Bloc de notes

De bon matí surto d’excursió al voltant de Büyükada, que segons el mapa és l’illa més gran de l’arxipèlag i fa uns vuit quilòmetres de perímetre, com una rèplica invertida de l’estany de Banyoles. El nas em porta a descobrir els estables dels cavalls, als afores del poble, i també comprovo que les platges de sorra fina que s’esmenta als tríptics són petites cales pedregoses d’accés difícil i plenes d’algues que les ones hi han deixat.

Les vil·les dels afores del poble devien ser luxoses al seu temps però el pas dels anys les ha anat atrotinant i el veïnat es veu diem-ne deixat; alguns fils de la llum, per exemple, pengen tant entre pal i pal que és molt fàcil tocar-ne un amb el cap si passeges despistat (que és com passejo jo); inclús un nen s’hi podria penjar estirant els braços. Quan els carrers que porten a aquestes mansions no són de terra i estan asfaltats deixen veure uns clots i esquerdes que fan feredat.

Després he sabut que en una d’aquestes mansions de l’illa hi va viure quatre anys Lleó Trotski quan va haver de fugir del que començava a ser la Unió Soviètica. El pobre home va haver d’anar-se’n encara més lluny i va acabar els seus dies a Mèxic, on va haver de ser un català que l’assassinés per encàrrec de Stalin. Quins anys més desgraciats, aquells, tant a Rússia com a Catalunya!

També a Büyükada se senten cinc cops cada dia les lletanies del hocan (el muetzí) convocant els feligresos a pregar.

Avui, també cap a les nou, tornen a tallar el corrent a tot el poble i encara el tornen a tallar cinc minuts després d’haver-lo retornat. Cap a les onze es restableix definitivament el servei. Els carrers estaven a les fosques i només alguns locals -sobretot restaurants- lluïen llums de càmping-gas per atreure possible clientela, molt escassa. He comès l’error de picar l’ham i en un m’han clavat de mala manera.