Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 de gener de 2022
1 comentari

2022: visca Cambó i mori Macià ?

Enguany en fa cent que Francesc Macià encapçalà la fundació d’Estat Català, el partit que fou el referent de l’independentisme combatiu fins al 1939 (i més enllà), quan el Front Nacional de Catalunya en pren el relleu. Els mantenidors de la memòria històrica del partit preparen un seguit d’actes commemoratius als mesos vinents, que tindran lloc en plena desconstrucció del procés independentista promoguda -majoritàriament- pels mateixos partits i dirigents que al 2017 van proclamar (en fals) la República catalana. Un cas inèdit, que hauria de fer vergonya als cínics caragirats, en els moviments d’alliberament nacional contemporanis.

Si fa noranta anys el crit de “Visca Macià i mori Cambó” resumia el pas històric del regionalisme al nacionalisme, enguany, la inversió de l’independentisme cap a l’autonomisme ben bé es podria sintetitzar en un “Visca Cambó i mori Macià”. De fet, als actes commemoratius el norantè aniversari de la fundació d’ERC no hi ha hagut ni un esment a Macià (ni a Barrera, ni a Carod), ni a la independència. Els actuals dirigents d’Esquerra estan més a prop del regionalisme espanyol (edulcorat de progressisme abstracte i banal) que del patriotisme republicà català. I, com Cambó, acabaran essent còmplices per omissió (el seu silenci davant el cas Villarejo) i acció (el seu menyspreu pels exiliats, des de Valtònyc a Puigdemont) del cop d’estat espanyol contra Catalunya. Les renúncies compartides i la fugida d’estudi no són exclusives, dissortadament, d’ERC, Junts per Catalunya, Òmnium, PDECat, tenen també la seva part de responsabilitat.

El repte rau en la capacitat de l’independentisme per recomposar-se organitzativament, amb una estratègia viable i creïble socialment pel poble que va donar suport a l’1 d’Octubre. No podem commemorar el centenari d’Estat Català, i el sacrifici de tantes generacions de patriotes, enmig de la ignomia a la que han abocat Catalunya les renúncies dels falsos dirigents que tenien pressa per alliberar-la. Fem que ressoni un altre cop el crit de “Visca la terra i mori el malgovern”.

Post Scritum, 4 de febrer del 2022.

Les primeres setmanes d’enguany no poden ser més farcides d’esdeveniments adversos a la causa nacional catalana en tots els fronts: l’acatament del Govern de la Generalitat a la imposició del 25% de castellà a les escoles, la passivitat davant les declaracions del comissari espanyol Villarejo sobre la implicació del CNI als atemptats jihadistes del 17-A del 2017, la complicitat transversals de tots els partits i els mitjans del règim amb la depredació de diners públics promoguda per Ernest Benach des del Parlament de Catalunya i l’absència de responsabilitats judicials i comptables, la claudicació vergonyosa de la president Laura Borràs a l’hora de retirar la condició de diputat a Pau Juvillà imposada per la Junta Electoral Central. Les negociacions estèrils a Madrid de PDECat i ERC amb el PSOE, l’ajornament indefinit de la taula de diàleg per part de Pedro Sánchez. Tot plegat per la impostura, el sectarisme i la mediocritat dels dirigents nostrats que a la pràctica menyspreen els objectius que aparenten defensar. Com diu Vicent Partal ahir a Vilaweb, “Així no es va enlloc: Tot plegat, acabarà un dia o altre –i no crec que tarde massa temps– amb aquest projecte de l’autonomisme republicà estavellat contra la paret, literalment inservible perquè és incapaç de fer res”.

Post Scriptum, 7 de febrer del 2022.

Ot Bou descriu cruament l’atzucac on som com a poble: “L’espiral de frivolitat o com es degrada un país“.La degradació del debat públic és el símptoma més manifest d’allò que passa en un país quan és massa evident que és ocupat però ningú no fa per a desocupar-lo”. Val la pena reproduir-ne aqueix paràgraf final: “There is no alternative”.

“El cinisme particular de Junts, que aquests últims anys ha fet veure que capitanejava la confrontació, no tan sols perjudica el moviment perquè posa traves a l’emergència d’alternatives. El perjudica perquè, creant el miratge que defensa la confrontació per deixar-la de banda després, dóna mastegada a Esquerra la possibilitat de dir que la confrontació és estèril. N’és una prova el fet que aquests dies, els mal anomenats pragmàtics han fet servir la manera com la presidenta Laura Borràs s’ha doblegat davant el Suprem espanyol per a dir: “Veieu com no hi havia alternativa?” “La presidenta del parlament té raó quan diu que l’han deixat sola. De fet, ha actuat de l’única manera possible sense paralitzar la institució”, ha escrit Esther Vera, directora de l’Ara, aquest cap de setmana. “La decisió obre una via d’aigua al seu partit i a l’estratègia de la ‘confrontació intel·ligent’, que és avui menys creïble”. I Eduard Voltas, d’una manera semblant, també ha escrit a Nació Digital que no hi ha alternativa: “El Parlament de Laura Borràs és igual de vulnerable, violable i humiliable que el de Roger Torrent, i que tot allò que s’havia venut durant quatre anys com una ‘rendició’ no és més que el món físic que et trobes quan et treus les ulleres de la realitat virtual.” Cada dia sonen més com Margaret Thatcher.”

Post Scriptum, 10 de febrer del 2022.

Avui, a Vilaweb: “Els Mossos impediran els talls de Meridiana Resisteix a partir de dissabte”.

Post Scriptum, 25 de març del 2022.

Ahir al vespre, mentre participava a la presentació del diccionari biogràfic d’Estat Català, que aplega les trajectòries vitals -sovint dissortades- d’un centenar de patriotes que ho donaren tot per Catalunya, vaig saber del pacte de la vergonya acatant la castellanització de l’ensenyament a Catalunya. Jo vaig sentir vergonya pensant en ells !!!

Respon a Luis María Martínez Garate Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!