Perspectiva per aprendre. Què hem fet, on som i què es podria fer en el procés d’emancipació nacional

En el túnel del procés

Des del 155 l’Estat ha recuperat la iniciativa que no tenia des de l’inici del procés. En aquest parèntesi fins al 21D el sobiranisme sembla astorat mentre va encaixant explicacions, però el sento igual de determinat -no conec ningú que hagi canviat el sentit del seu vot- mentre va recomponent el relat amb els fets de l’octubre. Sort que es va proclamar la república: ara n’és el punt partida!

Per explicar-nos què hem fet i on som, primer ens cal perspectiva: Catalunya i Espanya s’estan diferenciant. És un joc a dos: qualsevol cosa que faci cadascuna de les parts és una contribució al mutu distanciament. No és que cap part sigui millor o pitjor que l’altra, és com l’aigua i l’oli.. L’imperi que vol mantenir Espanya (la metròpoli castellana) està en fase de fragmentació final. (Acabarà quan tots els pobles membres es reconeguin mútuament la sobirania). La fragmentació és tant bona, normal i creativa com en el seu dia ho va ser l’aglomeració de l’imperi, iniciada per Ferran el Catòlic.  Sigui quina sigui la correlació de forces de les parts, la fragmentació l’entenc irreversible (tot són cicles, és inútil resistir-s’hi o “construir ponts”).

Per la seva part, Catalunya emergeix com a poble (o nació). Necessita sobirania per sobreviure i ja no li val ser part d’un altre, ni terceres vies, plurinacionalitats, multiculturalismes cosmopolites o com se’n vulgui dir. L’odi que percep d’Espanya, tots els intents d’assimilar-la, no fa més que cohesionar-la com a poble. Del joc, ens toca la part emergent, subversiva, innovadora, ingènua, proactiva.

A la part espanyola també la cohesiona “el desafio catalán”. Com a metropoli que és, li toca el joc de resistir-se, involucionar. Pel que té d”hidalgos’, és lògica l’arrogància, l’autoritarisme, amb la violència que calgui… tot supeditat a la unitat territorial. La democràcia és instrumental, l’essencial és el territori. Ha cohesionat fins i tot els de Podemos. El 155 té suport popular a costa de la decència i la democràcia. Ara, si es treu la cuirassa del 155,  està en pànic, reacciona amb odi i el projecte a l’altra part. Acusa a “ellos” d’haver despertat el feixisme, però en realitat el que s’ha despertat és el seu imperialisme més genuí.

Cada part viu en la seva bombolla perceptiva. El que ha canviat és que ja no tenen res en comú. A la catalana ja és hegemònica la sobirania; el relat és el de la democràcia; distingeix entre catalans i espanyols. A l’espanyola l’hegemonia -que la voldrien imposar- és la de l’imperi, intacta des del franquisme; el relat és el legalista; distingeix entre independentistes (‘anormals’, adoctrinats…) i no independentistes.

Entre les dues parts hi ha “equidistantans“. Estan en retrocés perquè la fragmentació poloritza. Ha passat el seu temps. Són nostàlgics del pacte constitucional, els de les terceres vies que fa uns anys havien tingut l’hegemonia, els que demanen ponts i diàleg (quan Catalunya actua, no quan ho fa l’Estat), els que pensen que hi ha una ‘fractura’ que no hi era abans i volen sargir-la a costa que la part emergent renunciï a l’emancipació, torni a l’autonomisme i estalviar-se que la meitat espanyola de la societat hagi de considerar que viu a casa d’un altre poble (són benvinguts com a conciutadans, poden ser catalans si volen, sense renunciar a res, llevat de colonitzar -conscientment o inconscient- la qual cosa succeeix quan es dona per suposat que la seva cultura -l’espanyola- és la normativa, en comptes d’adaptar-se a l’originaria (tot fent-la evolucionar amb la seva aportació, però amb l’arrel d’aquí)). És a dir, de fet fan joc de l’statu quo. Per això són al·lèrgics a categories com la de ‘poble’ o ‘nacionalisme’; per ells només hi ha la ‘societat’, que agrega individus i grups d’igual jerarquia, perquè ja els està bé l’hegemonia invisible que deriva de la metròpoli. Són els que denuncien que a Catalunya hi ha ciutadans de primera (els catalans) i de segona (ells), projectant sobre els primers la seva jerarquia mental: la cultura espanyola és superior, són tontos els catalans que es ‘tanquen’ en la seva, el nacionalisme empobreix (ells poden ‘estalviar-se’ ser nacionalista, sempre ho són els altres).

Què hem fet?

A Catalunya ja es sap que l’actor principal és el poble articulat per organitzacions cíviques (impossible que ho admeti el relat d’Espanya perquè seria reconèixer que hi ha un poble a part de l’espanyol). S’ha polititzat en pocs anys, està en mobilització permanent, sobre la base de la il·lusió que la independència és possible, perquè d’altra manera no s’hauria aixecat del sofà, perquè li toca la subversió de l’statu quo. Ha necessitat autoil·lusionar-se, alhora que les noves generacions han explorat els límits del règim del 78 (ara -se’n fan creus- ja el coneixen com els que vam viure el franquisme). Ara ja entenem tots que el 155 és el règim normal espanyol: des de 1714 Catalunya ha estat més anys sota règims d’excepció que de llibertat. Els 30 anys de pacte constitucional (1978-2010) -quan ni l’estat es podia imposar ni podia fer-ho una autonomia- no han estat més que una treva al projecte liberal (s.XIX) d’assimilar tots els pobles ibèrics sota l’estat de la casta imperial castellana.

Crec que l”autocrítica’ que ens cal comença per entendre que necessitàvem l’autoil·lusió mobilitzadora popular: els ‘fulls de ruta’ a la independència. Hem ‘comprat’ el que necessitàvem per moure’ns. No ens ha de fer cap vergonya.

Aquests fulls els hem concebut amb una via èpica (confrontació al carrer, ocupacions per defensar les estructures d’estat amb no violència), concordant amb la idea que l’Estat té algun límit i, si no, en té la UE.

Doncs bé, diria que fins al moment hem après que no hi ha tals límits (almenys els imaginats) i que nosaltres sí que volem limitar l’èpica (no volem un camí amb morts). Per això, tal com va dir el president a Brussel·les, només volem avançar per la ‘via pacifista’ i sobre la base de la declaració de la república.

No tenim un imaginari de què vol dir ‘pacifista’ ni he sentit ningú que en detalli contingut, però…. què es podria fer?

Algunes propostes per al proper full de ruta

El més important és que si encara necessitem full de ruta, només n’hi hagi un. Un únic full consensuat amb totes les entitats cíviques i partits republicans, format més per estratègies i actituds que per fites i terminis. Al respecte em van venint algunes idees que apunto aquí al vol:

  • Per començar, cal insistir molt a agafar perspectiva: l’imperi està en fase de fragmentació, hem d’entendre que ens estem descolonitzant (primer mentalment), que en el marc europeu i en la societat de la informació no hi ha models de descolonització útils, que la guerra és sobretot informativa i financera, que a Europa el líder emergent és Alemanya… I crec que aquesta perspectiva la necessiten igual a Espanya: reconèixer-se metròpoli imperial, Castella nació colonitzada a la seva manera per l’ús supremacista que l’Estat en fa… tanta energia malgastada en la “unidad de destino en lo universal” en comptes que Castella fos Castella i prou. Per ara pocs intel·lectuals veuen l’imperi, la majoria són cecs.

 

  • Tot i estar dolguts amb la UE, el projecte europeu és part del català. Tot i que ara les elits decadents -no les creatives- són les que hi manen i fan pinya amb la casta espanyola, la idea fundacional de la UE és ben nostra, també fundada sobre els morts de la Guerra Civil. Per això crec que no es pot jugar a un referèndum per ser-hi, al contrari, hem de jugar a fer créixer en paral·lel una Europa dels pobles. A les europees de 2019 el front republicà ens hi hem de presentar amb un projecte autònom dels partits que suporten aquestes elits. Hem de participar en un moviment polític paneuropeu de pobles. Per ara el moviment de Varufakis a Catalunya està ‘espanyacentrat’. Per experiència ens cal una Europa que reguli els referèndums, inclosos els d’autodeterminació, una instància europea de recursos de constitucionalitat, una garantia efectiva de la independència dels poders judicials (jutjar els jutges!), etc.

 

  • Necessitem un front republicà, amb els seus fulls de ruta unitaris, igualment generats dels del poble. La república ha d’integrar els 150.000 que votant “no independència” van desafiar l’estat l’1 O. Però ara que ja tenim un poble dempeus, ja no ens cal que tinguin més calendaris ni promeses il·lusionants però poc pràctiques. Sobretot han de plantar cara! Per dignitat, sense complexos de ser el que som, sense por, sense odi, sense perdre l’alegria il·lusionada. Si anem per la via pacifista que no ens faci tebis… amb el que portem de procés hem superat la por -la nostrada covardia- però això ho hem de convertir amb la nostra força, encara que pugui durar anys… no perdem l’hegemonia que ens hem guanyat a Catalunya. Totes les imposicions han de rebre resposta des del nostre relat: res d’acomodar-lo, res de pactar simulacions.

 

  • Aquest fulls també han de parlar de les estructures d’estat que poden cabre en un estat autonòmic en regressió, i alhora d’estructures nacionals supletòries a impulsar des del poble: energia al marge de les elèctriques, banca popular, convertir TV3 en cooperativa de consum (no més mitjans de comunicació públics, ni ara ni mai), relacions exteriors privades… treure del sector públic tot el que pugui funcionar millor des dels procomuns.

 

  • Cal centrar el que resti de Generalitat en l’economia, sempre que les institucions econòmiques -públiques i privades- es diferenciïn de les espanyoles. Un pacte fiscal com el basc, sempre que permeti la recaptació directe de contribucions i informació, hauria d’estar en el full de ruta (no és un pas enrere, és un rajol més).

 

  • Centrar-nos la societat catalana en la cultura i la informació (la llengua primer), garantir-hi la llibertat, obrir-la i alhora que diferenciant-la bé. Ens ho haurem de pagar, però almenys evitar ‘catanyolades’.

 

  • En educació no hauríem de justificar-nos sobre si s’adoctrina, al contrari, cal clarir que l’escola catalana fa nens catalans com l’escola espanyola en fa d’espanyols. El que volen és que la catalana faci espanyols, tot i que l’entorn és el català.

 

  • També cal centrar-nos en l’acollida de nouvinguts. Els necessitem alhora que hem de contrarestar l’espanyolització que imposa l’hegemonia castellana. També ens ho haurem de pagar… p.ex. reassignant recursos: quin sentit té dedicar ‘la Marató’ a la medicina si primer cal acollir?

 

  • Passar del marc ‘independentista’ al marc ‘republicà’. Per començar, els catalans crec que ja no hem de celebrar més la diada nacional l’11 S, el que ens mereixem ara és el 27 O: som república! Quan ens puguem donar una constitució pròpia ja decidirem quin ha de ser la diada de la república; per ara tots els números apunten a l’1 d’octubre.

 

Hi ha molt per discutir, molt per resistir i per fer, tant si es guanyen com si es perden les eleccions del 21D. Ampliem la perspectiva i adonem-nos que els que anem a favor de la història som els sobiranistes, tot i que no es vegi la llum al final del túnel. Passi el que passi la fragmentació segueix.

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*