Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 de novembre de 2017
1 comentari

21-D: republicans, equidistants i retrofranquistes

Les eleccions autonòmiques forçades pel govern espanyol són l’expressió de la determinació del poder estatal per mantenir el sistema de dominació política i espoliació econòmica sobre Catalunya, convertint-la en una infraautonomia dins un sistema recentralitzat amb les úniques excepcions basco-navarres.

Les forces parlamentàries independentistes no han estat a l’alçada per convertir aqueixes eleccions en un referèndum d’autodeterminació mitjançant la presentació d’una sola llista, com va plantejar inicialment l’ANC en paraules de Pere Grau, membre del secretariat nacional. Les tres candidatures: CUP, ERC i Junts per Catalunya, hauran de compartir un programa mínim amb la lleialtat a la República Catalana proclamada el proppassat 27 d’octubre com a principi irrenunciable, guanyar en vots i en escons i tot seguit mantenir una estratègia conjunta front al règim monàrquic. És important que la candidatura encapçalada pel president Puigdemont sigui la més votada per estalviar disputes successòries i ofertes de restabliment autonòmic a canvi de retirar aparentment el 155 CE.

Els equidistants del conjunt Podemos-Comuns assajaran una tercera via inviable front a un poder espanyol que només cerca la claudicació del nacionalisme català i ‘assimilació forçada i irreversible al sistema unitari capitalitzat per la megalòpoli madrilenya. Ni Duran Lleida ha insistit en aqueixa via, optant per la promoció personal dins el règim, com abans han fet Piqué o Borrell, entre molts altres.

Precisament aqueixos catalans renegats al servei de l’espanyolisme han renunciat a encapçalar les candidatures del PP o el PSC ja que no preveuen guanyar i han desistit de fer una versió autòctona del quebequès Trudeau (pare) a una Catalunya que no té altre destí que el de província perifèrica del Regne d’Espanya.

El tripatit del 155 està encapçalat per personatges mediocres que personifiquen el susbtracte social que viu a Catalunya assumint la condició d’ocupant, amb la mentalitat retrofranquista que idealitza els anys de la Catalunya reprimida i castellanitzada. No tenen cap altre projecte que la participació (real o simbòlica) però sempre subalterna dins el conjunt espanyol, malgrat que sigui un estat fallit.

Aqueixes són les tres opcions el 21-D, malgrat les contradiccions, errades i dificultats, el futur de Catalunya és responsabilitat del bloc republicà del qual ens hem de sentir tots copartíceps i trobar una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat per enfilar encertadament el conflicte ineludible en el qual ja som immersos irreversiblement amb el poder espanyol. En tres-cents anys d’ocupació mai havíem arribat tan lluny com a poble en la via de la llibertat, siguem-ne conscients i confiem en les nostres pròpies forces, emergents i innovadores des del si del nostre poble, com remarca diàriament Vicent Partal als seus editorials de Vilaweb.

Post Scriptum, 9 de desembre del 2017.

Trobo molt encertat l’editorial de fa tres dies de Vicent Partal, “I quin problema hi ha si guanya Arrimadas ?” on reflexiona sobre l’eventualitat que Ciudadanos sigui la força més votada. Allò que importa és quin dels dos blocs guanya, no quin partit guanya. Per això, l’actitud d’ERC proclamant-se el vot útil per vèncer Arrimadas és una impostura que de manera maldestre mira de solucionar una situació que ells mateixos han provocat negant-se a repetir la coalició Junts pel Sí.

Però allò més preocupant encara és que ERC abandona l’argument central d’aqueixes eleccions consistent en restablir el govern legítim de la Generalitat destituït pel poder espanyol amb l’aplicació del 155 CE per cercar un govern “fort” amb la participació dels Comuns i presidit per Oriol Junqueras si guanyen com a partit. La prioritat hauria de ser trobar una estratègia conjunta de les forces independentistes i una direcció col·legiada després del 21-D, una necessitat que només serà efectiva si guanya Junts per Catalunya.

Per la seva part els Comuns donen mostres continuades de refusar la seva incorporació al bloc independentista, acatant de fet només la unilateralitat quan la imposa el govern espanyol essent la obcecació d’ERC en atraure’ls és estèril i contraproduent.

Respon a Teresa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!