Un manifest comuner realment viscut. Un projecte de vida i de treball ja en realització

Acabo de llegir el recent “Manifiest Comuner” de la cooperativa comunera Las Indias.

manifiesto-comuneroMagnífica aportació pel debat social actual. Té una primera part de diagnosi que explica com mai els perquès de la situació econòmica global actual, en quina evolució històrica estem. No us ho perdeu.

En la part propositiva va molt més enllà del programes econòmics dels més moderns partits; una heterotopia, com diuen ells: l’horitzó de l’abundància per a tothom (o costos marginals propers a cero); reconquerir la centralitat del treball; no entrar en el joc ‘salvaconsumista’ de les rendes bàsiques universals; es desvincula del decreixement econòmic per innecessari; aposta per «mode de producció P2P»; la productivitat de la petita escala -al barri o poble- com a nivell més eficient de producció; el pas de relacions productives industrials a les comuneres, és a dir, realment postindustrials i postcapitalistes; etc.

Els he preguntat -als ‘indinos’- perquè no precisar millor una preferència per un públic-diana de la seva proposta. És a dir, des de la meva perspectiva professional (tècnic d’igualtat de gènere) entenia que a l’hora d’adreçar-se als protagonistes de la transformació social que proposen, el grup més motivat/motivable són les dones, especialment les joves. Perquè les dones -en general- estan molt més exiliades de la feina laboral actual. Són el grup humà ‘objectivament’ més interessat en reconquerir el treball i la vida, tal com proposa el manifest. És més, des del femení hi ha més preparació pel canvi a un nou paradigma relacional enriquit, desmercantilitzat, per compartir de veritat en la petita escala, cooperant en comptes de competir, relacionant-se de manera distribuïda, sense jerarquies piramidals ni autoritarismes. El sumum de l’escenari postmodern! (o ‘meme verd’ pluralista, relativista, tolerant, feminista e igualitarista de Ken Wilber)

La seva resposta ha estat una grata lliçó de vida, des del món comuner. Admirable. Ells diuen: <<Ens costa fer una jerarquia entre les discriminacions arbitràries que ens ocorren o ens tracten d’imposar allà fora [l’economia capitalista vigent]. Per descomptat que ens adonem que la societat allà fora discrimina per cada cosa que pugui discriminar: sexe, posició social/laboral, llengua/dialecte/accent, ingressos, lloc de naixement, color de la pell, cognoms… El que tingui més a mà i sigui més fàcil en cada moment per mantenir una “rentita” per algú o algun grup, li servirà d’argument discriminatori. Però són els símptomes de la malaltia, no la causa. I en una organització sana, com una comunitat igualitària, on no hi ha renda que valgui, simplement no es donen aquests símptomes.

A la nostra comunitat som homes i dones, nascuts i crescuts en tres continents diferents, amb tot un seguit de colors de pell i memòries familiars. Però la nostra història no és la d’una «lluita» per arribar a gaudir la igualtat entre nosaltres perquè ens dividissin el sexe, la raça, l’origen social o el lloc de naixement. Aquestes històries han estat el punt de partida, no un objectiu ni un assoliment.

Al capdavall una comunitat igualitària és… igualitària: no està lluitant per ser-ho o apropant-se a aconseguir-ho. Ho és. I en la nostra experiència podem dir que n’hi ha prou voler ser-ho per ser-ho. N’hi ha prou no pensar en l’altre -ni en la comunitat mateixa- com a instrument de res, com a eina de cap fi, per «superior» que sembli. Només cal tractar a cadascú i al que fem junts com un fi en si mateix.

Quan diem a la gent que s’acosti a les comunitats igualitàries, els estem dient que donin el salt a un món que està a la volta de la cantonada, i on la discriminació ja no existeix. Un món que ells mateixos poden construir. Mirar enrere per centrar-se en els símptomes de la malaltia, i convertir en identitat les barbaritats sofertes per un o per altres, ara o històricament,  no ens agrada perquè és estancar-se en un «ésser», en una d’aquestes suposades essències; quan el que toca és un fer… que, a més, quan es posa en marxa, deixa enrere definitivament, des del primer dia, tota aquesta brutícia masclista, racista, excloent i prejudicis que supuren la descomposició i el poder rendista.

Si et fixes ni tan sols ens dirigim als joves aturats com un grup específic. Diem que les comunitats hem de obrir-nos i treballar per ser una alternativa a la destrucció humana que suposa l’atur i que s’acarnissa amb les generacions més joves. Que podem ser ja aquesta alternativa, que no podem conformar-nos amb seguir com fins ara, i que ha arribat el moment de posar-nos mans a l’obra, que aquest ha de ser un horitzó. Però no cridem primordialment a ningú, cridem a tots, joves i no joves, dones i homes, de tot lloc, a posar-se mans a l’obra i conèixer o experimentar, o almenys tenir en compte, l’alternativa comunitària.>>

Agraït per tant generosa lliçó!

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de gènere, sociologia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un manifest comuner realment viscut. Un projecte de vida i de treball ja en realització

  1. Jo em vaig llegir l’original en castellà. La versió en català és recent, i crec que alguna cosa hi tens a veure…
    Després de llegir el manifest vaig fer aquest post (en castellà), que no és de política ni economia, sinó de psicologia, potser t’interessi de llegir: http://www.simbolics.cat/cas/deseo-necesidad-la-sociedad-la-abundancia/ N’estic preparant un en català sobre la felicitat, felicitat com a plenitud, introduint el seu concepte d’abundància, que no és pas abundància en el sentit del consum compulsiu.
    Com dius, el manifest comuner aporta debat, o debats, alguns polèmics. Un d’ells és el tema nacionalista. Parlen de comunitat imaginada (la nació) que contraposen a la comunitat real, la del grup de persones que es coneixen personalment i mantenen vincles d’amistat i familiars. Així, reivindiquen la superació de la idea de nació. És clar, això, enmig d’un procés d’independència com el que tenim entre mans, és difícil d’encaixar. Com ho veus?

    • jpruneda diu:

      Tens raó en lo de la innecessària contraposició de comunitat nacional i comunitat de proximitat. Les dues són reals. Les dues ens poden fer bé o fer mal. Però ho atribueixo a un ‘españolocentrisme’ lògic… que només es veu des de fora, com ens passa a nosaltres amb el nostre “nosaltres”. A part d’això, les idees per a mi són molt innovadores i útils, sobretot en com percebe ixen l’economia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*