Demà acaba la campanya electoral en vistes a les eleccions espanyoles de diumenge vinent, la primera tongada del cicle que acabarà el 26 de maig amb les eleccions municipals i europees.
A diferència de la campanya de les eleccions del 21-D en que l’esperit de remuntada després de l’aplicació de l’article 155 CE era potent, en aqueixa d’ara l’estat d’ànim que l’impregna és de persistència en el compromís del Primer d’Octubre enmig d’una etapa adversa. D’una banda, perquè el poder espanyol ha intensificat la repressió multidimensional contra l’independentisme agreujant encara més les condicions de dominació política i espoliació econòmica sense oferir cap proposta positiva per Catalunya. D’altra banda, perquè les forces parlamentàries republicanes estan sotmeses a diversos trasbalsos i contradiccions que n’impedeixen la unitat estratègica.
Hores d’ara diferents estudis demoscòpics coincideixen a assenyalar que si bé al voltant d’un vuitanta per cent de la ciutadania catalana està d’acord en decidir democràticament el futur del país, només un quaranta i escaig per cent és explícitament independentista arribant a un percentatge similar els que si hi hagués una oferta efectiva d’encaix a Espanya amb més autogovern la preferirien a la independència. Aqueixa opció possibilista no és contemplada per cap partit espanyol, fet que deixa obertes les perspectives de creixement de l’opció independentista.
El conjunt PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República liderat pel president legítim Carles Puigdemont no ha aconseguit encara consolidar-se organitzativament, amb un projecte cohesionat i capaç d’encapçalar la represa del procés independentista de manera creïble i viable. El goteig de dissidents de la causa independentista al si del PDECat (Pascal, Campuzano, entre d’altres) encara no s’ha estroncat del tot i, demostrant una actitud mesquina, es presten a que els poders fàctics espanyolistes els instrumentalitzin. El paper del president Mas fent costat explícitament a Junts per Catalunya i el president Puigdemont ha neutralitzat aqueixa operació (que Pere Martí creu possible si Junts per Catalunya punxa) destinada a abatre per l’esquena l’enemic prioritari del poder espanyol i dels còmplices autòctons, i malgrat la campanya d’enquestes tot fa preveure que tindrà uns bons resultats.
ERC té com a prioritat absoluta assolir la condició de primera força electoral al preu de desconstruir, si cal, el procés independentista engegat l’any 2010 i liderat institucionalment sempre per presidents de CIU/PDECat/Junts per Catalunya (Mas, Puigdemont, Torra). La contradicció d’Esquerra és que aspira a superar Junts per Catalunya sense fer passos endavant sinó desdibuixant la legitimitat del referèndum d’autodeterminació de fa dos anys a base de proposar-ne un altre que abstractament contempli l’opció independentista i l’opció espanyola, presumint que aqueixa darrera arribarà.
Front a la revalorització del Primer d’Octubre com a base de la internacionalització del cas català, i la conseqüent conversió del Consell Per la República en un veritable govern a l’exili en ple cor de la Unió Europea, Oriol Junqueras i el nucli dirigent d’ERC són poc transparents pel que fa als seus propòsits, com implícitament va apuntar Josep Lluís Carod Rovira en l’article “Guanyar o dir la veritat ?”
La contradicció entre CUP/Front Republicà se suma a la d’ERC/Junts per Catalunya i afecta de ple a l’espai de l’esquerra independentista amb un resultat incert però del tot imprescindible per a la contribució d’aqueix sector a una estratègia social i política majoritària amb capacitat i voluntat de fer front al poder espanyol.
La tercera via que representa en aqueixes eleccions En Comú Podem s’esvairà (encara que conservi una part del seu electorat) en benefici del PSC i d’ERC en una proporció incerta que pot fer decantar la condició de força més votada a un o altre. L’entesa entre aqueixos dos partits és l’opció preferida pels poders fàctics nostrats, com diàriament proclamen des de Can Godó i Can Rodés, essent només Vilaweb i El Punt/Avui els mitjans que animen a la unitat independentista. Aqueixa incògnita persistirà fins al 26 de maig i més enllà, és a dir, fins a les més que probables eleccions (autonòmiques) al Parlament de Catalunya de la tardor.
Post SCriptum, 27 d’abril del 2019.
L’integrisme espanyol tindrà a partir de demà un nou component, Vox un artefacte fabricat a les clavegueres del poder, a qui -com diu Pere Martí– els altres li han fet la campanya. Els resultats de PP, PSOE, Ciudadanos i Vox seran molts ajustats entre ells i acabaran conformant, (sigui quin sigui el govern que en surti) un bloc de rebuig a tota solució democràtica sorgida des de Catalunya. El Regne d’Espanya és un règim desestabilitzat pel conflicte català, en plena crisi econòmica i institucional, però disposat a emprar la força militar si cal per mantenir la unitat de l’estat. No hi haurà cap oferta espanyola per l’encaix de Catalunya, com espera ERC, per tant la internacionalització del cas català (malgrat l’animadversió de la Unió Europea) serà un conflicte de ressonància continental si l’independentisme actua unit. Junts per Catalunya i el Front per la República tenen punts en comú que poden facilitar una entesa estratègica basada en el compromís sorgit del Primer d’Octubre i la internacionalització del conflicte català. Quina proposta estratègica diferent pot plantejar ERC ? La impostura dels seus plantejaments, el sectarisme de les seves actituds i la mediocritat dels seus dirigents no fa preveure res de positiu a curt termini, més aviat un atzucac polític i institucional intern a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!