El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s’haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l’haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d’Espanya. I no haurà estat obra només de l’ANC, ni del catalanisme.
Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s’han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l’espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita “el que retens ho perds” pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.
En una parella, si un vol retenir a l’altra no fa més que perdre’l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari… i a la llarga beneficiós per a tothom. El “superior” entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l’altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l’altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.
A l’Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l’imperi, Cuba, ‘possessions’ d’Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries… potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l’aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l’altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de “només” 11 milions, som menys que l’Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l’altre o s’en va.
Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes (“muy bonita”), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen ‘normal’ que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s’està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà…. Aquests segurament han de “retenir”, al crit de “és insconstitucional, és il·legal”, per acabar “perdent el que retenen”. És un aprenentatge universal.
Que l’aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.
5/10/2014

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Vidreres i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*