Jaume Renyer

Tot i compartir l’editorial de cap d’any de Vicent Partal a Vilaweb: “2021: l’any que somniaven els autonomistes. El retorn a l’autonomia necessita dues peces més que no han arribat ni es preveu que arriben: el conformisme dels ciutadans i els al·licients des de Madrid. Ni l’una cosa ni l’altra no són sobre la taula”, hi afegeixo de collita pròpia aqueixes reflexions.

L’independentisme té tres qüestions per resoldre: la iniquitat dels falsos profetes (Junqueras, Sánchez i Cuixart, per posar tres exemples notoris) que han fet tot el possible per convertir la victòria estratègica de l’1 d’Octubre en una desfeta fins a reconduir el procés a l’estadi autonòmic actual. La segona és la crisi de crebilitat que la causa nacional de Catalunya pateix als ulls dels catalans que hi havien apostat i als dels forasters que ens havien donat suport. Com és possible que la desconstrucció del moviment popular hagi estat tan ràpida, tan impune pels qui l’han causat i tan inèdita en comparació amb els altres pobles (els nacionalistes d’Hong Kong, els amazics de la Cabília, els demòcrates russos) que persisteixen malgrat els règims despòtics als quals han de fer front . I, en tercer lloc, el repte pels sectors que es mantenen fidels als seus compromisos (Consell per la República, ANC) d’oferir contra tantes adversitats un projecte viable d’alliberment nacional en una situació de perill existencial per la nació catalana. No intentar-ho seria situar-se al mateix nivell d’indigitat moral dels qui s’han rendit i amb ells han rendit la pàtria.

Post Scriptum, 3 de gener del 2022.

Bona prospectiva de l’any que comença d’Odei A.-Etxearte, abans d’ahir, a Vilaweb: “L’esquerda del bloc independentista s’eixampla entre l’autonomisme i el conflicte que perviu. L’esgotament del crèdit de la taula de diàleg i les negociacions per a l’embat alternatiu marcaran l’any nou.”

Post Scriptum, 15 de gener del 2022.

Punyent i pertinent advertiment de Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat dia 4, “L’inquietant silenci europeu sobre Llarena, el TJUE i el retorn de Puigdemont” del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“Pensar que Puigdemont anirà a palau i aixecarà la DUI, tal com alguna gent vol, em sap greu de dir-ho així, però és una fantasia. No és en els plans de ningú, vull dir de cap polític català, no crec ni que de Puigdemont mateix. Per tant, la pregunta és: hi ha algú que pense i prepare com s’aprofitarà políticament aquest momentum en favor de la independència de Catalunya o també deixaran passar aquesta oportunitat? Perquè la gent, d’això no tinc cap dubte, el crearà, aquest nou momentum: el carrer no fallarà si hi ha el retorn victoriós dels exiliats. Però, i després, què? Què li oferiran, a la gent? Que li proposaran, a la gent? Com es traduirà aquesta victòria judicial en una de col·lectiva –i que no siga, per si algú s’ho pensa, ni partidista ni autonòmica–?

Ho dic com un avís, ara que encara hi ha temps. I avise perquè si no es posa una proposta política rere aquesta victòria judicial tan excepcional, i després de quatre anys d’una feina tan increïblement ben feta, ves que tot plegat no acabe convertint-se tan sols en la versió per a l’exili de l’acte del Liceu: que siga simplement una manera de resoldre la situació personal d’alguns dirigents destacats. Perquè respecte de la necessitat de resoldre la situació de Puigdemont, que tant de mal fa a la Unió Europea i la seua credibilitat, estic segur que tots els estats ara silenciosos estan més que d’acord. Però no és qüestió d’això, solament. Dic jo…”.

El retorn del president Puigdemont sense projecte polític independentista no pot ser un altre pas en fals, i és evident que Junts per Catalunya amb Jordi Sánchez al capdavant és incapaç de bastir-lo segons ell mateix ha reconegut públicament i avui ha estat convalidat pel consell nacional del partit.

Post Scriptum, 21 de gener del 2022.

L’escàndol de les “llicències per edat” al personal del Parlament instaurat per Ernest Benach i perpetuat pels seus successors aflora la cara fosca -i mediocre- de la classe política local farcida d’aprofitats i gregaris de la partitocràcia. Solidaritat Catalana per la Independència i la CUP han sigut intents de renovar el sistema polític català que no han reeixit en aqueix propòsit. Tampoc l’intent de les “Primàries per la independència” que maldava per canviar el procediment electoral i el Front Republicà que va provar d’obrir un nou espai. Dissortadament, sense regenerar la mentalitat, les actituds i la voluntat dels representants no hi ha independència possible.

Post Scriptum, 20 de juliol del 2022.

Vicent Partal, ahir a Vilaweb retrata la desconstrucció del procés independentista: “L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal. Qui pot pensar que hi ha cap mena de conflicte polític a Catalunya, si els presos ja són al carrer i els exiliats van tornant un per un i reconeixen aquella autoritat que el 2017 van proclamar i anunciar solemnement al món que ja no reconeixien?”.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2022.

Lúcida anàlisi d’Abel Riu al setmanari El Temps del proppassat 29 de novembre: “El procés simulat“.

Post Scriptum, 9 d’abril del 2023.

Salvador  Cot retrata en aqueix article breu publicat ahir al Punt/Avui la pèrdus de credibilitat interna i externa de la causa nacional catalana deguda a la impostura i incompetència dels seus presumptes dirigents: “El tigre català era de paper”.

L’abandonament de qualsevol tipus d’estratègia independentista per part dels tres partits que la reclamen està tenint efectes en la política catalana que ja es comencen a notar en la demoscòpia electoral. I, com era de preveure, el més beneficiat és el PSC. Amb els independentistes dividits i subordinats, els socialistes catalans poden recuperar bona part del seu vot tradicional, que ja no creu necessari prioritzar una opció espanyolista tan radical com Ciutadans. Fins i tot un sector important dels votants més extrems, com els de Vox, pot retornar al refugi tradicional del PP sense por. És fàcil domesticar un tigre que, al final, resultava ser de paper.

En definitiva, l’unionisme està rebobinant fins al punt d’abans de començar el procés. De fet, està tornant a les posicions tradicionals d’aquella Espanya de les autonomies dels anys vuitanta i noranta del segle passat, amb un PSC predominant, uns comuns en el paper d’ICV i un PP com a pal de paller del nacionalisme espanyol. Tot dins del sistema del 78, tot encaixat a imatge i semblança del comitè federal del PSOE.

El problema és que l’independentisme, per contra, no ho té tan fàcil per retornar a l’època en què la Puta i la Ramoneta intentaven omplir el cove de peix. A diferència de les bases unionistes, que (almenys de moment) consideren que han guanyat, els votants independentistes són conscients que els mateixos dirigents que ara es disputen les escorrialles de l’administració autonòmica –exili a banda– són els que han col·laborat en la desmobilització i dissolució política d’aquest país.

Per si això fos poc, la guerra civil interna entre ERC i Junts decanta les enquestes, sense gaires matisos, cap a un president de la Generalitat socialista que podria liderar, tranquil·lament, una reedició dels dos tripartits. De Montilla a Illa. Aquest i no cap altre és el viatge i l’horitzó que marca l’estratègia actual.

Post Scriptum, 25 d’agost del 2023.

Avui, comparteixo el parer de Vicent Partal a Vilaweb: “ERC i Junts, o com perdre credibilitat demanant favors per tenir un grup parlamentari propi. Quan fan passar els interessos privatius de l’estructura partidista per sobre de la lògica política i ideològica, els partits independentistes, molt especialment Junts, en aquest cas, perden credibilitat davant uns electors cansats i decebuts”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!