Avui s’escau el vuitanta-dosè aniversari dels fets del 6 d’Octubre del 1936 quan el president de la Generalitat Lluís Companys va cridar a l’aixecament contra el poder espanyol després d’un pols institucional amb el Parlament de Catalunya arran de la llei de contractes de conreu.
Fou un pas en fals de les forces catalanes pel caràcter improvisat i sense estratègia del gest més que per les raons de fons que eren ben legítimes. Hi ha prou testimonis de l’època i estudis historiogràfics per analitzar-ho en aqueix sentit, tot i que continua encobrint-se la complicitat de la CNT-FAI en la desconvocatòria de les mobilitzacions obreres fetes des de la ràdio a Barcelona en connivència activa amb l’exèrcit mentre reprimia els insurrectes.
Altra cosa és que els adversaris de la independència, allavòrens i ara, utilitzen aquell dissortat pronunciament per blasmar tota insubmissió a les arbitrarietats, d’allavòrens i d’ara, del poder espanyol contra el poble català, fent apologia de les actitud meselles que assumeixen la dominació i l’espoli contra Catalunya, sota el franquisme i l’autonomia, i fins a l’extinció definitiva de la catalanitat.
El debat en curs al Parlament de Catalunya aporta molts elements de reflexió sobre el present i el futur immediat.
El primer és que mai com ara havia estat tan clara la proporció insostenible de les polítiques de saqueig econòmic, opressió política i extermini cultural de l’ordre espanyol contra Catalunya fins al punt que els partidaris de la perpetuació d’aqueixa dominació eludeixen sistemàticament el debat sobre la realitat de xifres i dades de tota mena per centrar-se en la intoxicació mediàtica per mirar de difuminar-la.
Conseqüentment, en segon lloc, és patent també la manca de tota mena de projecte espanyol: ni és viable econòmicament (la UE aviat imposarà mesures correctores draconianes per evitar-ne la fallida), ni políticament és capaç de regenerar-se, essent l’única disjuntiva el retorcés cap a una mena de tardofranquisme o la fugida endavant cap a una variant tronada del tardocomunisme.
En tercer lloc, la majoria parlamentària independentista sorgida de les eleccions del 27-S, inicialment convocades com a plebiscitàries, és inestable pel veritable perill a la rereguarda del Govern que representa la radicalitat sense sentit de la CUP i erràtica ja que, després del full de ruta solemnement proclamat el 9 de novembre de l’any passat, ha optat per retornar a la via del referèndum en haver interioritzat que no hi ha prou suport a una ruptura unilateral.
Hi ha un consens majoritari entre les forces i les entitats sobiranistes en aqueix canvi en el full de ruta, per tant, ara per ara és l’únic possible i cal la màxima cohesió en un moment que el poder espanyol espera l’excusa per adoptar mesures excepcionals similars a les preses després del 6 d’octubre del 1934 per estroncar en sec el procés independentista que tot i amb contradiccions i mancances manté obert un conflicte amb l’ordre estatal espanyol cada cop més agressiu.
L’episodi de l’anunciada sentència del Tribunal Constitucional retornant les “corridas de toros” a Catalunya demostra fins a quin punt el poder judicial espanyol ha perdut el sentit d’equitat i la capacitat per actuar d’arbitre entre el govern espanyol i el català i està disposat a col·laborar en una operació conjunt de tots els poders d’estat conjurats contra la independència. La resposta de les institucions catalanes a aqueixa nova imposició no pot ser la mateixa que l’adoptada contra la revocació de la llei de contractes de conreu, Puigdemont és un líder intel·ligent i sabrà trobar la manera d’esquivar la provocació.
És l’hora, com està fent Ramon Tremosa al parlament Europeu, d’internacionalitzar el conflicte demostrant el caràcter estructuralment discriminatori de les polítiques que sistemàticament adopta el poder espanyol contra Catalunya, alhora de l’obstrucció total de vies democràtiques per resoldre un conflicte que no pot ser tractat com un afer intern espanyol. Aqueixes situacions de fet són les que legitimen l’apel·lació al dret d’autodeterminació i l’empara internacional, que no serà immediata.
Malgrat l’obstruccionisme dels partits espanyolistes -PSC, Ciudadanos i PP- el Parlament ha de mantenir els seus compromisos amb el poble de Catalunya, mantenir-se dins la via democràtica i mobilitzar la ciutadania catalana i la solidaritat arreu. És l’única estratègia per desautoritzar les actituds claudicants i deslleials com les del conseller Santiago Vila, entre d’altres que insisteixen al sotmetiment a la dominació com a una realitat possible, com avui explica molt bé Vicent Partal.
Post Scriptum, 6 d’octubre del 2017.
El referèndum d’autodeterminació d’ahir enllaça amb el que es va celebrar el 2 d’agost del 1931 per validar el projecte d’Estatut d’Autonomia dit de Núria sorgit dels acords del 17 d’abril del mateix any entre el president de la Generalitat i el de la República espanyola. Fou un pacte entre dos entitats sobiranes en els termes que va analitzar Francesc Maspons i Anglasell al seu dictamen de 12 de febrer del 1932. Aquell estatut es basava en el dret d’autodeterminació del poble català i així constava al `pròleg fins que les Corts espanyoles el van mutilar (amb l’acceptació de la majoria de forces polítiques catalanes).
L’agost del 1931 el poble català va demostrar un consens intern majoritari en el suport a l’autogovern que es va perdre el 6 d’octubre del 1934, i no es va recuperar amb la victòria electoral del Front d’Esquerres al febrer del 1936. La guerra del 1936-1939 va aprofundir encara més les fractures internes sobre les quals s’imposaria per la força el franquisme. Ahir, la transversalitat social i ideològica de la causa independentista supera definitivament els clivells subsistents i és una base sòlida de civisme, patriotisme, identitat i democràcia sobre la qual edificar un nou estat català del qual només se n’autoexclouen els qui malden per perpetuar la dominació política i l’espoliciació econòmica sobre el nostre país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!