Bloc de notes

Recordo que el començament de viure on estic vivint va coincidir amb el pas d’una sèrie de persones curioses per la plaça (cada pocs mesos) que em preguntaven pels arbres que hi creixen. Són uns arbres preciosos, especialment a la tardor quan les fulles canvien de color i tot seguit cauen de les branques; formen una catifa multicolor que és l’enveja dels altres barris del poble.

Llavors no en sabia el nom i vaig estar un temps que cada vegada que algú em feia la pregunta jo em proposava mirar d’esbrinar-ho quan tingués un moment. Malauradament, quan tenia un moment pensava en altres coses i la qüestió dels arbres de la plaça es perdia entremig d’algun plec del cervell fins que alguna altra persona curiosa m’ho tornava a preguntar.

Finalment, un dia que vaig pensar-hi va coincidir que estava amb una amiga que és probablement la persona que sap més coses de l’entorn natural de Salt. Ella em va desvetllar el secret del nom dels arbres: es diuen liquidàmbars.

Curiosament, ara que en sé el nom ningú se m’acosta mai per preguntar-lo.

Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis” (més ben dit, de “noves unitats familiars”) i finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum. Ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps, sobretot jo, i no acabàvem de fer el pas. La Maria és una mica escèptica amb aquestes coses i no s’ho acaba de creure; pensa que és un grupet de pijillos que paguen massa per uns productes que tampoc no faran gaire diferència amb els que troba al súper. Jo sí que estic convençut que va en la bona direcció tot i que sigui avançar poquet. És un passet de formigueta, si vols, un granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.

Tant de bo a cada barri hi hagués un grup de consum com aquest.

Avui he tornat el cotxe que vam llogar per al cap de setmana. Recollit i tornat anant i tornant en bici a l’aeroport, que és el lloc on ens estem acostumant a llogar el cotxe perquè els preus de lloguer són molt més baixos que a qualsevol altra oficina propera que coneguem. També perquè anar a l’aeroport és una oportunitat per estirar les cames i fer una mica de l’exercici que normalment només tenim l’opció de fer el cap de setmana.

Per cert, el temps de fer el viatge en bici de porta a porta va ser d’uns quaranta-pocs minuts a l’anada (per recollir el cotxe) i uns trenta-molts minuts a la tornada (per tornar-lo). Si fa no fa, el mateix de sempre.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.

Es veu que avui s’ha fet pública una sentència en què el Tribunal Suprem assumeix oficialment la versió de les màfies de l’aigua i afirma que l’equip de govern municipal de Barcelona no pot continuar pel camí que segueix per recuperar el servei d’aigua.

La veritat és que jo no crec pas que “els comuns” tinguin cap interès real a posar traves de debò al poder econòmic i tornar al poble el que és del poble. No van pas néixer per donar suport a les alternatives al règim sinó per salvar-lo, de manera que el dubte que tinc, i crec que és raonable, és si el govern municipal ha gestionat com calia i de debò el procés per remunicipalitzar el servei o bé ho ha fet de tal manera que permetés que algun tribunal tingués a mà la manera de tombar la iniciativa.

Fa pocs anys, el govern Colau va ser molt més transparent i ja d’entrada es va negar a municipalitzar el servei de neteja tot i que s’havia demostrat que en aquest servei hi havia un frau enorme en què estava implicada l’empresa concessionària.

Hi ha lleis que des de 1950 permeten municipalitzar el servei d’aigua, però les empreses concessionàries hi guanyen molts (molts!) de diners, i s’entén que en facin servir uns quants per pagar serveis jurídics molt ben preparats que dificulten al màxim qualsevol estratègia per remunicipalitzar serveis. Tot sembla indicar que l’aigua de Barcelona continuarà en mans d’Agbar i la Caixa al menys fins que s’acabi l’actual concessió (any 2047), si no és que s’allarga encara més.

Ara m’adono que m’ha passat per alt deixar constància que ja hem vist les tres últimes pel·lícules de Star Wars. Masses coses al cap…

Tot i això, podem dir… Marató Completada! El 26 de juny, el 29 i… glups, no recordo l’altra data!

M’he fixat que a vegades sóc a la nostra habitació o a la cuina i coincideix que un gat és a l’altre costat de la porta que surt al pati, a fora. Normalment, el gat no s’adona que jo sóc a l’altra banda, per dins, encara que sembli que miri la porta i pugui intuir (sentir?) que hi ha alguna cosa que l’inquieta. Degut al reflex del vidre no em veu gairebé mai, i certament no em veu mai al començament o al final del dia quan l’habitació o la cuina són a les fosques i encara no he encès el llum.

En canvi, els ocells sempre em veuen sigui quina sigui la claror del dia o la de la part de casa on sigui. Si hi ha un vidre pel mig, els ocells veuen (perceben?) que hi ha algú a l’altre costat i sempre que algun de despistat o famolenc aterra a la terrassa o al balcó, només cal que jo giri el cap un mil·límetre cap a la porta perquè s’enlairi de sobte i fugi volant. Realment em veuen o tot just perceben que hi ha algú a prop?

És un clàssic dels clàssics Beatles i a l’Adrià li agradarà, per això li regalaré. Aviam si s’anima a tornar a agafar la guitarra; la toca prou bé tenint en compte que no ha estudiat música (els pocs mesos a Claudefaula amb en Pau van ser un drama).

Un dels clàssics que cal repassar de tant en tant és aquesta pel·lícula de Herbert Biberman i Michael Wilson. Explica la vaga que el 1951 van  tirar endavant els treballadors d’origen mexicà d’una mina de zinc d’Estats Units per millorar les seves condicions de treball i de vida. Quan un tribunal va declarar il·legal la vaga, llavors van ser les dones i filles dels obrers que van fer un pas endavant en la lluita. Un clàssic entre el documental i la ficció, compromès i de qualitat.

Ep, un clàssic que no s’ha de confondre amb una altra pel·lícula de 2014 que té el mateix títol.

Amb l’allau d’informació que ens arriba és important saber destriar el gra de la palla per poder fer-se una idea de com està el món. Un periodista que he descobert fa relativament poc és en Pere Martí, les cròniques a Vilaweb del qual posen negre sobre blanc al paisatge polític català. A Vilaweb, per cert, també hi escriu l’Andreu Barnils, que per mi és tot un referent.

Un altre mitjà que fullejo és El Crític, tot i que trobo que “podemeja” o “comuneja” massa, i també Llibertat per alguns articles d’opinió. Per a les notícies de cada dia, potser Nació Digital, Vilaweb i l’Ara, cadascun amb les seves virtuts, defectes i mancances. Per cert, l’Ara té un digital de cultura que està prou bé, tot i que per digitals de cultura que no em treguin Catorze.

D’entre els adversaris (s’ha de saber què pensa l’enemic!) mai no compro res perquè no els vull donar diners però a vegades fullejo La Vanguardia. Menys sovint, El País. Més rarament encara, els mitjans de La Caverna.

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos. En això sóc bastant excèptic, la veritat.

No sé si la Marta Rojals és escèptica o no, però al seu article de Vilaweb defensa que sí que cal votar perquè les raons dels abstencionistes no les compta ningú, perquè poden ser moltes, i en canvi en el còmput de vots hi surt reflectit quants vots treuen els partits unionistes i quants en treuen els independentistes; això és el que, segons ella, importa o tenen en compte fronteres enllà quan parlen de nosaltres. Si és que això és així, potser els vots nuls sí que sortirien a compte perquè sí que es compten i normalment n’hi ha pocs; si de cop i volta, després d’una campanya independentista per votar nul, sortíssin molts de vots nuls, això seria tan fàcil de comptar com d’atribuir-ho al bloc indepe, no?

Avui al vespre a Anglaterra cremaran foguerons en record de Guy Fawkes i a casa nostra part del professorat d’Anglès d’algun institut fa sonar la seva cançó:

Remember, remember, the 5th of November
The Gunpowder Treason and Plot;
I know of no reason why the Gunpowder Treason
Should ever be forgot.

Aquí poca gent sap de què anava la seva guerra pel catolicisme i contra la monarquia anglesa, tot i que per alguna conversa que hi vaig tenir quan hi vivia jo diria que a Anglaterra també en tenen un record una mica emboirat. En realitat no sé si Guy Fawkes va ser un fanàtic o un mercenari però va lluitar amb els espanyols contra els holandesos en una època en què mitja Europa lluitava contra l’altra meitat; eren les guerres de religió dels segles XVI i XVII. El que va acabar malament per a Guy Fawkes va ser una feineta encarregada pels catòlics anglesos que no li va sortir bé; havia de fer volar el Parlament quan el rei era a dins però just a última hora algú va parlar més del compte, es va descobrir el complot i l’autoritat del moment va acabar la cosa de manera bastant expeditiva: the plotters were hung, drawn and quartered for high treason.

Poca cosa en queda del record a banda dels foguerons. Potser “V de Vendetta”, el còmic i després pel·lícula que va reciclar el personatge per a les revoltes contemporànies tipus Anonymous i contra el feixisme en general tot i que sense aturar-se gaire en el personatge real, tot s’ha de dir, sinó només en el fet que va intentar fer alguna cosa contra l’autoritat tirànica del moment. Llarga vida a la Resistència!

Avui he tornat a fer un dels meus recorreguts habituals, amb la diferència que aquest cop hi he anat amb la bici de carretera que em van deixar. L’últim cop vaig fer l’anada tot seguint la via verda entre Salt i Anglès i a la tornada un tram de Carrilet encara més llarg entre el Pasteral i Salt).

Fer-ho per carretera ha estat més ràpid, tot i que no m’acaba d’agradar això de tenir tants de cotxes tan a prop (malgrat el respecte de la majoria de persones al volant, que solen allunyar-se dos o més metres quan m’avancen).

Veig que el Google Maps tampoc no em deixa ensenyar l’itinerari que he fet realment. Puc marcar-lo sobre mapa però a l’hora de copiar l’enllaç per portar-lo a aquest bloc la ruta canvia automàticament i fa passar a la via verda l’itinerari que en realitat avui he fet per carretera. Hauré de trobar una solució o cercar alguna alternativa.

Avui he sabut que tal dia com avui fa una pila d’anys es va inaugurar un lloc on vaig passar moltes estones dels primers anys de la meva vida: la guarderia de la Coma Cros. Es veu que es va inaugurar tal dia com avui fa 65 anys, el 1954!

L’edifici es va rehabilitar ja fa uns anys i ara és una residència d’avis que es diu Les Vetes. Ja seria bo que també hi passés els darrers anys de la meva vida! No se sap mai…

En Barbeta i jo tenim ideals polítics diferents però a vegades el llegeixo i trobo que fa uns pronòstics no pas tan desencertats. Avui diu que la tempesta perfecta està a punt d’esclatar perquè, segons ell, l’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Ja ho veurem. Si les persones som imprevisibles, la imprevisibilitat dels partits és incommensurable, i la imaginació del deep State per mantenir-se al poder no en parlem. I no té per què passar allò que volem que passi, més aviat al contrari (en el meu cas i referit a l’Estat, mai no passa).