En l’edició d’ahir del diari Avui, el periodista Vicenç Relats va iniciar una sèrie d’articles dedicats a analitzar la trajectòria de l’independentisme modern als Països Catalans. El primer duu per títol: “Un focus de discurs, quadres i escissions”.
L’any 1968 està generalment considerat com l’inici d’una nova etapa en la lluita per la independència per diverses raons. La primera és que amb el naixement del PSAN reapareix el marxisme d’alliberament nacional (desprès de les primeres experiències del Partit Comunista Català i Estat Català- Partit Proletari durant els anys trenta) obertament contraposat al comunisme estatista representat pel PSUC. La segona raó és que s’adopta, en principi teòricament i després efectivament, com a marc nacional d’actuació els Països Catalans. Tercera, i no menys significativa, sorgeix l’estelada roja amb l’expressa voluntat de simbolitzar la doble lluita pel socialisme i la independència. I en quart lloc, al marge del PSAN i en dos nuclis que evolucionen separadament, neixen dues organitzacions que es proposen engegar la lluita armada contra el franquisme: el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC) i l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).
El darrer aspecte és el més desconegut, ja que ambdues organitzacions es caracteritzaren per no reivindicar la majoria de les seves accions, i perquè generaren escassa producció escrita i els seus militants han mantingut fins avui un estricte silenci. Hi ha en marxa a càrrec de dos joves investigadors sengles treballs de recerca sobre ambdues organitzacions que aviat veuran la llum en forma de llibre. Però no solament aquest aspecte requereix d’una atenció acadèmica que cobreixi el buit existent, hi ha altres aspectes que mereixen una revisió històrica: el paper dels intel·lectuals i la qüestió nacional, el dèficit sindical de base nacional, els referents i la projecció internacional entre d’altres.
Amb la perspectiva que donen els quaranta anys transcorreguts crec que es poden singularitzar tres etapes: del 1968 fins al 1979, (que es corresponen amb la fi de la dictadura i l’inici de la transició), del 1979 al 1991-95, (els anys que l’independentisme s’autodefineix com a moviment català d’alliberament nacional), els anys del ressorgiment del republicanisme independentista (1987 fins a l’actualitat), i del 1996 ençà, quan apareix l’esquerra independentista actualment extraparlamentària.
El primer assaig que vaig escriure portava per títol, “Catalunya qüestió d’estat: vint-i-cinc anys d’independentisme català, 1968-1993”, una obra avui ja superada i que voldria actualitzar amb un volum que aplegués els documents més significatius publicats per les diverses organitzacions independentistes. A partir del 2006 crec que es pot parlar d’una nova etapa en l’evolució de l’independentisme amb l’emergència de tres fenòmens contemporanis: el sorgiment del sobiranisme civil, els components socioeconòmics i les corrents liberals independentistes.
Post Scriptum, 31 d’agost del 2008.
El proppassat 17 va aparèixer el segon lliurament titulat “Del BEAN, NE i la Crida a l’MDT i Terra Lliure. L’independentisme sociològic emergeix (1978-1988)“. El 23, ha publicat el tercer article de la sèrie, “Esquerra vertebra l’independentisme (1988-1998)“. I el darrer és l’aparegut avui, “El sobiranisme creix i trenca costures”.
Post Scriptum, 21 de setembre del 2008.
Xavier Borràs ha publicat al seu bloc una crítica als articles de Vicenç Relats: “L’Avui censura (per variar) la història de l’independentisme“.
Post Scriptum, 18 de setembre del 2018.
Moisés Pérez, Quique Badia i Xavier Puig publicaren al setmanari El Temps, número 1780, corresponent al 23 de juliol d’enguany un interessant report titulat “Passat, present i futur de l’esquerra independentista“.
Post Scriptum, 17 de març del 2021.
Avui, la revista La Mira publica un punyent testimoni: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé. No es parla d’aquests exiliats i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme. Rafael – José Antonio – Aleix il·lumina la seva lluita invisible.”
Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.
El procés independentista que comença al 2010 arran de la sentència del Tribunal Constitucional, liquidant la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 un cop havia estat referendada pels catalans, suposa una etapa fonamental en l’evolució del moviment d’alliberament nacional català que, estant encara en curs, fa difícil haver-ne una visió omnicomprensiva però que cal fer amb la voluntat de reorientar l’estratègia després dels anys de reculada del 2017 ençà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!