Quatre aprenentatges que recordo de la clandestinitat

Tenia 17 anys quan em vaig organitzar per primer cop i 20 quan va morir Franco; encara en recordo alguns aprenentatges que són d’utilitat:

  1. Les detencions i la policia eren omnipresents sempre, una mica més quan hi havia estat d’execepció. Però amb tot això mai vam fer del dol una política. La política era per a les lluites diaries contra lews injustícies del franquisme, pel dret a vaga, per la llibertat-aministia-estut d’autonomia… Mai era política antirepressiva o per estovar la repressió. La policia feia la seva feina, nosaltres la nostra i la clau era no creuar-nos mai. Això no vol dir que en cas d’una onada repressiva no es canalitzés la ràbia i la indignació al carrer. Eren paràtesis compensadors. Puntalment per podia fer política del dol, però del dol no se’n feia una política, i això no és un oblidar-se dels empresonats ni insolidaritat.
  2. Quan un polític era detingut, automàticament era desorganitzat, retirat de qualsevol càrrec o responsabilitat que tingués. Hom entenia -l’interessat/da també- que ja estava amortitzat, era una baixa entre tantes, i que havia de centrar-se en la seva defensa i supervivència d’ell o ella i família. D’altra manera, qualsevol posicionament polític era sospitòs d’estar condicionat per la respressió i/o solucions personals. Al mateix temps, ser víctima no representava cap mèrit polític especial.
  3. Les organitzacions polítiques i les de solidaritat tenien estructures totalment independents. No interactuaven entre elles ni compartien persones. Qui es dedicava a la solidaritat (advocats, capellans, empresaris…) no estava organitzat políticament ni se li volia. Per res es posavaen en risc fent activitat política. Si les organitzacions polítiques no s’estaven al carrer, no es mostraven les persones, no se sabien ni noms ni cares, és a dir, eren clandestines; les de solidarietat, pel contrari, eren persones conegudes que anaven amb la cara descoberta, amb cert prestigi social i moral, però no posicionades políticament (fins i tot podien semblar ‘amigues del règim’)
  4. Els espais de llibertat eren conquestes polítiques que no es posaven en risc (s’ajustaven a la llei tant com calgués per no ser reprimits) ni se’ls exigia exemplaritat o ocupar la primera fila de les confrontacions (p.ex. algunes parròquies, escoltisme, alguns col.legis professionals o cambres, algunes facultats, els ‘tercios familiares’ d’ajuntaments, enllaços sindicals, etc.). Pel contrari, ere una reraguada necessària i respectada. Als pas que anem la Generalitat, escoles, universitats, cambres, entitats cíviques seran espais de llibertat a preservar. Per exemple, si algú creu que és imprescindible que hi hagi un llaç groc a la pl. de St. Jaume, anem-hi a torns a sostenir-lo amb la nostra mà, però veig tonto posar en risc la Presidència de la Generalitat; de fet li estaríem demanant que ens supleixi. Ens és més útil presevant-se com espai de catalanitat. La confrontació i desobediència és pels activistes polítics, pel poble.

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*