LLUNY
En estrany lloc i en estranya contrada
Lluny, molt lluny
em resten els mots
que sé i conec
i que són meus.
Aquí visc a les palpentes
entre boscos d’estranyesa
fermat a paraules foresteres.
No puc ni sé
despullar-me l’ànima
amb veus apreses als llibres.
Em sent mancat, disminuït,
com si em faltas la sang a les venes.
El meu jo no arriba mai als altres,
sempre es trenca
a l’escorça del pensament.
Em sent lluny de casa.
Enyor estar a lloure
i riure i plorar en mallorquí.
isolat, humiliat i decebut
em queda al manco
la llepolia d’escriure
en la llengua que jo estim.
(Almoradí 83)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!