Què en penses? Un imperi en descomposició, una mitja Espanya retenint i l’altra mitja o immadura o cínica
Procuro evitar la pregunta “què en penses?” perquè no vull respondre amb una frase tòpica de cortesia. Però avui no he pogut evitar-la. La he respost i m’he sorprès com:
Tot comença entenent el que vivim és la descomposició d’un imperi, per la simple llei general de que tot el que comença acaba. Que el procés sobiranista català és més mèrit de la crisi d’Espanya, que és de descomposició. Segueix essent un estat sense nació, i com més intenta “crear-se” la “seva” nació (òbviament de matriu castellana) més rebuig genera, més inviable es fa. I no és tant mèrit -que també ho és- del moviment emancipador dels catalans. Per això l’essencial és la necessitat imperiosa d’un estat propi si Catalunya no vol deixar de ser.
Veig que les dinàmiques desimperialització (com el Brexit: ideal per a una Anglaterra que es queda soleta), com d’imperialització (una UE en crisis, tot esperant el lideratge desacomplexat d’Alemania), són inevitables, aclaparadores.
Aquí, en aquesta península, la dinàmica la segueix protagonitzant les dues espanyes: la “nacional” que està en procés d’aprendre allò que les tiranies -sempre presents, intentant, reinventant-se per a què tot segueix igual- han d’aprendre d’una manera o altra: que es perd allò que es reté. Trist per elles. Alliberador per a la resta. Inevitable com a joc,perquè és del que viuen; de les rendes extractives, inclòs immaterials.
I l’altra espanya resistint-se a entendre que o estan defensant l’entelèquia de l’espanya nacional que no volen ser, i l’extracció de rendes que diuen combatre, o entren en una espanyolitat que mai han pogut construir, que en el fons els desespanyolitza, i han d’anar fent el ridícul pel món fent-se el cosmopolita sense pertinences, desarrelats… això sí, en castellà! En bona part l’altra espanya és composta per no espanyols. Sense els no espanyols no té res a fer. Esperem que maduri de veritat, s’obri a negociar i endreci al calaix de les il·lusions la collonada de la seva “plurinacionalidad”.
I el “centre”? No és època de centres. Només té sentit quan socialment hi ha un paradigma central, majoritari. Però estem en època de transició de paradigmes, sense majories centrals; estem passant de l’industrial, modern, que sustenta el règim postfranquista, al postmodern, verd, els que van perdre la Guerra… no hi ha terme mig, ni aquí ni enlloc. Així que si Podemos intenta ‘centrar-se’, perd.
Tinc por que la seva avinença al dret a decidir ho sigui mentre no hi hagi decisió; per seguir veient-se com a ‘progres’, alternatius als ‘fatxes’, somiant que pot haver una Espanya democràtica. Però que si mai han d’escollir, escolliran l’espanya eterna, no la democràcia. No en va, a la Piràmide de Maslow, la necessitat de pertinença és més bàsica que la dels valors ideals dels Drets Humans. Per tant, amb altres matisos, l’aprenentatge inevitable és el mateix: perdre el que intentes retenir.
En realitat, els únics que podem ser demòcrates som els no espanyols, per necessitat!