Sabrem què és ser un poble

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m’ha emocionat. És una crònica amb un olor d’epifania: espanyols se senten part d’un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d’origen, si ells volen, els volem en poble originari d’aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre “què és un poble?”. És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d’alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se’ls espera en cap procés d’aquí. De moment no han arrelat, tot i els ‘certificats d’arrelament’ que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d’aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d’origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s’han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l’Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran “inconstitucionals!” i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por…. a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d’aquest poble.  Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l’inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s’havia d’anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens… aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*