03/11) Biganos-Villandraut (61 km, que en fan 161)
Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor. A més a més, d’hora (bé, les 9, tampoc no ens emocionem). Problema: l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia gairebé rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesadament avorrit i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.
El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que avui que fa sol fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).
M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’expliquen que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.
Són simpàtics i tenen ganes de xerrar però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.
Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) en el bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).