És la història la que ens fa a nosaltres

“Ni la història la fem nosaltres” ni la història es fa sense nosaltres, “és la història la que ens fa a nosaltres”: és del llegat de Martin Luther King. Penso que és per la manca d’aquesta perspectiva que en els moments en que la història passa per un túnel, hom se sent frustrat, comença a buscar traïdors, puja la mala llet…

En aquest sentit, la bona perspectiva seria preguntar-se: “què espera la història de mi aquí i ara?”  Així, per respondre-ho, ens cal mirar de lluny la història per saber quin és el moviment que ara està manifestant.

De moment, el millor relat que he vist al respecte es refereix a l’imperi. Es pot resumir així:

  1. Espanya és el que resta de l’imperi castellà. Va començar amb els reis catòlics, amb el lideratge castellà, la decadència de la Corona d’Aragó i la dominació d’altres pobles perifèrics. El caràcter castellà va imprimir el de l’imperi a base d’hidalgos conqueridors intolerants a la diversitat.
  2. Ara l’imperi arriba a la fase final de liquidació. Tot té un final, els pobles i els imperis també. Aquest, ja no aporta progrés ni seguretat, és decadència sense projecte, que en contacte amb altres imperis contemporanis en fase expansiva (la ‘nova ruta de la seda’ de Xina, la UE d’Alemània, la expansió Russa…) opta per tancar-se.
  3. El seu “desafio catalan” és més conseqüència que causa de la crisi de l’imperi castellà. Això no treu que els serveixi de cortina de fum per dissimular el negoci que és l’Estat, les causes del dèficit i el deute davant dels deutors, i similars. De fet, fa temps que l’Estat està al servei d’una casta extractiva.
  4. El millor de la internacionalització del cas dels catalans és entrar en l’òrbita de l’imperi alemany, o ordre europeu en reestructuració, que pot resoldre el conflicte tot respectant-nos com a poble.
  5. Per tant, en aquest context l’estratègia exitosa seria:
    1. L’afirmativa, com s’ha fet des de la Renaixença: estructures nacionals, competitivitat econòmica, innovació social… la desobediència o la sedició no és imprescindible, només és qüestió cost-benefici, perquè la degradació d’Espanya seguirà. Nosaltres no fem la història però la història no es fa sense nosaltres! Sobretot cal desacomplexar-nos: admetre’ns com a sotmesos però no com a dominats, descolonitzar-nos mentalment.
    2. Potenciar les contradiccions de l’imperi (l’Estat) com a part de la crisi que som. Fonamentalment contraposant persones a territori: domocràcia o ‘unidad’.
    3. Europeisme: per l’Europa dels pobles. Mirar cap a Alemanya.
    4. Afinar el relat. Avui els conflictes es guanyen amb relat i democràcia. Estem guanyant mercès a passar d’un relat autonomista (‘Espanya, nació de nacions’) a de sobiranista, avui hegemònic, tan punt l’imperi mostrà la crisi. Però crec que cal afinar-lo incorporant-hi aquesta perspectiva.

Perquè la part del relat que veig més vacil·lant, inclòs al president Torra, és la de ‘què és Catalunya’? És català tothom que viu i treballa a Catalunya? O hi ha ciutadans a Catalunya que no són catalans? Si no vols ser-ho ets igualment català? Ciutadà de Catalunya ho és sens dubte, però pertany al ‘poble català’? Hom pot tenir diverses identitats i ser català -ser del poble català-  però només hi ha un poble a Catalunya? ‘Catalunya un sol poble’ és més que un eslògan? La perspectiva de l’imperi ens ofereix mirar-nos amb tres categories polítiques:

  1. El poble sotmès, amb una part insurgent (avui hegemònica a Catalunya: és la que va guanyar l’1 O). És la que té un relat descolonitzat. Ara ja és el republicà,
  2. i una part dominada, amb relat colonitzat. Té poc pes, perquè els seus amos estan en crisi, sense projecte; poden parlar de ‘terceres vies’ però no passen de la retòrica. Han comprat el marc mental dels amos i procuren ‘traduir-lo’ per atraure els insurgents,, que consideren poc realistes.
  3. Junt als colonitzadors, en general del poble castellà, instal.lats però no adaptats a Catalunya, espantats i defensant els seus privilegis (sobretot de la llengua). Intenta impossar-nos el seu relat espanyolista. La majoria ‘colonitzen’ de bona fe, amb poca consciència dels seus efectes assimiladors; entenen ‘normal’ el seu Estat i la subordinació de tot a allò ‘espanyol’. Però els que més es fan notar -tot i ser minoria- són els cínics: els que volen la submissió catalana i ens diuen que és pel ‘nostre bé’.

És a dir, el poble no el fa ni una ètnia, ni una llengua, ni unes classes socials, ni… Un poble és un marc mental que s’explicita amb un relat. Aquest marc està a l’inconscient col·lectiu del poble, que avui es reprodueix sobretot amb la comunicació social i l’educació. Per això la crisi de l’imperi és sobretot l’intent d’imposar-nos el seu relat (Constitució, legalitat…) i té per camp de batalla TV3 i l’escola catalana.

Així els grups polítics agents -els que estan protagonitzant la història- els conformen els relats que practiquen; no altra cosa. Socialment els tres són grups transversals. Cada grup viu en la seva bombolla perceptiva-comunicativa, la pròpia del seu relat (la qual cosa no treu que hi hagi bombolles més properes a la realitat i al sentit de la història que d’altres). Des de cada bombolla es pot veure les altres, si són més o menys realistes, però hom és cec a la pròpia. Així, un colonitzador és cec a l’imperi: no el veu, el negarà sempre, dirà que ‘tots som iguals’, que el sentit comú i la normalitat són a la seva banda.

I ja se sap que el que no vols veure de tu ho projectes sobre els altres. I com més vehemència hi posis més projecció és. Així, no és casual que -p.ex.- sigui des de les posicions més colonitzadores des d’on es critiqui de supremacites als insurgents.

En qualsevol cas, per afinar el relat sobiranista aquestes tres categories crec que són més útils que les binaries del curt termini: independentistes vs unionistes; catalanistes vs espanyolistes.

És útil perquè permet mirar el relat colonitzat com aquell en retrocés que, a mesure que la història polaritzi els relats en conflicte, finalment adoptarà l’hegemònic. La història sempre evoluciona de conflicte en conflicte. Vull dir que consignes com ‘eixamplar la base’ no es fa frenant sinó accentuant el conflicte. Això no treu que des de l’insurgent hi negocii un estadi nacional transitori que acosti la república. Sense por, en una situació de liquidació de l’imperi, p.ex, un estatut republicà amb sobirania fiscal no és una renúncia a la independència, és accentuar la crisi de l’imperi. Tampoc treu que ens centrem en l’objectiu de la república.

Alhora, el relat colonitzador va quedant segrestat per l’extrema dreta. Es pot aïllar amb cordó sanitari dels demòcrates. A final haurà d’adaptar-se o retirar-se al seu poble. En qualsevol de les sortides el respecte democràtic, la justícia i la cordialitat facilitarà el procés.

Per tant, què és el ‘poble català’? (Poble: col·lectivitat de pertinença que es reconeix a si mateixa, amb un inconscient, caràcter i intel·ligència col·lectiva propis).  

Provo de dir que n’és tothom que viu i treballa a Catalunya i vol ser català, tant si només se sent català o se sent també d’altres identitats (castellà, andalús, anglès, magrebí, gitano, etc.), i parli el que parli mentre entengui -o vulgui entendre- el català. Una bona part dels nostres conciutadans són del poble veí, simplement perquè no volen ser d’aquest, a la qual cosa hi tenen tot el dret, el mateix que nosaltres de ser catalans.

Afegeixo que el poble català, aquell col·lectiu que es va experimentar a si mateix l’1 O, té l’avantatge de ser històricament l’originari del territori. És el que, malgrat tot, té la matriu més arrelada sobre la que integrar les aportacions d’altres identitats. És un avantatge del que no gaudeixen els castellans del relat colonitzador, que en defensar la seva espanyolitat  la fossilitzen (p.ex. per la condemna del toreig dels animalites se senten atacants i regressionen a una suposada essència cultural)

Com a poble farem bé de continuar essent oberts, integradors, acollidors com a terra de pas que som (tenim el pont com a arquetip)… i molt pacients, amb la tranquil·litat que dona saber que com a poble estem ‘salvats’ -crec-, que la història que corre és de fragmentació i va a favor nostre. En mons de màxima fragmentació (o diversitat) és dona la màxima creativitat, harmonia i resiliència. Tot el contrari del que resulta de mantenir unitats caduques. Els països més competitius avui -a la societat de la informació- són els petits, d’un poble que té un estat propi, a mida; amb societats diverses, mestisses, obertes i integradores; políticament plurals i democràtiques.

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*