anys després ampliava la Pau per a incloure no sols els pagesos sinó més encara els menestrals de tots arts i oficis.

El comerç i els mercaders eren igualment protegits. El Concili de Vic (1033), presidit pel bisbe Oliva, amenaça amb l’excomunió els qui ataquin els mercaders o llurs mercaderies en anar, en estar o en tornar del mercat, acord repetit pel Concili de Narbona del 1054. Els Usatges “Camini et strate” i “Omnes quippe navis”, part de la Gran Constitució de Ramon Berenguer del Vell (vers 1060), proclamen que els camins estan de dia i de nit sota la proitecció de la Pau i Treva, de manera que tothom, cavallers i peons, mercaders i traficants amb llurs mercaderies hi puguin circular sense por ni molèstia. Així mateix les naus que vagin o vinguin de Barcelona, des del Cap de Creus a Salou, estan de dia i de nit sota la Pau i Treva i la protecció del Comte de Barcelona. és la proclamació del dret de lliyre circulació i de llibertat de comerç que a Anglaterra no trobarem fins a la Magna Carta de 1215.

El règim municipal i el federal

Des del segle XII, els concilis que proclamaven la Pau i Treva anaven seguits d’assemblees parroquials on s’aplegaven tots els homes majors de 14 anys. Allí, democràticament, els acords els eren comunicats i explicats i ells eren exhortats a guardar la Pau i Treva. Més endavant foren elegits uns funcionaris encarregats de fer complir localment els acords dels concilis i defensar la pau. Aquests eren dits “paciarii” en els documents llatins, o paers en català, que per primera vegada són esmentats en una de les constitucions de les Corts de Lleida (1214). Consta llur existència en diverses ciutats catalanes, com Barcelona, Tortosa, Lleida, etc. En aquesta darrera ciutat la casa del consell municipal, la Paeria, bell edifici del segle XIII, subsisteix encara. Els paers, doncs, originàriament funcionaris encarregats de vetllar pel respecte a la Pau i Treva, jugaren un paper important en els orígens de l’administració municipal a Catalunya. Els paers existeixen també a Itàlia (paceri), a França (apaisseurs, Normandia, Picardia, Artois, etc) i a Anglaterra (custos pacis), però, exceptuant Aragó, no a Espanya on el moviment de la Pau i treva no tingué importància.

Una de les institucions derivades de la Pau i Treva eren els pactes entre bisbats o territoris veïns, els habitants dels quals feien jurament de no atacar-se mutualment. Aquests pactes semblen haver-se iniciat a principis del segle XI a Borgonya i Aquitània. Hi ha també pactes semblants entre valls pirinenques. Podem suposar que en èpoques primitives aquestes formarien comunitats populars autònomes en les quals el feudalisme no penetrà gens o escassament. Andorra seria la última supervivència d’aquestes comunitats pirinenques. En el Pirineu central aquests pactes entre valls veïnes eren dits “Lies de Pats” (Lligues de Pau) o Patzeries i constituïen verdaders pactes federatius. La majoria dels tractats conservats són del segle XIV, com el concertat entre la Vall Ferrera i la de Vicdessós. Alguns d’ells, escrits en occità, fan referència, però a la carta “de patz antica”, cosa que indica un origen anterior. Uns pocs pactes del segle XII són conservats, com el de les valls de Banyeres de Bigorra i del Lavedan (1171), i el de les valls d’Asp i d’Ossau (1187). Aquests pactes pirinencs ens ajuden a comprendre els orígens del federalisme català. Aquest naixeria de les valls pirinenques i dels pactes de pau entre comunitats de pastors que hi habitaven, tal com el federalisme suís neix de les valls alpines (Lliga Perpetual entre els tres cantons fundadors de l’actual confederació, 1291).

Les primeres Corts

Hem esmentat com els concilis per a proclamar i regular la Pau de Déu i la Treva del senyor, que al principi eren una institució eclesiàstica i als quals assistien nobles i prelats anaren passant sota el control de l’autoritat civil, en especial el Comte de Barcelona a partir de 1068. Així s’entronquen amb les reunions del Consell del Comte i amb altres assemblees civils en les quals intervé un nombre cada vegada major de persones com l’Assemblea de Barcelona de 1200, sota el Rei Pere I, les actes de la qual porten la signatura de 90 nobles. Les assemblees de Pau i Treva no poden ser considerades com assemblees parlamentàries, puix que no hi assistien encara els representants de les ciutats. Si bé hi ha alguna referència a unes Corts celebrades l’any 1210, la primera assemblea de la qual tenim confirmació documental de que els representants de ciutats i viles hi assistiren al costat de nobles i de prelats, fou la de les Corts de Lleida del 1214. Mor Pere I a la batalla de Muret deixant com successor un petit infant, el futur Jaume I, calia obtenir per a ell el suport més ampli possible. Per això els representants de les ciutats són convocats a l’Assemblea de Lleida. Juyren lleialtat a Jaume a canvi de restar lliures de nous impostos fins a la major edat del nou rei. Les Corts de Catalunya són nades. Tenint present la data del 1214 les nostres Corts són el Parlament més antic de l’Europa continental. De més antics solament hi ha el d’Islàndia (938) i el de l’illa de Man que existeix fa més de mil anys. El Parlament d’Anglaterra data del 1265.

Les Corts de Catalunya

Les Corts de Girona de 1283 aprovaren dues constitucions que marquen un gran pas en el desenvolupament del parlamentarisme. Per la una, el sobirà perd el seu poder legislatiu exclusiu, des de llavors les lleis són fetes per les Corts amb el Rei. Per l’altra, el sobirà s’obliga a convocar les Corts una vegada l’any. Aquest principi no sempre fou complert, si bé les reunions de Corts sovintejaren molt sota els sobirans de la Casa de Barcelona. Tan sols sota el regnat de Pere III (1336-1387), les Corts es reuniren més vegades que no pas els Estats Generals de França des de llur fundació (1313) fins a la Revolució. Les Corts tenien un efectiu control dels impostos, que havien d’ésser votats per elles. Ja l’Assemblea de Barcelona de 1200 manà que cap exacció no podia ésser imposada sense consentiment dels habitants, excepte en terres pertanyents a la noblesa.

Les Corts no votaven cap subsidi al Rei fins que ell prometia el redreç de qualsevol infracció de les lleis comesa per ell o pels funcionaris reials. Els impostos votats per les Corts eren recaptats pels funcionaris de la Diputació General o Generalitat, organisme format per representants dels tres Braços d eles Corts (l’Església, la Noblesa i les Ciutats) i que les representaven quan elles no estaven reunides. Les Corts, nascudes de les Assemblees de Pau i Treva, foren la gran institució parlamentària que en les Terres Catalanes limità el poder reial i fou el fonament de la democràcia catalana. Les Corts de València foren organitzades segons el model de les Corts de Catalunya. Pere III feu un viatge exprés a Sardenya per organitzar-hi unes Corts com les nostres (1355). Les de Sicília i Nàpols reberen fortes influències de les de Catalunya.

La fi de les Corts Catalanes

Les Corts de Catalunya s’aplegaren per darrera vegada a Barcelona en 1706, durant la Guerra de Successió, convocades per l’Arxiduc Carles d’Àustria. Són les Corts que exclouen per sempre els Borbons del títol de Comte de Barcelona, i que aproven tot un pla de reformes que hauria creat la renaixença de Catalunya sense el fatal desenllaç de la guerra. Amb el Decret de Nova Planta (1716) Felip V proclama el seu dret de conquesta militar damunt Catalunya, l’annexiona al reialme de Castella, aboleix les seves antigues institucions polítiques, les Corts entre elles, i li imposa les lleis de Castella. Sense aquesta mort violenta, les Corts de Catalunya haurien estat renovades amb els nous corrents liberals i democràtics que s’estendrien per Europa una centúria més tard. Sense aquesta intervenció estrangera no s’hauria trencat l’aliança de la tradició i el progrés, com no s’ha trencat a Anglaterra, i la història moderna del nostre poble hauria estat ben diferent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *