El meu pare fou cridat a files amb la quinta “del biberó”. Tenia només disset anys quan, amb una colla de jovençans de Vilanova de Bellpuig, s’incorporà a l’exèrcit de la República.
Quan ens aplegàvem en el dinar familiar per celebrar el nostre sant, només a vegades, sortia a la conversa el record que servava de la nit de Sant Jaume del 1938 quan va creuar l’Ebre entre Faió i Mequinensa. Era home de poques paraules i no s’esplaiava amb gaires detalls, ara que ja no és entre nosaltres, rememoro sovint les seves experiències per entendre millor l’època que li va tocar viure. Era nat al si d’una família de propietaris rurals del Pla d’Urgell, catòlics i conservadors. L’avi Joan, en sentir temor els primers mesos de guerra, havia demanat protecció als parents Cornudella de Juneda que eren d’Estat Català i passà uns mesos a Barcelona acollit per uns familiars. El meu pare, quan li tocà incorporar-se, ho feu amb recança i després d’unes setmanes d’instrucció a Manresa, la seva unitat (no trobo les notes en les quals vaig consignar alguns detalls de les seves peripècies) fou desplaçada cap a l’Ebre per participar en l’ofensiva que es preparava.
La nit que van creuar l’Ebre estava espantat, no sabia nedar, anar en barca també era una experiència nova, endut pels nervis i aferrat al fusell, oblidà la resta de l’equipament a la vora del riu i havent-lo creuat, l’oficial el feu tornar a buscar-lo. Així que passà tres cops el riu, només la primera nit. En les setmanes següents ho va fet moltes vegades ja que la seva secció fou encarregada d’abastir de municions les unitats combatents de la primera línia. El seu pare, baixant amb tartana des de Vilanova, comparegué a Almatret (on s’havia establert la seva unitat), a casa d’uns parents llunyans, per portar-li menjar. En el moment de la retirada, estant a l’altre costat del riu, no el tornà a creuar i amagat en un esvoranc amb un altre soldat conegut seu, un veterà casat i afillat, optaren per esperar l’arribada dels franquistes i rendir-se. Volia sortir de l’infern de foc que havia viscut, veia la guerra perduda i sentia por i aversió pels comandaments comunistes de la seva unitat. Foren unes hores llargues de passar: el moment d’alçar els braços i sortir del forat, els primers interrogatoris, la concentració amb els altres presoners.
En tren foren traslladats fins a Miranda de Ebro i pocs dies després cap al Penal de Santoña on coincidí amb gudaris bascos que portaven ja un any presos. Fou incorporat directament a l’exèrcit franquista, però el seu estat de salut era precari i fou ingressat a l’hospital militar de Vitòria. Quan en sortí, un vespre que xerrava en català amb altres soldats catalans al Café Durango uns falangistes els esbroncaren per fer-ho, mai oblidà l’incident. Era dels que esperava un tracte just d’un bàndol beneit per l’esglèsia amb la que se sentia identificat i ben aviat quedà desenganyat. Només guardà un record respectuós pels carlins de les brigades de Navarra. Passà quatre anys més en l’exèrcit “nacional” i tornà a Vilanova trasbalsat. Mai va voler rememorar, ni tornar a visitar els escenaris de la batalla, es reclogué en la religiositat i la vida de família, mai participà en cap activitat de règim.
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2021.
Comparteixo aqueixa reflexió de l’historiador Agustí Barrera i Puigví sobre “El 75è aniversari de la Batalla de l’Ebre”, publicat a Llibertat.cat el 25 de juliol del 2013:
“El 25 de juliol del 1938 a les 0,15h, els 50.000 soldats de l’Exèrcit de l’Ebre comandats per Juan Modesto Guilloto, amb Enrique Líster cap del Vè Cos d’Exèrcit i Manuel Tagüeña del XVè, travessaren l’Ebre. Aconseguiren sorprendre l’exèrcit feixista i ocuparen uns 20 Km de territori en un front de 30 Km de llargada, que abastava de Mequinensa, fins a Amposta, arribant fins a Gandesa.
Aquesta línia establerta per l’Exèrcit Popular resistí amb poques modificacions fins el 7, 15 de novembre, que es produí el replegament esglaonat de l’Exèrcit Popular cap a la riba esquerra del riu. Durant la primera setmana de la batalla van travessar l’Ebre al voltant d’uns 100.000 soldats, dels quals 27.000, eren de la lleva del biberó. En la batalla hi participaren uns 150.000 homes de cada bàndol. Fou la batalla més important, pel volum d’efectius humans i bèl·lics mobilitzats de la Guerra dels Tres Anys ( 1936-1939)
La superioritat en armament de l’Exèrcit feixista, aviació i artilleria, facilitats per Alemanya i Itàlia, va fer que es qualifiqués aquesta batalla, com la de l’abundància enfront de l’escassetat. El dia 31 de juliol, el general Vicente Rojo, artífex teòric del pas de l’Ebre, comptabilitzà damunt la seva àrea de combat, 200 bombarders i 96 caces feixistes.
Les terres de l’Ebre, i els pobles de la Terra Alta, foren testimoni d’una batalla de desgast com les de la IGM, que durà 116 dies, i deixà un cost humà de 100.000 baixes entre morts, ferits i presoners. La pèrdua en homes i material bèl·lic, junt amb elements de desmoralització i cansament psicològic, impossibilitaren la defensa de Barcelona, els joves catalans havien quedat delmats a l’Ebre, també les armes i pertrets per defensar Barcelona i el Principat
Alguns analistes militars consideren que malgrat l’èxit inicial del creuament del riu, la logística de l’Exèrcit Republicà no permetia el manteniment de les posicions. L’allargament de la batalla per tal de mirar d’enllaçar amb la II GM, després del Pacte de Munic (29/09/1938) no tenia sentit, les democràcies s’agenollaren davant d’A. Hitler, havien de guanyar temps per posar al màxim rendiment la seva indústria de guerra.
Alguns estudiosos de la guerra del 1936-1939, han defensat que davant d’un exèrcit tradicional com el que tenien els feixistes, calia oposar-hi el model d’una guerra irregular de guerrilles, amb infiltracions a la rereguarda enemiga, que amb accions de sabotatge sobre les línies d’abastiment de l’enemic, i establint nuclis de resistència en les zones alliberades, allargués el conflicte fins a l’inici de la IIGM, el setembre del 1939.
Creiem que la guerra del 1936-1939, fou una guerra de classes i per a l’alliberament de les colònies interiors de l’Estat espanyol, Galícia, Països Catalans, Euskal Herria. La guerra del 1936-1939 s’havia d’haver transformat en una guerra d’alliberament nacional, establint pactes amb l’Estat francès i Anglaterra, com es va intentar amb les converses que les delegacions del Govern de la Generalitat a París i Londres establiren a inicis del 1937, amb els representants del cos diplomàtic dels esmentats governs. En la delegació de Londres cal destacar la meritòria tasca del doctor J Mª Batista i Roca ( 1895-1978)
En aquest aspecte és interessant el document, “Projecte per un acord internacional sobre la guerra”, que significava la separació temporal o no, de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja d’Aragó i Múrcia d’Espanya, presentat el març del 1937 al Foreing Office,a través de Rafael Patxot i Jubert. El document fou enregistrat com a, PRO, FO 371/21288-W 6446/1/41. Gener del 1937.
Durant el període de la guerra del 1936-1939, es perdé l’oportunitat de crear un Estat català, aprofitant la feblesa de l’Estat espanyol i una situació internacional molt fluïda. El miratge del federalisme, i no tenir una línia política pròpia, impossibilitaren la creació d’un Estat català al servei de la classe treballadora. Mirem d’aprendre dels errors.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!