Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 d'abril de 2018
0 comentaris

14 d’abril del 2018

Avui s’escau el vuitanta-setè aniversari de la proclamació per part de Francesc Macià de la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, (quan l’esquerra catalana encara confiava en un projecte iberista i fraternal que hores d’ara no troba possibilitat de reeditar-se atesa l’evaporació del republicanisme espanyol). Un acte de sobirania que Francesc Maspons i Anglasell va analitzar jurídicament en un dictamen de data 12 de febrer del 1932, la lectura del qual resulta políticament clarificador avui dia.

Enguany, però la commemoració s’ha de referir necessàriament a la República catalana, proclamada el 27 d’octubre de l’any passat i pendent de ser efectiva, però que no oblidem d’emana d’un referèndum d’autodeterminació legalment convocat mitjançant una llei del Parlament de Catalunya, i per tant vinculant malgrat la suspensió fàctica ordenada pel poder espanyol.

L’estratègia a seguir per tal d’assolir aqueix objectiu és encara una qüestió pendent d’acordar entre les forces independentistes, i llegint la carta adreçada avui per Oriol Junqueras a la militància d’ERC la divergència respecte Junts per Catalunya i la CUP és inamovible d’ençà el 21-D. Oriol Junqueras no reconeix cap mena de lideratge al President Carles Puigdemont i banalitza de manera impròpia tot altre plantejament que no sigui prioritzar la formació d’un govern autonòmic sense proposar cap línia d’actuació concreta per sostenir el conflicte institucional i polític actual.

ERC té capacitat de bloqueig, com ha demostrat instrumentalitzant el president del Parlament el 30 de gener, però no té capacitat de lideratge del bloc social i polític independentista que té majoritàriament en Carles Puigdemont el referent estratègic i institucional.

Post Scriptum, 15 d’abril del 2018.

La magna manifestació d’avui a Barcelona convocada per l’Espai Democràcia i Convivència sota el lema “Pels drets i les llibertats: us volem a casa” ha estat un èxit de participació, civisme i dignitat, a la manera catalana d’expressar les reivindicacions al carrer que contrasta amb la impostura argumental i l’agressivitat anticatalana de les manifestacions espanyolistes. Una distinció que el PSC(PSC-PSOE) no sap veure.

La solidaritat amb els presos, exiliats i processats ha estat un clam, però hi ha mancat una referència explícita al major Trapero i als altres membres de l’anterior direcció dels Mossos que compareixen demà davant l’Audiencia Nacional acusats de sedició i corren el risc de ser empresonats.

Políticament, significa atraure l’esquerra equidistant (Comuns) i els sindicats del règim, (UGT i CCOO) aïllant les forces del 155 CE en el reducte emparat per jutges, policies i mitjans de comunicació addictes al poder espanyol. Avui ha estat un acte que ha ampliat complicitats amb l’independentisme, que és qui pateix la repressió, sense que de moment es tradueixi en un espai polític amb l’objectiu compartit de bastir una República catalana. Aqueixa línia d’acció no hauria de ser incompatible amb un acord estratègic entre els tres partits independentistes al Parlament investint, un cop més, el President Carles Puigdemont.

ERC contraposa ambdues actuacions fins al punt que la seva animadversió sectària vetant Puigdemont pot arribar al fet que el 22 de maig no hi hagi el Govern de la Generalitat “efectiu” que propugnen i haguem d’anar a unes noves eleccions, on el risc que alguns partits independentistes ja no hi puguin participar per estar il·legalitzats. L’entrevista d’aqueix vespre del President a TV3 ha demostrat la seva fermesa i el sentit d’estat que ha adquirit i que representa el sentiment majoritari dels catalans que avui ens hem manifestat a Barcelona.

Finalment, és molt significatiu que avui també hi hagi hagut dugues concentracions solidàries a València i Mallorca, dibuixant així el marc nacional real del conflicte creixent que contraposa la comunitat nacional catalana i l’ordre estatal espanyol. I, també, la presència nombrosa de batlles nord-catalans, cada cop més proclius a la catalanitat política en vies de trobar una reivindicació estatutària dins la República francesa.

Post Scriptum, 14 d’abril del 2023.

L’absència de convocatòries en pro de la República Catalana és el senyal evident de la desmobilització induïda pels mateixos partits que se’n proclamen partidaris que s’estimen més predicar un “republicanisme” hispanocèntric sense entrar en conflicte amb l’ordre monàrquic espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!