La convocatòria avançada de les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge vinent ha estat forçada per l’acció combinada dels poders espanyols (els institucionals i els fàctics) amb l’objectiu prioritari de descavalcar Junts per Catalunya, en tant que representació de la persistència independentista propugnada pels presidents Carles Puigdemont i Joaquim Torra, del Govern de la Generalitat. I substituir-lo per un altre centrat en prioritzar la gestió de la infraautonomia i la claudicació pactada amb els partits espanyols per tancar la dècada del procés i el referèndum del Primer d’Octubre. ERC, que ha donat suport al govern PSOE-Podemos, i al d’Ada Colau a l’ajuntament de Barcelona, és la peça clau d’aqueixa involució induïda cap al retroautonomisme.
Esquerra ha fet tot el que ha pogut aqueixos tres darrers anys per desconstruir el procés independentista, “sacrificar” Puigdemont, traïr Torra i assumir el progressisme abstracte i banal del Comuns com a eix central de la vida política catalana. El tractament mediàtic favorable (TV3, La Vanguardia, Ara) promovent la seva victòria electoral no serà suficient perquè, aquesta si es produeix, sigui determinant per a la involució que promouen tot deslegitimant com a impossible l’objectiu independentista. Probablement, però, faran inviable un govern JUNTS+ERC+CUP, amb la coartada de la persecució judicial contra Laura Borràs i l’acusació de trumpista a Joan Canadell.
Aqueixes eleccions són una operació d’estat per establir un règim d’apartheid contra l’independentisme català, fent-lo fora de les institucions i perseguint-lo ideològicament com a reaccionari, racista i insolidari, com fan els Comuns amb la connivència de tot el progresssime abstracte i banal d’arrels autoritàries. La difamació d’Heribert Barrera, l’assetjament mediàtic al president Torra, en són algunes mostres del que ens espera.
Per això em sembla una mostra de desorientació política que partits independentistes assumeixin inconscientment la priorització de “l’antifeixisme” en detriment de l’alliberament nacional del poble català. Però encara em sembla pitjor el manifest impulsat per la plataforma “Unitat contra el feixisme i el racisme”, fet públic ahir: DECLARACIÓ UNITÀRIA CONTRA EL RACISME I L’EXTREMA DRETA: #STOPVOX14F”. Atorgar la potestat a aqueixa entitat de dictar arbitràriament qui és feixista i qui no, és un error estratègic els efectes perversos del qual no trigarem a percebre.
Ja he alertat altres cops del caràcter sectari de la UCFR, que s’inhibeix davant el totalitarisme islàmic i en canvi considera Israel un estat racista. Que Junts per Catalunya hagi també signat el manifest promogut per ERC, CUP i els Comuns, quan aqueixos darrers practiquen un contra-independentisme inquisitorial en clau espanyola envers els qui anomenen trumpisme català, és una mostra de seguidisme i acomplexament respecte d’una esquerra abstracta i banal, refractària a l’alliberament nacional. A més, la inclusió del nou Front Nacional de Catalunya en l’extrema dreta xenòfoba és una injustícia i una falsetat indigna.
Post Scriptum, 17 de febrer del 2021.
Junts per Catalunya és l’objectiu a abatre per part del poder espanyol ja que representa l’independentisme inassimilable pel règim, a diferència d’ERC que especula amb la reforma d’Espanya pactada amb PSOE i Comuns. La defecció del PDECat (que comparteix plantejaments amb Esquerra) i les dificultats per sumar els votants rupturistes que han anat a parar a la CUP ha fet que quedi en tercer lloc, i sense capacitat d’iniciativa política a curt termini ja que Junqueras i la seva trepa prioritzaran el govern amb els Comuns i el suport extern del PSC abans que assumir un govern independentista que és l’estratègia de Junts. La prioritat atorgada a la “via àmplia” (amb els Comuns) només s’explica com a coartada d’ERC per la seva incapacitat per liderar un projecte d’alliberament nacional, essent més fàcil jugar a la ficció dreta/esquerra que encarar el conflicte real amb el poder espanyol. La CUP hauria de compartir plantejaments amb Junts en la línia que proposa Julià de Jòdar, però els anticapitalistes nostrats són incapaços de convergir en un front patriòtic ignorant que el seu creixement electoral ve dels nacionalistes radicals que veuen en ells una manera de sortir de l’atzucac actual. Però, veient la llista de suport internacionals que han tingut, predominen els antisionistes, els antiracistes islamistes i els anticapitalistes contraris a les societats obertes occidentaals. De tot, menys els referents polítics i patriòtics que manquen a Catalunya.
Post Scriptum, 23 de març del 2021.
El preacord entre ERC i CUP fa majoritària la tendència reformista al si de l’independentisme i deixa Junts per Catalunya en la posició solitària d’haver de persistir en el conflicte amb el poder espanyol que avui mateix ja ha reiterat que no negociarà mai el referèndum pactat que demanen Esquerra i els anticapitalistes nostrats. L’editorial de Vicent Partal d’ahir a Vilaweb és clarificadora sobre la disjuntiva estratègica a la qual està confrontat l’independentisme català: “L’engany del procés. La catxa del Consell per la República.” Que el Consell per la República mantingui el lideratge estratègic per damunt del Govern de la Generalitat reduït a l’ambit autonòmic és vital per la causa del poble català, allò que proposen els signants del pre-acord és just el contrari. Però allò més significatiu és que donen per liquidat el referèndum de l’1 d’octubre per retornar a l’autonomisme, com alerta Vicent Partal. De fet, aqueix document cerca aïllar Junts per Catalunya i és l’excusa per obtenir el suport del PSC a la investidura de Pere Aragonès divendres -o més endavant-, ja que el PSOE és el destinatari d’una oferta de negociació (que ja ha rebutjat a l’avançada). El punt i final al procés independentista serà un referèndum, però de caire autonòmic d’aquí a dos anys.
Post Scriptum, 9 de maig del 2021.
L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, dissortadament, fent per una pila d’anys inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més. Oriol Junqueras pot desitjar avui deu anys o vint de tranquil·litat, d’anar fent, però Espanya, el règim del 78, la monarquia, poseu el nom que vulgueu, no li’ls concedirà. Ni a ell ni a ningú.” De fet, la ruptura de negociacions per formar govern amb Junts per Catalunya, anunciada per Pere Aragonès és un pas més d’aqueixa estratègia d’assetjament contra l’independentisme per tal de justificar el retorn a l’autonomisme que ERC lidera.
Post Scriptum, 31 de juliol del 2022.
El cas Driouech només és el preludi de la campanya en curs per acusar de feixistes i racistes tots aquells que no participem de la restauració autonòmica i de la claudicació davant el poder espanyol. ERC, CUP i una part de Junts han esdevingut col·laboradors del PSOE contra l’independentisme subsistent (ANC i Consell per la República). Els insults racistes d’algunes persones concentrades davant el Parlament per donar suport a Laura Borràs van anar dirigits contra la diputada Najat Driouech (ERC), que avui fa una crida col·lectiva a alçar “murs contra el racisme”. Aqueixes conductes inadmissibles ja han estat desqualificades per la pròpia Laura Borràs i el president Puigdemont, entre d’altres. Però ningú se’n adona que la magnificació d’aqueix incident cerca tapar un acte de racisme anticatalà com és l’expulsió vergonyant de la presidenta del Parlament ? I, més encara, qualificar globalment els seus partidaris com a racistes que mereixen ser expulsats de la restauració autonòmica en curs a Catalunya on impera el contra-independentisme col·laboracionista d’Esquerra, Comuns, CUP i PSC no és apartheid ? La diputada d’ERC assegura que el projecte independentista “no accepta el racisme”, però li sembla bé deslegitimar Israel acusant-lo d’estat apartheid i, de retruc, la comunitat jueva catalana ?
Ot Bou s’ha referit a aqueix cas en l’article de Vilaweb, “La tossuderia de Borràs i la vergonyeta“: “Aquesta paradoxa fa que Esquerra, la CUP i una part de Junts aboquin contra Borràs totes les lliçons morals que no són capaços de demostrar amb l’exemple, afirmativament. L’espectacle que en resulta és grotesc. Es veié ahir amb l’escàndol que es va muntar perquè una seguidora de Borràs –una– va proferir un insult racista contra Najat Driouech, diputada republicana. L’exageració de l’episodi fa feredat: desenes i desenes de càrrecs públics i personalitats s’han solidaritzat amb Driouech, com cavallers sense espasa de l’antiracisme, com si tot el respecte del món es decidís en un piulet de suport, i la polèmica encara s’ha allargat amb un comunicat grandiloqüent de la diputada, que diu que rep insults cada dos per tres i que ja no li fan mal, però que fins avui no ha necessitat “fer una denúncia en veu alta”, amb un comunicat. La manera com molts independentistes han sucat pa en la protesta d’ahir, a mig camí entre la demonització i la mofa, recorda la retòrica inflamada contra l’inexistent feixisme català.”
Post Scriptum, 2 de febrer del 2023.
El pacte pressupostari entre el govern d’ERC i PSC més Comuns prefigura un tercer tripartit i és el resultat cercat deliberadament per l’actual direcció d’Esquerra. En això discrepo de l’anàlisi de Josep Reixach ahir a Vilaweb: “Del govern del 52% al pacte del 51%: el gran canvi de la política catalana. Després de més de deu anys d’acords entre forces independentistes, Aragonès ha aixecat el vet als comuns i al PSC i configura una nova majoria”. Com es pot deduir del congrés d’ER d’aqueix passat cap de setmana, estan capficats a esberlar el bloc independentista per substituir-lo per un fictici eix esquerra/dreta d’àmbit espanyol. No van gosar a proposar-ho després de les eleccions del 21-D, però ara sa s’hi veuen amb cor i, a més, s’han implicat de tal manera per esdevenir la crosa del PSOE que ja no tenen marxa enrere. Ans al contrari, ER ha esdevingut un component més de la quimera federalista i un agent del contra-independentisme a Catalunya. Com més aviat l’independentisme persistent ho assumeixi més a prop estarem de trobar la manera de capgirar aqueixa maniobra per apuntalar el Regne d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona anàlisi, Jaume.
Acceptar les imputacions de la judicatura espanyola com element suficient per qüestionar la integritat moral, política i personal d’una persona, i així justificar una estratègia partidista, és un acte tan miserable com perillós. Amb aquesta decisió Jonqueras ha fundat Esquerda Republicana de Catalunya, una esquerda que en realitat és una Via Àmplia per la qual l’Estat español entrarà i sortirà cada cop que l’interessi sense deixar-s’hi cap ploma.
Avui és la Laura Borràs i demà, si convé, el candidat dels republicans, per molt que en la seva ingenuïtat cristiana ara cregui que és l’escolanet preferit del pare Sánchez.
Des de la presó no es construeixen estratègies per a la independència, es construeixen estratègies per sortir-hi.