Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 de juliol de 2008
2 comentaris

La Pau i Treva de 1065

Els aplecs de Toluges (Rosselló) se celebraven el darrer cap de setmana de juliol i foren instituïts en 1965 pel Consell Nacional Català per commemorar les Assemblees de Pau i Treva que en 1021 i 1065 s’hi reuniren per tal de pacificar la terra, protegir els pagesos i desvalguts i permetre el conreu de l’agricultura i el comerç. Amb motiu del primer aplec (el darrer fou el de 1976) el CNC publicà aquest opuscle.

 

L’Assemblea de Toluges de 1065 i l’origen de les Corts de Catalunya

Enguany es compleixen 900 anys de l’Assemblea de la Treva del Senyor celebrada a Toluges (Rosselló). D’aquestes assemblees varen anar formant-se per evolució les Corts de Catalunya, la institució parlamentària més antiga d’Europa. El moviment de la Pau de Déu comença a iniciar-se a finals del segle X a l’Arquebisbat de Narbona, així com a Aquitània. En aquella època Narbona era la seu de que depenien els bisbats catalans. En les assemblees per a establir i proclamar la Pau de Déu primer, i la Treva del Senyor després, hi assistiren bisbes i nobles catalans. Es possible que aquestes assemblees tinguessin un origen remot en el dret visigòtic, vigent un temps a la Narbonesa, i en els Concilis de nobles i prelats del Reialme dels Gots (segle VII) del qual Septimània i Catalunya formaren part.

La Pau de Déu en el seu origen era una institució eclesiàstica establerta en assemblees de nobles i prelats que amenaçava amb l’excomunió tots aquells que ataquessin els pagesos i els pobres, els clergues que no anessin armats i els bens de l’Església. Més endavant aquesta protecció anà estenent-se a altres persones i a altres camps, i anà passant sota el control de les autoritats civils, els comtes de Barcelona. Gradualment també aquestes assemblees anaren prenent acords de caràcter econòmic, financer i polític. Finalment quan els representants de ciutats i viles apareixen al costat dels nobles i prelats les Corts resten ja plenament constituïdes.

La primera assemblea de la Pau de Déu tingué lloc a Narbona en 990. Hi assistiren nobles i bisbes de la província narbonesa i, doncs, els catalans. Tres sínodes o assemblees tingueren lloc a Toluges, bisbat d’Elna (actual bisbat de Perpinyà) en 1021, 1027 i 1065 o 1066. En la segona d’aquestes assemblees el sentit pràctic dels catalans convertí l’ideal d’una Pau de Déu universal i perpètua en un pla concret i aplicable d’observar una Treva del Senyor durant dies i períodes determinats i de protegir certs grups de persones i d’activitats. L’Assemblea de 1027 ordenà que ningú no podia atacar els seus enemics durant els caps de setmana, des del dissabte al vespre fins al dilluns al matí. La treva fou més tard estesa de l’Advent a l’Epifania, a la Quaresma, a la Pentecosta, etc, i a protegir els oliverars, els pastors i les ovelles, els pagesos, les relles, pallers, els mercaders que anessin a mercat i les mercaderies que portessin.

El gran inspirador d’aquestes assemblees i del moviment de la Pau i la Treva a Catalunya fou Oliva, germà dels comtes de Besalú i de Cerdanya, bisbe de Vic, abat de Cuixà i de Ripoll i fundador del monestir de Montserrat. Ell i Berenguer, bisbe d’Elna, presideixen el primer sínode. El segon sínode restringit de la diòcesi d’Elna, ho fou per ell tot sol puis Berenguer era peregrí a Terra Santa. El tercer fou ja una assemblea mixta de nobles i prelats amb Wifred de Cerdanya, nebot d’Oliva, arquebisbe de Narbona, Berenguer, bisbe de Girona, Raimon, bisbe d’Elna, Gausfred, comte del Rosselló, amb el seu fill Gilabert, Pons, comte d’Empúries, Guillem II, comte de Besalú, comte de Besalú, Raimon, comte de Cerdanya, Gausbert, vescomte de Castellnou, etc. Per completar el marc en que aquestes assemblees es desenvolupaven recordem que coincideixen amb l’esplendor de l’art romànic català i amb la gran activitat legislativa de Raimon Berenguer el Vell, promulgador dels Usatges. La llengua seria ja la nostra en aquestes assemblees tingudes al prat de Toluges, entenedora per la gran multitud d’homes i dones del poble que les presenciaven. Seria una llengua com la de la Cançó de Santa Fe, escrita entre 1033 i 1066, potser a Cuixà o a Canigó.

Evolució vers les assemblees polítiques

Paulatinament les assemblees de Pau i Treva passaren sota el control de les autoritats civils. Per primera vegada en 1068 Ramon Berenguer el Vell convocà ell mateix una assemblea a la catedral de Barcelona, però en 1131 Ramon Berenguer III en convocà una altra ja no en cap edifici eclesiàstic sinó al seu propi palau. Fet remarcable: la convocatòria d’aquesta assemblea diu que la seva finalitat és “ad tractandum de comune utilitate ipsis terrae”, frase que des de llavors serà la fórmula oficial per a convocar aquestes assemblees primer i les Corts de Catalunya més endavant. Així mateix en aquest procés de secularització observem que primer la sanció contra els transgressors era l’excomunió. Però els Usatges ja manen que sien portats davant el tribunal del bisbe. Per acord de l’assemblea de Font d’Aldara (1173) els transgressors poden ésser portats al tribunal del bisbe o del batlle representant el comte, i per la de Girona (1188) el veguer alçarà una força armada per a perseguir-los.

Aquesta assemblea de Girona pren un acord constitucional: a pesar de la unió amb Aragó, els veguers a Catalunya seran catalans. Una clara indicació del caràcter polític i legislatiu de les assemblees de Pau i treva i d’ésser elles les predecessores de les Corts ens és donada per dos fets: que les Corts en èpoques posteriors continuaran, com aquestes assemblees, promulgant constitucions de Pau i Treva, i que moltes de les decisions d’aquestes assemblees pre-parlamentàries, com les de Toluges, tingueren força de llei i foren incorporades als Usatges i, més endavant, al llibre de les Constitucions i altres Drets de Catalunya. La Pau i Treva existí en altres països d’Europa. En cap, però, tingué la trascendència jurídica, social i política que a Catalunya on ordenà la societat, fomentà la democràcia i originà el parlamentarisme.

Les llibertats personals i de comerç

En el concili de Narbona del 1054, en el qual d’entre 10 bisbes 3 eren els de Girona, Urgell i Barcelona, començà a trobar-se un inici de reconeixement de drets personals: cavallers i homes del poble no poden ésser privats de llurs propietats sinó segons les lleis, és a dir, la igualtat del dret de propietat, i els cavallers no poden ésser detinguts sinó segons les lleis. Més endavant Alfons I a l’Assemblea de Barbastre (1192) proclama en la constitució “Aquesta és la Pau” que els homes i les dones del poble i totes llurs propietats, bous, ovelles, ases, cavalls, eugues i altre bestiar són posats sota la seguretat de la Pau i Treva de manera que ningú no gosi agafar-los ni fer cap dany a llurs persones ni a llurs coses. En la de Barcelona (1198) Pere I estén la Pau i Treva a tots els burgesos i ciutadans, als menors, orfes i vídues i als jueus amb tot allò que posseeixin. Dos anys després ampliava la Pau per a incloure no sols els pagesos sinó més encara els menestrals de tots arts i oficis.

El comerç i els mercaders eren igualment protegits. El Concili de Vic (1033), presidit pel bisbe Oliva, amenaça amb l’excomunió els qui ataquin els mercaders o llurs mercaderies en anar, en estar o en tornar del mercat, acord repetit pel Concili de Narbona del 1054. Els Usatges “Camini et strate” i “Omnes quippe navis”, part de la Gran Constitució de Ramon Berenguer del Vell (vers 1060), proclamen que els camins estan de dia i de nit sota la proitecció de la Pau i Treva, de manera que tothom, cavallers i peons, mercaders i traficants amb llurs mercaderies hi puguin circular sense por ni molèstia. Així mateix les naus que vagin o vinguin de Barcelona, des del Cap de Creus a Salou, estan de dia i de nit sota la Pau i Treva i la protecció del Comte de Barcelona. és la proclamació del dret de lliyre circulació i de llibertat de comerç que a Anglaterra no trobarem fins a la Magna Carta de 1215.

El règim municipal i el federal

Des del segle XII, els concilis que proclamaven la Pau i Treva anaven seguits d’assemblees parroquials on s’aplegaven tots els homes majors de 14 anys. Allí, democràticament, els acords els eren comunicats i explicats i ells eren exhortats a guardar la Pau i Treva. Més endavant foren elegits uns funcionaris encarregats de fer complir localment els acords dels concilis i defensar la pau. Aquests eren dits “paciarii” en els documents llatins, o paers en català, que per primera vegada són esmentats en una de les constitucions de les Corts de Lleida (1214). Consta llur existència en diverses ciutats catalanes, com Barcelona, Tortosa, Lleida, etc. En aquesta darrera ciutat la casa del consell municipal, la Paeria, bell edifici del segle XIII, subsisteix encara. Els paers, doncs, originàriament funcionaris encarregats de vetllar pel respecte a la Pau i Treva, jugaren un paper important en els orígens de l’administració municipal a Catalunya. Els paers existeixen també a Itàlia (paceri), a França (apaisseurs, Normandia, Picardia, Artois, etc) i a Anglaterra (custos pacis), però, exceptuant Aragó, no a Espanya on el moviment de la Pau i treva no tingué importància.

Una de les institucions derivades de la Pau i Treva eren els pactes entre bisbats o territoris veïns, els habitants dels quals feien jurament de no atacar-se mutualment. Aquests pactes semblen haver-se iniciat a principis del segle XI a Borgonya i Aquitània. Hi ha també pactes semblants entre valls pirinenques. Podem suposar que en èpoques primitives aquestes formarien comunitats populars autònomes en les quals el feudalisme no penetrà gens o escassament. Andorra seria la última supervivència d’aquestes comunitats pirinenques. En el Pirineu central aquests pactes entre valls veïnes eren dits “Lies de Pats” (Lligues de Pau) o Patzeries i constituïen verdaders pactes federatius. La majoria dels tractats conservats són del segle XIV, com el concertat entre la Vall Ferrera i la de Vicdessós. Alguns d’ells, escrits en occità, fan referència, però a la carta “de patz antica”, cosa que indica un origen anterior. Uns pocs pactes del segle XII són conservats, com el de les valls de Banyeres de Bigorra i del Lavedan (1171), i el de les valls d’Asp i d’Ossau (1187). Aquests pactes pirinencs ens ajuden a comprendre els orígens del federalisme català. Aquest naixeria de les valls pirinenques i dels pactes de pau entre comunitats de pastors que hi habitaven, tal com el federalisme suís neix de les valls alpines (Lliga Perpetual entre els tres cantons fundadors de l’actual confederació, 1291).

Les primeres Corts

Hem esmentat com els concilis per a proclamar i regular la Pau de Déu i la Treva del senyor, que al principi eren una institució eclesiàstica i als quals assistien nobles i prelats anaren passant sota el control de l’autoritat civil, en especial el Comte de Barcelona a partir de 1068. Així s’entronquen amb les reunions del Consell del Comte i amb altres assemblees civils en les quals intervé un nombre cada vegada major de persones com l’Assemblea de Barcelona de 1200, sota el Rei Pere I, les actes de la qual porten la signatura de 90 nobles. Les assemblees de Pau i Treva no poden ser considerades com assemblees parlamentàries, puix que no hi assistien encara els representants de les ciutats. Si bé hi ha alguna referència a unes Corts celebrades l’any 1210, la primera assemblea de la qual tenim confirmació documental de que els representants de ciutats i viles hi assistiren al costat de nobles i de prelats, fou la de les Corts de Lleida del 1214. Mor Pere I a la batalla de Muret deixant com successor un petit infant, el futur Jaume I, calia obtenir per a ell el suport més ampli possible. Per això els representants de les ciutats són convocats a l’Assemblea de Lleida. Juyren lleialtat a Jaume a canvi de restar lliures de nous impostos fins a la major edat del nou rei. Les Corts de Catalunya són nades. Tenint present la data del 1214 les nostres Corts són el Parlament més antic de l’Europa continental. De més antics solament hi ha el d’Islàndia (938) i el de l’illa de Man que existeix fa més de mil anys. El Parlament d’Anglaterra data del 1265.

Les Corts de Catalunya

Les Corts de Girona de 1283 aprovaren dues constitucions que marquen un gran pas en el desenvolupament del parlamentarisme. Per la una, el sobirà perd el seu poder legislatiu exclusiu, des de llavors les lleis són fetes per les Corts amb el Rei. Per l’altra, el sobirà s’obliga a convocar les Corts una vegada l’any. Aquest principi no sempre fou complert, si bé les reunions de Corts sovintejaren molt sota els sobirans de la Casa de Barcelona. Tan sols sota el regnat de Pere III (1336-1387), les Corts es reuniren més vegades que no pas els Estats Generals de França des de llur fundació (1313) fins a la Revolució. Les Corts tenien un efectiu control dels impostos, que havien d’ésser votats per elles. Ja l’Assemblea de Barcelona de 1200 manà que cap exacció no podia ésser imposada sense consentiment dels habitants, excepte en terres pertanyents a la noblesa.

Les Corts no votaven cap subsidi al Rei fins que ell prometia el redreç de qualsevol infracció de les lleis comesa per ell o pels funcionaris reials. Els impostos votats per les Corts eren recaptats pels funcionaris de la Diputació General o Generalitat, organisme format per representants dels tres Braços d eles Corts (l’Església, la Noblesa i les Ciutats) i que les representaven quan elles no estaven reunides. Les Corts, nascudes de les Assemblees de Pau i Treva, foren la gran institució parlamentària que en les Terres Catalanes limità el poder reial i fou el fonament de la democràcia catalana. Les Corts de València foren organitzades segons el model de les Corts de Catalunya. Pere III feu un viatge exprés a Sardenya per organitzar-hi unes Corts com les nostres (1355). Les de Sicília i Nàpols reberen fortes influències de les de Catalunya.

La fi de les Corts Catalanes

Les Corts de Catalunya s’aplegaren per darrera vegada a Barcelona en 1706, durant la Guerra de Successió, convocades per l’Arxiduc Carles d’Àustria. Són les Corts que exclouen per sempre els Borbons del títol de Comte de Barcelona, i que aproven tot un pla de reformes que hauria creat la renaixença de Catalunya sense el fatal desenllaç de la guerra. Amb el Decret de Nova Planta (1716) Felip V proclama el seu dret de conquesta militar damunt Catalunya, l’annexiona al reialme de Castella, aboleix les seves antigues institucions polítiques, les Corts entre elles, i li imposa les lleis de Castella. Sense aquesta mort violenta, les Corts de Catalunya haurien estat renovades amb els nous corrents liberals i democràtics que s’estendrien per Europa una centúria més tard. Sense aquesta intervenció estrangera no s’hauria trencat l’aliança de la tradició i el progrés, com no s’ha trencat a Anglaterra, i la història moderna del nostre poble hauria estat ben diferent.

  1. Benvolgut jaume, no ens coneixem però algunes vegades et llegeixo.
    Fa poc temps, he escrit un resum d’episodis de la meva vida, per anar preparant, més endavant unes memòries. Un dels capitols l’he titulat “Pau i Treva” i a continuació el transcric, com a complement al teu escrit.

    PAU I TREVA

     

    Amb aquest nom, vaig conèixer l’existència de la celebració anual d’una festa que se celebra en un poblet de la Catalunya Nord i que de fet, va significar per a mi la participació directe en actes polítics prohibits en aquells moments a l’estat espanyol.

     

    Els contactes que em van portar a conèixer als que em van convidar a assistir a aquesta festa, es van iniciar un mati al sortir de l’hotel on havia dormit a Perpinyà. Venia de Paris en cotxe i em vaig quedar a dormir a Perpinyà abans de seguir viatge fins a Tarragona. Érem a l’any 1973 i aleshores encara hi havia molts trams del trajecte de Tarragona a Paris en els quals no hi havia autopista i per tant el viatge es feia més llarg i pesat.

     

    Prop de l’hotel hi havia una llibreria i em vaig parar a mirar llibres i revistes. Em va cridar l’atenció una revista que tenia tot el fons de color groc i a la capçalera hi tenia quatre ratlles vermelles que la creuaven d’un cap a l’altra. La revista  tenia per títol TERRES CATALANES i estava escrita en català. En aquell temps en que a la Catalunya dominada pels franquistes no disposàvem de diaris ni revistes en català, em vaig llençar a comprar la revista sense pensar-ho ni un moment. La vaig comprar amb il·lusió i vaig començar a llegir-la tot caminant pel carrer. Tot lo que llegia m’entusiasmava, eren uns escrits catalanistes basats en el sentit comú i que amb la consciència de la situació que vivíem, em feien vibrar d’emoció.

     

    Vaig buscar l’adreça de l’editorial d’aquella revista i recordo que vaig trobar que estava situada al carrer de La Gran Moneda de Perpinyà, no recordo el número. Demanant a la gent i a algun gendarme, vaig arribar al dit carrer i al número que indicava la revista. Era una casa que feia cantonada, amb una porta gran tancada que donava a uns baixos que tenien un cartell que deia “Centre Cultural Català”. Al costat hi havia una porta petita que donava als pisos superiors, aquesta entrada més petita tenia un altre cartell que deia “Amical Mahutassen”. No parlaven enlloc de la revista, però vaig tenir la sensació de que no anava pas mal encaminat.

      

    Vaig trucar al timbre de la porta petita i lo primer que vaig sentir van ser uns lladrucs de gos. Desprès un home des de dins de la casa, va preguntar  qui era el que trucava. Li vaig dir que estava buscant l’empresa editora de la revista Terres Catalanes. Em va obrir la porta un home d’uns setanta cinc anys, portava un gos llop bastant gros agafat del collar. Desprès de presentar-me, li vaig dir com em deia, que vivia a Tarragona i que volia parlar amb el director de la revista. Ell es va presentar, es deia Salvador Figueres, era el president de l’Amical Mahutassen i el propietari del local de sota, que havia cedit als exiliats catalans d’aquella zona per fer les seves reunions. Ens vam tenir mútua confiança ben aviat, tots dos teníem la impressió d’estar davant d’una persona que jugava net i que a més jugàvem en el mateix equip.

     

    Hem va fer passar al local del Centre Cultural Català i em va dir que si m’esperava aviat arribarien alguns socis del Centre que tenien una reunió. Va resultar que allà en aquell local, funcionava una cèl·lula de l’Assemblea de Catalunya. Jo que havia sentit parlar molt de les activitats de l’Assemblea, sobretot de les detencions, perquè les seves activitats estaven totalment silenciades per la premsa i no havia aconseguit contactar amb cap membre de l’Assemblea a l’interior de Catalunya, ara em trobava a punt d’integrar-me en una de les seves per a mi, mítiques reunions.

     

    Van començar a arribar uns homes, tots jubilats i per tant d’edat avançada. Tots eren també exiliats polítics que havien fugit al acabar la guerra civil i que encara no havien pogut tornar a la seva terra. El Salvador Figueres, m’anava presentant a tots els que arribaven. A un dels que van arribar, al dir-li que jo era de Tarragona, em va dir que ell era de Reus i que ja feia molts anys que no havia pogut tornar a venir per aquestes terres. Em van donar copies del butlletí que publicava l’Assemblea de Catalunya a Perpinyà i diversos llibrets d’en Pallach, Serra i Moret i altres polítics catalans a l’exili, alguns dels quals jo no habia sentit anomenar mai.

     

    La reunió d’aquell dia estava convocada per organitzar un acte que es tenia de celebrar dintre d’unes setmanes. Es tractava d’inaugurar a la platja de Saint Cyprien (Sant Cebrià) una escultura a la memòria de Lluís Companys, amb una placa amb dedicatòria a tots els catalans morts en la lluita contra el feixisme. A aquell acte vindrien molts exiliats catalans d’arreu d’Europa, presidiria el President Tarradellas que estava exiliat a Saint Martin le Beou i faria una intervenció especial en Batista i Roca, que estava exiliat a Anglaterra. Em van convidar a aquesta inauguració i els vaig prometre que hi assistiria.

     

    Va ser al acceptar la invitació que hem van dir que podria aprofitar per quedar-me tot el cap de setmana, ja que si la inauguració del monument era el dissabte a la tarda, el diumenge al matí se celebrava a Toluges l’aplec de Pau i Treva. D’aquesta manera, vaig descobrir l’existència d’aquest aplec al qual vaig anar dos anys seguits. El primer any només amb la meva dona i el segon any també amb el Nadal i la seva dona.

     

    El primer any d’anada a Toluges, va ser dons un any en el qual vàrem començar per anar el dissabte a la tarda a la platja de Sant Cebrià. En aquella platja, precisament davant la botiga de vaixells esportius que tenia en Cassan, el meu soci a la feina en aquells temps, es va construir el monument a Lluís Companys i a la resistència contra el feixisme. El monument, està situat en el mateix lloc on el francesos van muntar un camp de concentració, per “acollir” els refugiats que fugien de les tropes franquistes al acabar la guerra civil.

     

    El monument es va inaugurar a mitja tarda amb nombrosa assistència de persones vingudes de molts indrets si tenim en compte les matricules dels cotxes aparcats a la zona. Eren cotxes procedents de diferents llocs de França i també d’altres països europeus. La majoria dels presents eren dons exiliats republicans, que vivien una diàspora i aquell dia es trobaven allí reunits.

     

     Vaig veure només cinc cotxes amb matricula de l’estat espanyol. Dos de Barcelona, un de Lleida, un de Girona i un de Tarragona, que era el meu. Vol dir que sense cap mena de dubte, va ser un acte organitzat pels exiliats, amb presència molt minsa dels que vivíem a l’interior.

     

    Va parlar en Batista i Roca. Era un home ja d’edat avançada, suposo que fregava els vuitanta anys. Tot i amb això tenia una gran vitalitat i les seves paraules em van fer vibrar emocionantment. Va parlar en català i en francès i en els dos idiomes va expressar sentiments nacionalistes molt forts i que sense cap mena de dubtes no van pas agradar gaire a les autoritats franceses que eren presents a l’acte.

     

    Al acabar els actes d’aquesta inauguració, amb la dona vàrem aprofitar per anar a fer un bon sopar en un restaurant de la zona i després de sopar, vàrem anar al casino de Canet Plage. Va ser la primera vegada que vaig entrar a un casino. Després de canviar uns quants francs per fitxes, vàrem anar a jugar a la ruleta. Vaig començar guanyant bastant i vaig acabar perdent totes les fitxes. Mai més, fins ara, he tornat a comprar fitxes en un casino, però no em sap gens de greu haver-ho fe per una vegada a la vida.

     

    A l’endemà vàrem anar a Toluges. Allà vàrem trobar els amics del

    “Amical Mahutasen” que m’havien convidat a aquelles festes i vàrem anar a la plaça del poble. A la plaça i va haver un parlament de l’alcalde de Toluges i després es va fer una audició de sardanes.

     

    Acabades les sardanes, vàrem anar als locals on es tenia de fer el dinar per celebrar la diada de “Pau i Treva”. Durant el dinar, van tornar a parlar diverses persones, entre elles en Batista i Roca. Del seu parlament, hem varen quedar gravades les paraules d’elogi i exaltació que va fer a favor de l’existència del moviment d’ETA al País Basc. En aquells moments, tothom va aplaudir les seves paraules d’alabança a ETA. Amb el pas dels anys i sobretot després de la implantació de la democràcia, es va demostrar que aquell moviment armat, va donar més problemes que no pas solucions.

     

     En aquest mateix dinar, em varen presentar a en Boix, que era el director de la revista “Terres Catalanes”, que havia estat en l’origen del meu contacte amb aquell grup. En Boix estava acompanyat d’un altre català també exiliat i que publicava una revista en català a Anguleme, que es titulava “Mai no morirem”. Em vaig fer subscriptor de les dues revistes i tots dos es van comprometre a enviar-les a casa meva, encara que ja em van avisar que potser més d’un cop no les podria rebre, dons la policia espanyola les segrestava sovint i possiblement fitxava als seus receptors. Vaig dir que les enviessin igualment i efectivament en vaig rebre poques. Amb en Boix, vàrem parlar també d’altres qüestions.

     

    Li vaig dir que tenia dues filles, aleshores petites d’uns cinc i sis anys, a les quals m’agradaria poder-los fer viure la realitat de que a banda i banda de la frontera de dos estats com França i Espanya, tot i ésser estats diferents, es parlava la mateixa llengua catalana que en aquells temps estava prohibida als mitjans de comunicació  i no s’ensenyava a les escoles. Per tant, li vaig dir que li agrairia que em poses en contacte amb algun matrimoni amb fills de l’edat de les meves filles, perquè es coneguessin i podessin jugar junts. Em va dir que coneixia la persona adequada als meus desitjos i que l’avisés del meu pròxim viatge a Perpinyà, perquè me la presentaria.

     

    Efectivament, en un altre viatge em va acompanyar al despatx d’un advocat de Perpinyà que es deia Miquel Mayol i que acabava de fundar un partit, de nom Esquerra Catalana. En Mayol tenia dues filles de l’edat de les meves, ens vàrem entendre molt ràpidament i es va interessar per la meva idea. Em va convidar a passar un diumenge a la seva casa dels afores de Perpinyà i vàrem acordar ja una data concreta.

     

    Vàrem anar-hi amb la meva família i es va produir la trobada que jo volia. Les meves filles van jugar i parlar en català amb les filles d’en Mayol i tots junts vàrem passar una agradable diada.

     

    El segon any que vàrem anar a l’aplec de Toluges, també vam arribar a Perpinyà el dissabte al vespre. Teníem ja alguns contactes de confiança fets l’any anterior i d’un d’aquests contactes en va sortir la coneixença d’un personatge amb el qual vàrem estar parlant, primer en un bar i després en un banc de la via publica, fins a altes hores de la matinada. A l’endemà vàrem tornar a coincidir a Toluges.

     

    Es deia Jordi Vilanova i en aquells moments vivia a Londres. Havia estat secretari d’en Willy Brandt quan aquest s’havia exiliat a Noruega. Estava casat amb una dona noruega, que a més del seu idioma propi parlava anglès i català. Ell no podia entrar a l’estat espanyol, però la seva dona si i estava ufanós d’explicar que quan la seva dona entrava a l’estat espanyol per acompanyar als seus fills a conèixer a la família, en els interrogatoris amb la Guardia civil tenien de fer venir algú que sabés català per poder entendre les seves respostes. En Vilanova era un home afable i gran conversador. Ens vàrem intercanviar les nostres adreces i quan uns anys més tard va venir a viure a Barcelona, em va telefonar per dir-me que havia posat una empresa de despatxant de duanes. Ens vàrem trobar un dia a Barcelona i vàrem quedar en anar-nos veient, però malauradament va morir prematurament i em queda només el record de lo que va ser una relació molt  curta i agradable.

     

     

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!