12 reflexions del 27S

1. 27S: amb una majoria d’escons independentista hem guanyat un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l’acumulació de forces. L’acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L’independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l’àrea metropolitana…). I també en consolidar-se com l’eix real de canvi, com a “revolució”… ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L’èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim “18 mesos” per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

  • –       en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d’entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
  • –       Sumate està fent la part més difícil d’aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge.
  • –       alhora que caldrà contrarestant la previsible “oferta” que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d’acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l’Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l’Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d’Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S’ha d’entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l’ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més “fractura” que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s’esperés que hom s’hagués d’identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s’estigués exclòs d’alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d’inferioritat i rigidesa, de l’ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Catalanisme Espanyolisme
És obert a noves incorporacions, tolerant, integrador, transversal, bilingüe, proactiu, té projecte per a tothom.És emergent Aquí és reactiu, arrogant per defensa de la seva idea fossilitzada d’Espanya, intolerant. Monolingüe. El seu projecte és decadent i en crisi.
No té iniciativa mentre no regeneri l’espanyolisme.
Pot articular una nova societat amb estat propi al servei de tothom.Il·lusiona per futur Només defensa l’estato quo, però això comporta defensar l’establishmentextractivista.
Tenim l’hegemonia, tot i tenir en contra la majoria de medis de comunicació. Podria ser que tinguéssim o quasi, la majoria numèrica per guanyar un referèndum No crec que puguin créixer gaire més, tot i que ho intenta amb la immigració. Però sí cridar. No tenen l’hegemonia. Només es redistribueixen els vots entre ells.

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l’ombra l’arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s’intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya… però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l’independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s’ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l’ATLL.

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*