El balanç de l’any que s’escola per l’aigüera es pot resumir a nivell espanyol com el final d’etapa del govern de Pedro Sánchez i el seu processisme cap enlloc a l’espera de l’assalt de l’altre component de l’integrisme espanyol: l’eix PP/Vox. Una crisi de governabilitat que no és aprofitada pels partits processistes nostrats en el sentit que proposava Heribert Barrera sinó al contrari, apuntalen el PSOE fins al darrer moment a canvi de res. No tenen cap projecte de construcció nacional centrat en la catalanitat, ni voluntat ni capacitat per sostenir el conflicte amb el poder espanyol.
Fa tres anys, Josep-Lluís Carod-Rovira publicava a Nació Digital una reflexió punyent: “Potser ja hem tocat fons…“, del qual en comparteixo plenament l’esperit però, dissortadament, no el diagnòstic, ja que encara no hem tocat fons en la cursa autodestructiva que promouen falsos dirigents mentiders i mesells al capdavant de Junts, ER i CUP. Arrecerats rere el PSC, conformen el bloc hispanocèntric i wokista que abraça causes abstractes, llunyanes, i impostures: palestinisme, antisionisme, immigracionisme, pro-okupes, antioccidentalisme… convertint Catalunya en un territori perdut del Sud Global.
A diferència d’altres temps no tan llunyans a la premsa nostrada hom podia trobar un espai de llibertat i llum d’idees, avui l’obscurantisme sectari al servei del bloc polític dominant anteriorment descrit enfonsa encara més el nostre poble en la desorientació. No hi ha diferències de fons entre La Vanguardia, Vilaweb i TV3: el maniquisme contra Aliança Catalana, la qualificació d’extrema dreta de tota dissidència respecte de l’ordre autonòmic establert, l’antisemitisme més foll i la legitimació del gihadisme hi troben empara sense contestació possible. Veure com han foragitat Joan Ramon Resina de Vilaweb, per exemple.
Les alternatives per capgirar aqueixa dinàmica autodestructiva: l’emergència d’un nacionalisme democràtic i autocentrat en la catalanitat, aliè a les derives de l’hispano-wokisme, que pot representar el partit liderat per Sílvia Orriols i la reformulació d’una esquerra nacional que no exclogui pactar amb la dreta autòctona, que pot arribar a representar el col·lectiu Nexe Nacional, l’únic dins de l’àmbit de la fallida esquerra independentista que fa anàlisis partint de la realitat, no de cabòries estèrils. Veure, per exemple, l’editorial del número 4 de la seva revista, titulat: “Empobrida i espanyola“.
Post Scriptum, 3 de gener del 2026.
Comparteixo plenament l’article de Jaume Clotet avui al Nacional.cat, “El canvi de paradigma que Catalunya necessita“, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “L’eix dreta-esquerra es va imposant sobre l’eix nacional, que ha estat l’eix sobre el qual ha pivotat la política catalana les darreres quatre dècades. Es pretén dividir el nostre sistema de partits entre formacions de dreta o d’esquerra, quan el que ens convé és traçar la línia entre els partits d’obediència catalana i els partits que són sucursals dels partits d’àmbit estatal amb seu a Madrid. Aturar l’extrema dreta potser és important, però per a mi és més important aturar l’espanyolització del meu país.”
I aqueix altre: “Catalunya necessita un canvi de paradigma perquè el paradigma actual no només situa el nostre país en un bany maria que pot acabar de bullir la nostra identitat, sinó perquè és divisiu de la societat per la seva alta toxicitat. A alguns els convé dividir-nos en tots els àmbits possibles, i Barcelona ha estat el laboratori on han aplicat aquesta enginyeria social. Els vuit anys dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona haurien de ser estudiats acadèmicament perquè van treballar dia i nit per dividir els barcelonins”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!