Evolució dinàmica del femení-masculí

Al llarg de la història les mentalitats evolucionen, i ho fan d’estadi a estadi, de menys a més complexitat.
Ken Wilber, un dels filòsofs vius més influents i citats, divulgador d’aquest model integrador de la història, ho explica en el sentit de que qui està en un estadi de mentalitat percep la realitat a través d’un paradigma propi de l’estadi, alhora que no pot entendre com es veu la realitat amb el paradigma de l’estadi següent. En canvi, sí que pot entendre com es veu la realitat des de l’estadi anterior, perquè en té l’experiència. Dins un estadi a ningú se li acut que pot haver alternatives. Per aquest motiu es mostra combatiu  tant  contra la mentalitat de l’estadi anterior, com del posterior si ja ha emergit. Només a partir de l’estadi “integral” -on apareix la consciència de la consciència- hom s’adona de la cadena de mentalitats precedent, fins i tot s’adona que hi ha evolució humana, que té sentit, i que es dóna a través d’una cadena mentalitats, on cada una aporta una millora respecte a l’anterior i mereix tot el respecte per la funció que ha assumit aportar a l’evolució.
Aprofitant l’esquema teòric que ens dóna aquesta visió filosòfica de l’evolució -anomenada “Dinàmica Espiral”- de la mà de Ken Wilber, analitzarem les relacions homes-dones des de les quatre mentalitats imperants aquí avui:
  • la convencional (hi ha mentalitats més primitives, però avui no són socialment rellevants)
  • la moderna, o lliberal
  • la postmoderna, o pluralista
  • la integral (denominació encara provisional, per ser un estadi incipient).
L’espai social sempre és compartit. En tota societat complexa hi conviuen necessàriament diverses mentalitats. Des del naixement, tothom es desenvolupa des de les més primitives a les més complexes. Almenys per això no és possible concebre una societat oberta on tothom es situï en una determinada mentalitat.
Com en tot, cada estadi de mentalitat té una part positiva i una negativa; una és emergent i una és decadent. La positiva és sempre un avenç emergent respecta a l’anterior, que, alhora, integra o “anida” –com les capes d’una ceba- el que té de bo i útil l’estadi anterior que ha superat. La negativa o decadent actua des de l’infantilisme…. tècnicament, Wilber en diu “narcicisme”; és allò que per portat a l’extrem, per cobdiciós, per dogmatisme… degenera, obstaculitza l’evolució, contradiu els propis propòsits… i, conseqüentment, alhora és base que estimula l’emergència del següent estadi.
Ens agradaria analitzar el nucli dur de les creences de les dones i dels homes aprofitant l’abordatge de la complexitat que facilita aquest esquema d’estadis:  les conseqüents ideologies que es defensen socialment -feminismes i masculinismes-, i algunes pràctiques significatives, el part (com a síntesis de la sexualitat reproductiva) i la violència de gènere.

Mentalitat convencional
Masculí i femení són oposats -s’atrauen per necessitat- però no iguals. En aquest estadi homes i dones assoleixen unes regles socials que donen estabilitat, seguretat, ordre, la qual cosa permet un mínim de prosperitat a la família i la societat. Sacralitza l’ordre patriarcal a base de conformisme i culpa.  Els rols venen determinats pel sexe; són asimètrics; el masculí s’especialitza en el sector públic-productiu –el més valorat- no necessàriament per opressió sinó per necessitat en un món perillós, on les relacions són basades en el ‘poder’ (pel ‘dret’ encara és inconcebible), i on la procreació és supervivència.
Creences hegemòniques dels homes
Són androcèntriques, el patró és l’home. La societat és una jerarquia. Cada home busca el seu lloc a la jerarquia social. Si pot hi escala per ser “un senyor”. La reproducció social compren violència naturalitzada: “a la mili et fas home”.
Es mira la dona com a mare (per cuidar-me) i com esposa (suport lleial). L’objectiu és casar-se per tenir una mare a casa, de la que ell és el primer proveïdor. Per sortir d’aquest esquema rígid necessita de la prostitució.

Creences hegemòniques de les dones
L’home com alienígena (fa por, s’odia, té el “seu” desig), com a pare (que l’aprova) i com a heroi (ell escala, jo el cuido). A l’esquema social convencional s’hi encaixa com “la senyora”, com a patró vicari del senyor, o “la puta”. Al mig, la gran majoria es queden en “mestressa de casa, matrona dels seus fills”

“Feminisme”
Dins la mentalitat convencional no es pot parlar pròpiament de “feminisme” o “masculinisme”, doncs no té diferenciat gènere de sexe. Tant per homes com per dones, la biologia (sexe) és destí. No apareix feminisme fins a l’emergència de la mentalitat moderna, il·lustrada, que concep els drets de les dones com ha concebut els de totes les persones, tot generant-se moviments socials d’emancipació.
Apareguda la mentalitat moderna (s.XVII) i el primer feminisme lliberal (Olympe de Gouges), la reacció d’una mentalitat premoderna –la convencional- és retrògrada. És l’antifeminisme que hem conegut de la Sección Femenina o del catolicisme militant retrògrad d’avui (el que parla de la “ideologia de genero” com a l’enemic a batre).

“Masculinisme”
Igualment no es pot parlar de masculinismes. Els homes de mentalitat convencional no entenen la necessitat de drets de gènere, convençuts com estan de que el sexe té determinats els rols.
Però quan tenen enfront arguments moderns, a les hores emergeix la seva resistència des del patró androcèntric. Davant d’un feminisme es posicionarà com a antifeminisme. La mentalitat convencional enmig d’una cultura actual predominantment postmoderna, fa una regressió a valors premoderns, reivindica la bondat d’un món on els rols estaven ben diferenciats i acceptats. Així, idealitza el patriarcat; alhora que hi pot barrejar a la seva manera corrents New Age amb psicologia junguiana dels arquetips.
També, almenys inconscientment, front els feminismes condescendents que venen de mentalitats posteriors a la seva, esperen un reconeixement de la cara tràgica del patriarcat; és a dir, de que “els morts els han posat ells” (guerres, defensa contra abusos, treballs perillosos…)

Part
La sexualitat és la convencional, centrada en la reproducció. Així, i el part també és el convencional, cosa de dones, fet a casa, i amb el dolor que calgui. Hom accepta tantes criatures com “porti Déu”.

Violència de gènere
Està en el paradigma del crim passional tolerat, privat, més o menys secret, alhora que naturalitzat: “mi marido me pega lo normal” i “la maté porque era mía”. En qualsevol cas, sempre es culpabilitza a la víctima, fins el punt que aquesta ni es reconeix com a tal. L’home perpetrador passa desapercebut, se li perdona la “desgràcia” que ha tingut a la vida.

Mentalitat moderna
Masculí i femení són iguals (almenys ‘de dret’, i ‘de fet’ per a les dones que treballen), però ja no són oposats… així que l’atracció i la sinèrgia entren en crisi.


Creences hegemòniques dels homes
Homes i dones som iguals. Seguim “fent-nos homes” a la mili, però van perdent la funció de ritus de pas masculí; el que es valora és si és un temps productiu o no… i evidentment és molt improductiu. La posició social ve pels mèrits (que sempre tenen un valor mercantil), més que per un encaix preestablert de naixement. La institució que més mèrits dóna és la universitat, on avui l’accés és formalment igual per homes i dones. També un es casa per tenir a casa sexe, una mare, i una esposa. Però el casament ja és un contracte, que amb indemnització es pot rescindir. És un contracte de suport mutu, on cadascú és patró de la seva carrera. En resum, mira la dona com a mare, com a esposa, i com a objecte sexual (em fa sentir bé)

Creences hegemòniques de les dones
Dones i homes som iguals. Les dones es fan treballadores, ja no només per necessitat sinó per identitat. Alhora que treballadora es fa camarada del homes treballadors. El sistema és el mateix meritocràtic.
Tot i que formalment ella i ell, els dos, són subjectes, en la vessant més egocèntrica cadascú veu l’altre com un objecte per a si. Així, l’home és un “objecte de triomf” per ella, igual que per a ell la dona és un “objecte sexual”. També el mira com a pare, i com a company (m’acompanya en la meva independència)

Feminismes
Les dones s’emporten la part pitjor, la més treballosa, del pas de lo convencional a la modernitat. En elles és on el produeix el gran canvi. La modernitat es conquista junts, però mentre els homes ho fan fent un pas, elles han de fer un salt. Comença amb les sufragistes i es consolida com el que avui és conegut com a feminisme lliberal, o de la “primera onada”. L’objectiu és la igualtat de drets i la igualtat d’oportunitats. Segons si s‘és de dretes o esquerres es posa l’accent en una igualtat o en l’altra.

Masculinismes
Els homes segueixen sent el patró. Des del feminisme es promou el model masculí. Les dones es masculinitzen: fan mèrits pels valors masculins. Els homes defensant la igualtat creuen defensar tant dones com homes; per la qual cosa no es veu necessari un moviment com a homes: ells estan bé, les que han de canviar són elles.
Això és així fins que arriba la discriminació positiva del feminisme que vol igualtat de fet, a més de la de dret. A les hores es forma el moviment d’homes actualment més nombrós: el dels drets dels pares separats. Els punts de conflicte són la indemnització en el trencament del contracte i  la custòdia compartida dels menors.

Part
L’ideal és parir a l’hospital, amb part assistit, sense dolor, tot medicalitzat. Com més medicalitzat i més delegada la responsabilitat en el metge, més serveis mercantilitzats, més valor. Les dones accepten ser passives en un marc pensat pel professional. El protagonisme no està en el vincle amb la criatura, sinó en el contracte de funcions i responsabilitats, com en una indústria.
El model mèdic té el poder, és el patró, són elles les que s’adapten: l’escullen lliurement, a canvi de consumir un naixement (fàcil, indolor, t’ho fan tot, no has de decidir res…, com si vas al cine). L’alletament també és incòmode i la “ciència” ho resol amb el biberó (alhora un gran negoci).
En el sexe el patró és masculí, ella passiva, ella controla la natalitat per interès propi. Convenen que els fills són una inversió; és a dir, convenen que ella controla per tenir pocs fills -la parelleta- per no posar en risc les carreres de cadascú, i poder pujar uns fills amb la inversió que calgui per ser competitius en el mercat. Sobretot s’ha de poder pagar el que costa arrancar una carrera d’un fill/a.

Violència de gènere
A la modernitat home i dona ja són els dos subjectes de drets, formalment iguals. La violència es marca per l’àmbit, no per l’actor (com que ell “ja està bé” es fa invisible). És a dir, és vista com a violència familiar o domèstica. Els jutges i policies -sempre de mentalitat més endarrerida que la mitjana social- en teoria tracten a homes i dones iguals davant la llei, però de fet discriminen a la dona. Quan hi ha trauma i victimització, no és reconegut per les institucions perquè el patró és la perspectiva masculina… per la qual cosa en general generen victimització secundària. Hi ha penes per alguns, però res canvia en l’ordre patriarcal.


Mentalitat postmoderna
Masculinitat i feminitat són iguals i confosos (o “oposició invertida”). La dona ha fet un viatge interior que l’ha masculinitzat en relació a estadis anteriors; l’home comença a fer-lo cap a la seva feminitat. No per haver invertit les qualitats prototípiques (ella fa esport i ell cuina) es recupera polaritat, atracció i sinèrgia. Així, si s’emparellen, podem trobar una dona forta que triomfa i un home tou “en retirada”. Socialment és l’època de “l’unisex”, de l’ambivalència, barreja i relativisme sexual; és la “societat líquida”.


Creences hegemòniques de les dones
Amb la píndola les dones controlen la natalitat però sobretot alliberen la sexualitat. És l’època del plannig i de l’avortament públic. Es fan adultes amb el model “dona alliberada”, econòmicament autònoma, amb carrera pròpia, i sobretot sexualment amb desig propi. Reconeix i valora el seu propi patró, descobreix i es reivindica del saber ancestral de les dones, doncs entrem en una època de relativisme i pluralisme.
Per a ella triar sempre ha estat el més important en una relació, però ara la seva tria passa a ser la clau de la relació, doncs amb el control de natalitat ja no arrisca, es permet equivocar-se, compta amb més d’un intent. Mira i vol l’home com a company de la seva independència. Però li és difícil trobar-ne, doncs hi ha un decalatge, pel que són més les dones alliberades que els homes autònoms. A més, per manca de polaritat enyora l’atracció a la relació.

Creences hegemòniques dels homes
En una societat sense ritus de pas per a ningú, de pluralisme i consum… el homes són patró d’alguna cosa? o cadascú tria el patró que vol? També apareixen els patrons unisex. Tenim un home desconcertat, passiu davant l’evolució, frustrat en l’imaginari masculí que va mamar. Necessita fer-se “tou” per lligar. En certa manera es feminitza.
Ja no funciona veure la dona com a mare o esposa (les relacions són líquides), ni com a objecte sexual. Front a dones poderoses no val la fusió ni la dependència. Així, la dona esdevé guia de curació i despertar que l’ajuda a créixer i fer-se autònom. El sexe és el millor camp d’experiència i de cures, que porta cap a dins.

Feminismes
És la segona onada de feminismes: els feminismes de la diferència. L’objectiu ja no és només igualtat, més aviat és l’equitat: el dret a ser iguals de diferents. Es valora la diferència, es combat que aquesta fonamenti discriminacions. Es pren consciència de que la realitat és una construcció social. Allò “natural” també és una construcció. “Tot és cultura!” es diu. El llenguatge és un artefacte més, construït des d’un patró androcèntric. Els moviments el lèsbic i gai tenen un esclat, doncs la raó hegemònica de l’estadi de la modernitat els havia deixat de banda per “no estandaritzables”… En relació a la il·lustració, aquest estadi ha ampliat la llibertat, les perspectives socials i dels drets de les minories.
En el vessant més narcisista, cadascú es considera el centre de la història. Moltes creuen que s’ho poden fer soles, no necessiten els homes, “soles millor”. Per exemple, s’entén que es pot refer el llenguatge en un d’igualitari –per just que sigui- només per voluntat pròpia. El model adopta el de ‘dona víctima’, que dóna drets sense deures. Necessita un enemic exterior: s’enfoca en el masclisme (un enemic perfecte). La premissa és que les diferències han d’haver estat imposades, la causa sempre és una opressió, així s’assenta un estatus de víctima, així lo femení es considera moralment superior a la masculí (cosa diferent a l’argument de que lo femení aporta valors al bé comú tant rellevants com lo masculí).
En una tercera onada (el pluralisme relativista dóna per moltes onades) apareixen els feminismes queer, que qüestionen la dicotomia homes-dones, i veuen el sistema sexe-gènere com a fonament d’una dominació.
Per primer cop s’institucionalitza el feminisme. Les diferents corrents convergeixen en el que anomena “polítiques de dones”. Creen la ‘discriminació positiva’ (indefinida? sense terminis?). Les primeres lleis són per definir i controlar la violència masclista i la victimització.

Masculinismes
El model masculí s’ha disgregat en models: el masclista tradicional, el defensor dels drets dels pares, el gai, una resta indefinida (una majoria residual). Un dels models és el dels homes igualitaris. No s’ha cohesionat en un sol corrent, com tampoc ho està el feminisme. Hi cap tant l’home motivat per una ètica de la cura, el que expia una culpabilitat, altres que van de salvadors d’elles, el company d’una feminista, l’antihomofòbic… Potser, encara està obert veure-hi els homes que hi són pel que tenen de masculins. Enfront, la majoria social masculina està a l’estadi modern, però ja qüestionat, desconcertat: “em mato a treballar i ara això no és prou? perquè no em volen si no he fer res dolent? què més volen les dones?”

Part
“Nosaltres hi posem el ventre!”, per tant són elles –soles si cal- les que decideixen sobre gestar o no. Un cop “ella” decideix gestar, fonamentalment segueix decidint: com a mínim passa de pacient a clienta. És un avenç històric. Així, comença a aparèixer el part alternatiu, centrat en la dona, perquè “a mi ningú em diu què haig de fer”.
El tret més característic de la vessant més individualista o narcicista d’aquesta mentalitat és tot el que es fa per a una maternitat sense homes: “millor soles” (control femení de la natalitat, avortament –unilateral-, fecundació assistida, adopció, mares solteres -és la categoria de llar que més creix-, la qual cosa no vol dir que tots aquests casos tinguin la mateixa motivació)

Violència de gènere
Les primeres lleis del feminisme institucional enfoquen la llum en el perpetrador. Es mira la violència amb la mirada de víctima; que justifiquen drets especials. És un estatus que pot fer-se indefinidament malaltís (victimitis). S’identifica culpa i s’adreça al mascle. Es categoritza estadísticament: si més del 98% de la violència física és sobre dones, s’anomena ‘violència masclista’. Així apareix una discriminació positiva preventiva que segurament ha salvat moltes vides: si el denunciat és el marit no es pressuposa innocència. Alhora els primers serveis públics que es munten són només per a les dones, per a la denúncia i recuperació de les dones. S’entén que els fills segueixen a la mare, res més. És a dir, a la pràctica s’exclou el pare maltractador.
En general, la defensa dels homes és sospitosa de masclista. Si s’acusa això permet no entrar en el fons de la qüestió.
Però la victimitis no té sortida, perquè dins la mentalitat pluralista la societat es fragmenta en minories (tothom és d’alguna minoria) competint per obtenir un estatus de drets a càrrec dels altres.

Mentalitat integral
Masculinitat i feminitat són oposats –per polaritat- i iguals –de drets i responsabilitats-. Perquè es relaxen en la seva essència sexual i abracen l’oposada. Aquesta mentalitat necessita de l’experiència individual d’una “essència” sexuada, que en altres estadis o  és un simple referent dogmàtic, o no s’experimenta, ni s’imagina, o es nega perquè “tot és cultura”. “Essencia” es refereix a tot allò que no ha estat adquirit, i que en funció del sexe té qualitats diferents (però també en funció d’altres factors). Així, individualment, home i dona, conscients d’una essència sexuada, abracen l’oposada per complementària, de manera equilibrada, equitativa i harmònica. Ja sense por, augmenta la polaritat de feminitzar-se la dona i masculinitzar-se l’home. Aquesta nova sinèrgia de la polaritat permet expressar la masculinitat i la feminitat de manera sana sense sentir-se manipulat per l’oposat, ni victimitzat (hom pot sentir-se molt viril i eròtic alhora que canvia els bolquers, per exemple)
És un estadi mundicèntric (ja no egocèntric o etnocèntric). Però des de l’egocentrisme es pot imitar o entendre lo integral per justificar un despotisme il·lustrat i una jerarquia de domini (no funcional).


Creences hegemòniques dels homes
Dins la complexitat emergent de les anomenades “noves masculinitats” hi ha el que es veu com a subjecte autònom alhora que complementari de lo femení. Des d’una perspectiva junguiana, si l’home s’ha sanat interiorment en el procés d’individuació, li ha comportat descobrir la part que cadascú té dins seu del sexe contrari, i integrar-la, mercès a l’ajut de la parella. L’arquetip ja no és una complementarietat d’un subordinat a l’altre, com el sol i la lluna, sinó de dos sols brillant amb llum pròpia. No és una complementarietat en que un intenta entendre a l’altra, sinó que deixa d’intentar-ho i reconeix l’altre diferent, com un misteri incomensurable.
Mira les dones com a soci igualitari: reconeix i valora la parella com a igual, oposada i complementària.

Creences hegemòniques de les dones
També apareixen els anomenats nous feminismes, que reivindiquen la maternitat com un projecte de vida lliurement triat, que el voldrien socialment recolzat, però que no supeditaran a les condicions socials. Són projectes evolutius que passen per tota l’escala d’estadis anteriors: tòpicament passen de nena que era convencional, a una època que construeix la carrera masculinitzant-se, es descobreix com a dona tot reivindicant la diferència, es complementa amb un home i es construeix més com a dona a la maternitat… S’identifica amb un patró propi alhora que complementari de l’altre, que ja no és ella (ni ell) el centre de tot, ni intenta el control de l’altre.  El sexe ja és sobretot un medi de relació pel creixement personal.
No tot és cultura, la construcció social no és per inventar un món a mida d’un ego narcisista autocentrat, sinó que és per acostar-se a una experiència autèntica de la realitat. Per tant, a diferència de l’anterior estadi antiautoritari, antijeràrquic, descobreix i s’ajusta a alguna jerarquia funcional de les coses en el món.
Veu els homes com a soci igualitari: vol compartir amb ell, reconeix i valora la parella com a igual, oposada i complementària.

Feminismes i masculinismes
Tant els dits ‘nous masculinismes’ com els ‘nous feminismes’ -o almenys alguns- comporten una perspectiva de gènere: ni androcèntrica, ni de dones. Gènere engloba la construcció social de lo femení i de lo masculí; entenent que la persona completa integra les dues parts; les dues amb el mateix valor, les dues igual de necessàries. El sexe fonamenta el gènere, així es diferencia l’experiència humana, s’enriqueix.
Ja no té sentit que un/a busqui l’ “enemic” en l’altre/a. No es tracta d’alguna cosa dolenta que els homes van fer a les dones, sinó del que una evolució encara insuficient ha fet a ambdós. Ja no es tracta només de vindicar drets ‘front a ’ (que han estat necessaris per l’evolució), sinó de considerar junts drets i responsabilitats.
Fonamentalment són moviments individuals, sense necessitat d’organització col·lectiva. En el nivell social es reivindica l’equitat (igualtat en la diferència) i la coemancipació. Són moviments mixtos d’homes i de dones, emparellats o no.
Aquesta complementarietat no vol dir androgínia, ni que l’home es converteix en femení (postmodernitat), ni la dona en masculina (modernitat). Reconeguts; evolucionant junts; integrant la part complementaria; l’home neteja i aguditza la seva masculinitat, i ella la seva feminitat. El moviment és cap a més polaritat masculí-femení. La polaritat Eros-Agape que dóna intensitat a la vida. És un moviment regenerador.

Part
El centre ja no és ella o ell, és l’experiència compartida, el procés de gestació i naixement. El centre és la criatura. Hi participen amb consciència dona i home, cadascú amb una funció oposada i complementària valorada per l’altre. És la sexualitat i el part conscient i compartit en peu d’igualtat. A partir de l’embaràs tot és centrat en la criatura. Ambdós es posen al seu servei. La plena consciència transmuta la vivència del dolor.

Violència de gènere
Es reconeix el maltractament sistèmic, no simplement unidireccional home a dona. Psicològicament (que no legalment) amb part de la responsabilitat cadascú, home i dona. Es reconeix el joc de codependència, per superar-lo tant ell com ella. La violència física no treu responsabilitat de si a la víctima. La participació de la víctima no minimitza la manipulació, el trauma i la gravetat de violència. També es mira la violència sistèmica-familiar, transgeneracional, més enllà de la parella en conflicte. La separació/divorci no és un objectiu final, sinó un simple mètode instrumental; doncs cadascú té pendent resoldre en si el que ha fet fracassar la relació.
El focus d’atenció són els fills i filles si n’hi ha. Primer és el seu desenvolupament, pel que el sistema institucional no exclou a cap dels dos progenitors, i evita reforçar les triangulacions. L’alienació parental s’evita pel bé del menor; per la part que sigui, tant si ve del pare com de la mare.
Els serveis són integrals, per dones maltractades i per homes maltractadors; reconeixent que un no acaba sense acabar també amb l’altre.  Això no té a veure en “salvar famílies” ni en “recuperar” una relació; té a veure en recuperar la capacitat te portar una relació sana, amb qui sigui.
La violència de gènere és un combat mixt, d’homes i dones, per la qual cosa s’evita projectar tota la culpa en un dels dos sexes.

Abril 2012

Quant a jpruneda

sociòleg i psicòleg
Aquesta entrada s'ha publicat dins de gènere i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.