Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

3 de novembre de 2013
0 comentaris

Gènere i parla políticament correcta

Carme Junyent ha publicat el llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana, en què es mostra contrària als suposats efectes benèfics de la parla políticament correcta i demana que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení. Podeu veure l’entrevista que li fa Vilaweb. El raonament és impecable tant des del punt lingüístic com des del sociològic.Si hagués de posar-hi alguna objecció, seria a la justificació que fa de titllar-se d’editor. Entenc el que diu, però no em convenç: em recorda massa aquella secretària general de la Generalitat que es va entestar a signar com la secretari general, en què el caràcter femení quedava relegat a l’article, perquè deia que la secretària feia mecanògrafa o telefonista.

Com que aquest tema, en el seu vessant gramatical, m’interessa, corro a rellegir les meves notes sobre el tema i reproduir-ne un resum, no pas per afegir res al que diu l’autora – que no li cal -, sinó simplement per administrar en forma de comprimit al pacient lector unes consideracions bàsiques sobre el gènere gramatical i fenòmens afins.

 

En català distingim entre nen (masculí) i nena (femení). Aquesta distinció es basa en el sexe, i per aquest motiu traslladem un concepte biològic – el de sexe – a un de gramatical – el de gènere. Però aquesta translació no es pot portar gaire enllà, i això per dos motius.

En primer lloc, perquè en català la distinció de gènere gramatical es fa extensiva a tots els noms: pedra i sal pertanyen al gènere femení; rellotge i panorama, al masculí. Quan el gènere no es basa en el sexe no té cap base semàntica: no hi ha cap motiu relacionat amb el significat pel qual poguem justificar que el nom pedra sigui del gènere femení i rellotge sigui del masculí. Però tampoc no hi ha cap base formal: ni tots els acabats en a són femenins – cas de panorama – ni tots els femenins acaben en a – cas de sal.

Aquesta manca de motivació de la distribució dels noms en gèneres fa que les coincidències de gènere entre els noms homòlegs de llengües diferents no siguin exactes, i divergeixin més com més allunyades siguin les llengües. Fins i tot entre llengües molt properes es donen nombroses diferències de gènere. Vegem-ne uns pocs exemples corresponents a dues llengües tan properes com el català i l’espanyol: tardor (f) – otoño (m); pols (f)  – polvo (m); front (m) – frente (f), i dent (f) – diente (m).

A voltes els lingüistes han volgut estudiar l’origen de la distribució entre masculins i femenins, amb poc èxit. Segons una de les teories que es van assajar, el masculí correspondria als termes que indiquen virilitat, força i fortalesa, i el femení denotaria feblesa (exemple típic, el sol i la lluna), per adonar-nos al capdavall que virilitat, força i fortalesa són, tots tres, termes gramaticalment femenins. Ja són ganes d’enredar la troca! A l’època en què vaig fer el servei militar, una de les activitats preferides dels comandaments era fer-nos collir pedres. (Sigui dit incidentalment que mai no vaig copsar el valor estratègic o tàctic d’aital activitat). Tornant al tema que ens ocupa, quan algú mirava de passar-se de llest, li recordaven que calia agafar piedros, no piedras. Aquesta distinció del llenguatge casernari es basava en el mateix equívoc.

En una època en què les convencions socials reservaven determinats oficis a l’home i d’altres a la dona, es va generar per al femení un valor semàntic derivat, per a significar la dona de…, i així la doctora era la dona del doctor, i la capitana la dona del capità. Tot amb tot hi ha hagut i hi ha límits morfològics i semàntics a aquesta pràctica; i tan bon punt com les barreres van començar a estovar-se, els termes femenins van passar a aplicar-se amb naturalitat només quan convenia a la professió realment exercida per una dona, i per al plural es va continuar amb la pràctica antiquíssima de fer servir el masculí plural.

Aquest llenguatge suposadament no sexista és molt adequat per a fer-hi barrila. Recordeu aquell famós discurs polític en què hom – millor dit, don – es va adreçar als jóvenes y jóvenas? Si voleu entretenir-vos-hi una mica, no deixeu de llegir els Contes per a Nens i Nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Els traductors – Quim Monzó i Maria Roura – devien xalar de debò quan es van empescar allò de tothom i totdon.

Si alcem els ulls una mica més enllà del nostre redol – i del redol dels nostres veïns immediats – veurem que la pràctica del suposat llenguatge no sexista encara esdevindria – si es practiqués – més estrafolària.

Hi ha algunes llengües en què la distinció és entre tres gèneres: masculí, femení i neutre. És el cas de l’alemany: Arm (braç) és masculí, Frucht (fruit) és femení i Gebäude  (edifici) és neutre. Naturalment, l’existència d’un neutre fa més remota encara la vinculació entre sexe i gènere. Quin estudiant d’alemany no ha fet un comentari enjogassat en assabentar-se que Fräulein (senyoreta) és del gènere neutre? També tenen tres gèneres el llatí i el grec (tant l’antic com el modern).

Més complicat encara: el neerlandès té un gènere comú (resultat de la fusió entre els antics masculí i femení) i un gènere neutre: man (home) i vrouw (dona) són del gènere comú, i paard (cavall) és neutre. El mateix passa en les llengües escandinaves.

El txec – i en general les llengües eslaves – distingeix entre masculí animat, masculí inanimat, femení i neutre (quatre gèneres, com si diguéssim), amb conseqüències en la declinació.

Si en les llengües al·ludides fins ara la vinculació entre gènere i sexe és molt i molt parcial, n’hi ha moltes altres en què la classificació dels noms en grups es fa sobre la base d’altres criteris, sense cap consideració del sexe. Trobem, per exemple, distincions entre éssers animats i inanimats, i dins d’aquests segons la forma, o altres criteris. En aquests casos solem parlar de classificadors, però el fenomen és essencialment el mateix: les distincions de gènere constituiexen un cas particular dels classificadors.

Així, el suahili distribuiex els seus noms en diverses classes nominals, cada una de les quals es distingeix per un morfema inicial: m_tu (home), m_ti (arbre), n_jia (camí), ki_tu (cosa), u_bawa (ala). Aquestes classes són rellevants a l’hora d’establir concordances amb el verb i amb l’adjectiu.

En xinès un mateix nom pot ésser precedit de diversos classificadors, amb què es dóna pas a significats diferents: yi zhang baozhi (un diari = l’objecte físic); yi fan baozhi (un diari = el de tal dia); yi jia baozhi (un diari = l’empresa).

D’altra banda, la distinció de gèneres o de classificadors no és pas universal: hi ha llengües en què no existeix gens. En aquestes llengües es dóna només, dins d’uns determinats límits, la distinció de sexes mitjançant paraules diferenciades, que és un recurs també usat per les llengües amb gènere. Una llengua d’aquest tipus és el basc: aita (pare), ama (mare), idi (bou), bei (vaca). Però per a molts noms d’animals i per a tots els de cosa el concepte de gènere és absolutament inexistent. És també el cas del turc, de l’hongarès i del finès.

Algunes llengües estableixen distincions basades en el sexe en els pronoms personals. És el cas de l’anglès: he (masculí per a persones i animals personificats), she (femení per a les persones o animals personificats del sexe femení i – una raresa – per a la paraula ship (vaixell), i it (neutre per a tota la resta).

Si l’anglès fa aquesta distinció en la tercera persona, d’altres llengües la fan en primera o en segona; és el cas del basc i del japonès. I si voleu un darrer exemple curiós, en xinès t? significa indistintament ell o ella, però s’escriu amb dos caràcters diferents segons que es tracti d’home o de dona.

En definitiva, cal no oblidar que en el llenguatge no hi ha gairebé res que sigui necessari, pràcticament tot és arbitrari, i no cal forçar-hi suposades però inexistents característiques de tipus lògic.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!