2/8) Lus Mor – Lough Dan – Lough Tay – Lus Mor
Una de les coses que tenia pensat de fer un cop aquí era una bona caminada en record de l’Adrià: alguna de les que encara estan penjades al seu wikiloc (o alguna combinació de dues o tres escapades) perquè no m’hi estaré pas prou dies per fer-les totes.
La que he acabat fent ha estat una bona combinació de dues de les seves i un plus d’improvisació que segur que li hauria agradat, ell que era tant d’improvisar.
Puc intentar posar alguns topònims del recorregut en anglès però la majoria no tenen traducció: Lus Mor – Lough Dan – Luggala – J B Malone Memorial (vistes al Lough Tay) – Ballinastoe Woods – Lus Mor. Per desgràcia, l’irlandès s’ha perdut a la major part d’Irlanda, també aquí en aquestes muntanyes.
M’ha sortit una ruta triangular pel Parc Nacional de les Muntanyes de Wicklow: en els vèrtexs hi ha dos llacs i el meu B&B, Lus Mor. He llegit en algun lloc que el paisatge de boscos, pastures i alguna casa de pagès d’aquesta vall amb prou feines ha canviat des de fa dos-cents anys però a mi m’ha semblat que la ruta tenia massa d’asfalt i sobretot massa propietat privada. També, és veritat, detalls interessants en un paisatge rural bonic i autèntic i un parell d’indrets amb vistes espectaculars. Part del camí ha coincidit amb trams del Slí Cualann Nua (Wicklow Way) que algun dia potser tindré la temptació de recórrer sencer.
Cel ennuvolat tot el dia excepte uns pocs moments, breus, que han permès intuir que existeix una altra Irlanda multicolor i lluminosa.
Per mala sort, ha coincidit que he caminat per aquesta ruta mentre estan tallant molts arbres. Segur que són treballs forestals controlats i de seguida tornaran a plantar més arbres per tallar-los d’aquí a uns anys i que tornaran a créixer etc., però tot i això em sap molt de greu veure tants arbres per terra. El paisatge no és pas el mateix i, a més a més, a resultes dels treballs el camí ha desaparegut (literalment) i en un bon tram he hagut d’avançar com he pogut pel costat d’una tanca que deu marcar canvi de propietat.
No sé pas si per aquí es fan batudes de senglars però uns quants cartells em fan avinent que també hi ha gent que caça.
Es veu que el Wicklow Way forma part d’un seguit de rutes de llarga distància que s’estan intentant agrupar en una xarxa que abraci tota la república.
M’ha sorprès que una bona part de la riba del Lough Dan sigui privada, i he quedat parat quan m’he adonat que no només la riba sinó tot el Lough Tay sigui de propietat privada (de la família Guinness!!!). Tot i això, un cop a l’hostal me n’he informat més bé i m’han dit que no és pas exactament així, sinó que és d’una fundació (…de la família Guinness!).
He passat per un indret anomenat Scotch Village, un llogarret de cases abandonades, gairebé totes enrunades. Diuen que el nom li ve perquè hi vivien pagesos immigrants provinents d’Escòcia i que bona part de la població va morir o se’n va anar amb la fam i la misèria de mitjan segle XIX (la «Great Famine» o «Potato Famine»). Les ruïnes, ruïnes són, però les ruïnes en el context de la tala d’arbres fan que tot plegat prengui un aire de devastació que fa mal al cor.
Dos momentets genials: un, travessar el riu Cloghoge tot saltant de pedra en pedra; em sentia un nen. L’altre, veure pasturar de lluny tot de bestiar i, segons m’hi vaig acostant, comprovar que no són pas vaques ni ovelles sinó desenes i desenes de cèrvols!
A prop del final de la ruta, la vista sobre el Lough Tay és impressionant (des d’un lloc molt proper on vaig fer la foto d’ahir).
Malauradament, una relliscada fa que el dia no acabi de ser rodó: el mòbil em cau a terra i s’esquerda la part superior esquerra de la pantalla; hauré de canviar-la, i sort que tinc un Fairphone i això es pot fer sense haver de canviar de telèfon.