De Trapani a Agrigent i nit a Siracusa
Rolling hills pel centre de Sicília. Molta terra treballada, vinyes i alguna olivera, però enlloc no hem vist bestiar: ni xais, ni cabres, ni vaques. Tampoc cítrics -jo me n’imaginava molts per aquí.
L’arribada a Agrigent no ha estat gaire maca, amb moltes carreteres entrecreuant-se i força brutícia al carrer. Tot i això, la part més vella, dalt del turó, ens ha agradat. La brutícia combinada amb vellesa no fa tant de mal d’ulls. I si a més a més hi ha gats pel mig encara pot guanyar encant i tot!
Després hem tornat a tenir problemes per menjar pizza (fa dies que en cerquem i a Sicília encara no n’hem menjada). Es veu que la majoria de restaurants encenen el forn a la tarda i només fan pizza per sopar (això és el que ens han dit). De totes maneres, hem trobat poques pizzeries entre els no gaire nombrosos restaurants que hem vist. Malgrat tot, un parell de canoli ens han salvat l’àpat del migdia; són addictius!
Per cert, a la pasta ens hi han posat una salsa de formatge a base de festucs i oli, i és que es veu que a Sicília es cuina molt amb festucs; boníssim tot plegat!
Havent dinat hem anat a visitar la Vall dels Temples, que de fet aquesta era la raó d’haver decidit d’aturar-nos a Agrigent. No sé per què en diuen “vall” si totes les restes arqueològiques són en una mena de carena, però tant se val: tot plegat és una joia.
Quan ja tornàvem cap al cotxe hem conegut en Sim, un coreà que està passant uns mesos per Europa i anava una mica perdut. L’hem convidat a pujar al cotxe per deixar-lo a l’estació i hem quedat que ens veuríem demà a Siracusa (demà i no pas avui perquè ell, abans, ha de tornar a Palerm!).
Després de tres hores més de conducció (gràcies, Pau!) hem tingut força feina a trobar l’adreça de l’AirBnB on haurem de dormir les dues nits que venen. Ni tan sols els veïns a qui he preguntat ens ho sabien dir, i tampoc un policia que hi havia allà, no sortia al Google Maps… Per sort, hem anat a parar al que deu ser la delegació del govern a Sicília, o alguna cosa així, i quan el guàrdia de la porta s’estava esforçant per dir-nos amablement que no en tenia ni idea i que féssim el que poguéssim ha sortit un paio davant del qual el guàrdia s’ha quadrat immediatament. Aquest senyor ens ha preguntat què necessitàvem i ell sí que ens ha sabut indicar aproximadament el carrer. Dic aproximadament perquè és un carrer que fa ziga-zagues i a més les portes no tenen número. Per sort, el nostre hoste ens ha passat una foto de la porta i hem anat buscant-la casa per casa.
Per sopar, pizzes “contemporànies” (diu la carta) a “EraOra” (una napoletana i una parmigiana). Molt bones, ens han agradat molt. A la riva Garibaldi, 10/11 de l’illa Ortigia (entrant a ma dreta).
