La feminització de la política
He sentit molt aquesta expressió dels que volen estar sempre a l’última “la política femenina” o “feminització de la política”. Però molt pocs cops la veig realment concretada en el joc polític. Ho discutim amb l’amic Bosco, regidor d’ERC de Vidreres, quan li critico que hagin sortit del govern municipal a mitja legislatura. Crec que no ha servit de res, l’alcalde segueix sent-ho, fa el que vol, mangoneja com sempre, amb pressupost o sense, l’aigua com sempre pendent de municipalitzar-se… i ara fent electoralisme a cada cantonada i vorera… Però no sé com explicar-li la concreció de tal “feminització” que crec necessària a la situació municipal de Vidreres.
Em remeto a en David Fernàndez, recordant una entrevista a Vilaweb del 18/10/2014, tot comentant la famosa abraçada amb Mas. Hi diu: “… uns nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política. Entesa com la capacitat de diàleg, d’escoltar, consensuar, dissentir, acordar. Passar d’una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l’horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals.”
Aplicat a Vidreres ho entenc així: consensuar no és excloent de dissentir. Es podia dissentir perfectament, sense hipoteca, de les manipulacions i alcaldades. Fins i tot denunciar-les públicament, i votar contra les dites manipulacions al Ple. Inclòs portant el cas a instàncies superiors al municipi. I alhora seguir amb les tasques de govern, i consensuar la manera de tornar a la normalitat… potser acceptant-li la delegació del servei d’aigua, que crec recordar que va oferir.
Pel contrari, dimitir quan es perd la confiança amb l’alcalde, correspon a paràmetres del segle passat, segle masclista. Significa dicotomia, jerarquia: ‘o tu o jo’; ‘o ets tant bo com jo i anem junts o ens fem oposició, jo bo i tu dolent’. No s’admet una dinàmica horitzontal: la dissensió implica oposició, la guerra. Qualsevol altra cosa serà considerat de covards, venuts, tebis, ‘nenes’. Típic del mascle alfa.
Tampoc vull dir que lo femení sigui perfecte i lo masculí no. Tant com lo femení que reivindicava, és necessari lo masculí. Per posar límits. Per discernir amb bisturí entre bé i mal. No tot és relatiu o indiferent. I per jutjar-ho crec que es necessita una meta, més enllà del partit, del nosaltres: el poble. La pregunta per discernir seria: quan perd més que no guanya el poble?
De fet crec que la gent no implicada del poble ho està jutjant així: ERC il·lusionava quan se’ls veia treballar, però ara s’han convertit en una oposició inútil. Purista i coherent -en paràmetres antics- però fútil i prescindible -en paràmetres nous-. El poble, a les properes eleccions ho sentenciarà definitivament.
Reflexiono tot això en veu alta per si a la campanya electoral encara s’hi és a temps a donar explicacions, revisant i corregint, sense enrocar-se en una guerra que només es veu en un partit estant. (La vella política costa d’enterrat, tufa)