Vendicari i de Siracusa a Piazza Armerina
Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.
Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…
Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.
Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!
