1. Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances?

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver escrit a mà. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de 10 i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les 10. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? Potser no, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que també és a tocar de la costa. L’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

Avui, la idea és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenquem a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja veurem indicada una via verda que travessa la carretera que estem seguint. Hi entrem cap a la dreta i aviat arribarem a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping, perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.