Bloc de notes

Després d’una nit reparadora en un càmping de la platja de Savona el dia es presenta malament: m’he d’esperar més d’una hora a l’entrada de l’autopista fins que una parella de jubilats m’hi fan entrar (i només fins poc després de Gènova). Però la qüestió és entrar-hi i ara ja hi sóc!

Avui no tinc pas sort; em passo una altra hora tot repetint a gent que fa benzina si può darmi un passaggio fins que un noi em carrega cinquanta quilòmetres endavant. Normalment no hi hauria pujat perquè dins de l’autopista només pujo si m’asseguren alguns centenars de quilòmetres però ja estic tip d’aquesta benzinera.

Torno a estar estancat altre cop. Passejo amunt i avall de la gasolinera preguntant si a algun automobilista li sobra una mica d’espai per a un xicot i la seva motxilla però tothom diu que de seguida surten de l’autopista o que van molt apretats dins la macchina. Començo a posar-me nerviós quan tincla sort que un paio m’agafi una pila de quilòmetres i em deixi a Roma d’un sol passaggio. És un tècnic de so que diu que volta per tutta Europa (vol dir l’occidental) treballant a macro-concerts. És un xicot que em cau molt bé i per això em sap greu adormir-me al cap d’un parell d’hores de cotxe; no em desperto fins poc abans de Roma. Més ben dit: és ell que em desperta quan s’atura a fer un cafè en una àrea de servei, i a més a més m’hi convida!

Un napolità despistat i amanerat (homosexual?) amb un aspecte molt cansat em carrega a Roma. Diu que no li agrada l’autopista i em deixa que sigui jo que condueixi el seu vell Fiat 127 fins a Nàpols. S’acolloneix una mica quan avancem un parell de camions (potser m’hi acosto un pèl massa) però es refà de seguida i no para de xerrar. Parlem en anglès perquè ell n’ensenya al nord d’Itàlia, em sembla que diu a prop de Torí, i em fa engreixar una mica perquè crec que el parla bastant més malament que jo. No sé si n’hi ha per engreixar-se’n, d’això, però alguns éssers imperfectes ho fem. Torna a casa per vacances per veure els seus pares i em deixa una bossa plena de menjar que duia pel viatge i no s’ha pogut acabar. Fruita, sobretot. Em fa pensar amb en… . Com es deia? El primer company d’habitació que vaig tenir a Londres. També era de Nàpols, també parlava anglès amb un accent fortíssim i també feia fila de gai.

Quina fila fan els gais?

Sembla que Itàlia és un mal país per fer-hi dit i m’he d’esperar una altra hora perquè tres paies accelerades que sembla que tinguin la intenció de menjar-se el món em treguin de l’àrea de servei on estava enclotat. Semblen entusiasmades per alguna raó que desconec, o potser és el seu tarannà, i m’expliquen a crits que van cap a Palerm. Al cap d’una estona de sentir-les ja em semblen unes bledes que no han sortit mai de casa. Sembla que vagin a buscar un mafioso meridionale que posi una vil·la per a cadascuna encara que sigui a costa de no sortir-ne mai més.

Quan ja es fa fosc i estic pensant de muntar la tenda en un tros d’herba esgrogueïda per manca de rec de l’àrea on m’han deixat, un marxant d’oli d’Andria (poc abans de Bari) que em parla de les Borges i m’explica uns acudits dolentíssims em deixa al seu poble. Ell parla italià, és clar, i jo parlo com si també en sapigués. Sorprenentment, m’entén, i gairebé podem mantenir la conversa fins que em deixa en una altra àrea de servei quan ja s’ha fet negra nit. Potser és d’aquelles persones que no t’escolten i així no s’adona que no parlo la mateixa llengua que ell.