Anotacions rizomàtiques

 Materials d’un projecte de recerca i docència.

     Hem aprés, almenys des d’Emile Durkheim, que en els comportaments, actituds i hàbits més personals intervenen factors d’abast macro-social. L’individualització i l’individualisme és l’altra cara — simètrica i bessona– de la globalització: necessita ser aclarida en els seus detalls concrets, més enllà de l’esment teòric generalista. 

     Sovintejant els diversos volums de la “Història de la Vida Privada” de Georges Duby,  trobem exemples i tendències dels diversos àmbits íntims des de l’època dels romans fins el segle XX. A Occident hi ha una tendència creixent a eixamplar els perfils i densitats de la privatizació: això es veu en els discursos sobre la “sociologia del cos”, “sociologia de les emocions”, “sociologia de les relacions primàries” i la “sociologia de l’habitatge”, que han evolucionat en les seues formes fins arribar a accelerar-se (i eclosionar) en “espirals de diversitat” des dels paràmetres postmoderns. També les tècniques d’assessorament i exercici en la “cura de si mateix” (des del budisme o les espiritualitats alternatives fins la gimnàstica i la naturopàtia): les solucions socials es decideixen (i es conreen) primordialment en l’esfera de la responsabilitat individual.

      Però la “sociologia de la intimitat” també està creuada de tensions internes i línies de confrontació paradoxal: vegeu per exemple aquest magnífic article de la sociòloga Helena Bejar, experta en sociologia de la individualització–>> http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_037_06.pdf .  Al capdavall, Montaigne deia que per ser feliç, calien tres principis: a) tindre un mitjà de subsistència propi; b) gaudir d’amistats; i c) acaparar temps per a reflexionar i ubicar les experiències viscudes. Hi ha sociòlegs que, al revisar les diverses teories i raonaments sobre les temporades de crisi civilitzacional i de valors resumeixen la fòrmula en una paraula de consens prou comú: mantenir (i recrear-se en) l’autoconfiança pròpia i/o multitudinària, passe el que passe, és la clau per a fer front a qualsevol moment biogràfic o històric de daltabaix moral.

Imatge: biblioteca privada d’un immoble residencial de París. A principis del segle XX van configurant-se moltes opcions en la construcció d’edificis amb habitatges unifamiliars; després de les propostes utòpiques del socialisme romàntic (falansteris, familisteris) es fan propostes de vivendes socials per a obrers, que han de contindre unes proporcions i serveis mínims i addicionals, com aquesta biblioteca privada de dalt, a l’igual que avui en dia una urbanització en condicions  ha de tindre piscina. Els industrials i reformistes liberals discutiran durant tot el segle XIX si val la pena dissenyar espais de reunió en els edificis, ja que podrien ser aprofitats pels usuaris per  a convocar assemblees de protesta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!