L’any que avui s’acaba serà recordat com el del coroanvirus, i políticament pel retrocés de l’independentisme cap a posicions tardoautonomistes forçat per l’actitud claudicant d’ERC i PDECat davant el poder espanyol tot defugint el conflicte al qual ens aboca el no reconeixement del dret d’autodeterminació.
El PSC aspira a ser la força més votada absorbint l’electorat de Ciudadanos (el pas de Rubén Viñuales cap a les llistes socialistes n’és una mostra) que li van atorgar aqueixa condició a les eleccions del 21-D aprofitant la desunió independentista. Un candidat amb cara d’enterramorts, Salvador Illa, és presentat amb el lema “Catalunya torna” (a Espanya) i vol reproduir l’esquema de govern vigent a Madrid amb Comuns i suports externs d’ERC. Esquerra aspira al mateix però invertint les posicions amb el PSC, cercant el vot del progressisme abstracte i banal refractari a la catalanitat, com suposa el fitxatge de Carlos Castillo a Tarragona. La campanya d’aqueixes formacions retro-autonomistes coincidirà a l’hora de combatre Junts per Catalunya per tal que no sigui la força més votada. El PDECat, si obté representació, es pot sumar a un pacte PSC-ERC-Comuns.
Junts per Catalunya està aconseguint aplegar Demòcrates i Moviment d’Esquerres (que a les eleccions del 2017 van anar amb ERC) i Solidaritat Catalana per la Independència i es presenta com l’opció de l’independentisme persistent. La CUP juga a l’equidistància entre ERC i Junts, sense projecte propi ni voluntat de lideratge, però ara sí amb disposició d’entrar a governar, ja sigui amb uns o altres.
L’any vinent pot ser un tombant de recuperació de la capacitat d’iniciativa política i cívica de l’independentisme, l’èxit de les eleccions a les cambres de comerç l’any passat i enguany de les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona són signes esperançadors, com ho és el creixment sindical de la CSC. Un triomf de Junts per Catalunya i el possible retorn de Jan Laporta a la presidència del Barça poden ser el senyal d’una nova embranzida.
Post Scriptum, 1 de gener del 2021.
Coincideixo amb l’anàlisi de la situació política del Regne d’Espanya contingut a l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “2020: un any també de pandèmies polítiques”, però hi afegeixo concretament que la crisi institucional i econòmica del règim és tan forta que els poders fàctics descavalcaran el govern Sánchez per intensificar la repressió contra l’únic obstacle real a la seva dominació i espoli sobre els Països Catalans, l’independentisme persistent que representa Junts per Catalunya.
Post Scriptum, 31 de desembre del 2021.
Dissortadament, enguany és temps de reculada: Pedro Sánchez, no ha estat descavalcat del govern pels poders fàctics però ha aconseguit un reforma involutiva del règim del 1939/1978 sense haver de modificar la Constitució. I a sobre ha satèl·litzat Bildu, ER i BNG, i ha desactivat l’independentisme català amb falses promeses de diàleg i la complicitat d’Esquerra qua ha assolit (gràcies al PDECat) la presiència de la Generalitat. Junts per Catalunya s’ha demostrat una laternativa fallida, fent seguidisme d’ERC. Només l’ANC i el Consell per la República persisteixen amb dificultats en la lluita per la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!