Joan Pinyol

La d’ahir diumenge va ser una experiència esplèndida, d’aquelles per a les quals paga la pena passar tot un dia festiu fora dels dominis propis, o sigui lluny de casa.

Molt ben acompanyat vaig anar a trobar la llibreria Serret de Vall-de-roures per signar exemplars de Pilota de set en plena celebració de la Fira Comercial d’aquella població del Matarranya (és a dir amb els carrers a vessar de gent, parades i atractius comercials ben diversos) i el primer regal -a banda de les contínues atencions de l’amic i també escriptor Jesús M. Tibau perquè un escapat de l’Anoia allí també se sentís com a casa- va ser conèixer en persona l’Octavi Serret, una alma mater de la cultura escrita de les terres de l’Ebre que em va causar una impressió excel·lent.

Si continues llegint conèixeràs més detalls del que em va semblar l’Octavi i de la resta d’impressions d’una jornada assoleiada per dins i per fora del meu cor…
L’Octavi és un exemple claríssim de la idea que sempre he tingut de com hauria de ser un llibreter. És incansable (si l’haguéssiu vist com promocionava els llibres de Tibau i els meus mentre atenia els compradors compulsius de diaris de diumenge!). És una persona compromesa amb la cultura escrita i amb els prestidigitadors de les paraules que habiten els vorals de l’Ebre. És un autèntic activista cultural capaç de posar-te al dia i en dècimes de segon de les darreres tendències literàries a casa nostra. Desborda simpatia, s’engresca de la millor manera a l’hora de col·laborar amb escriptors de la Baixa Anoia com és el meu cas, no té mai un no per als bons projectes que se li proposen i gràcies a persones com ell, el país avança endavant. Si fos per altres, que viuen entaforats en poltrones institucionals i no saben ni fer ballar un ou damunt un plat, el nostre, tan petit segons com, seria un país de crancs….

A la Llibreria Serret de Vall-de-roures vaig tenir el plaer de compartir una bona estona de conversa amb el Jesús Maria Tibau, amb qui m’uneixen una bona colla d’alegries i de projectes. Ja sabeu que els nostres darrers llibres estan ben agermanats i ahir van viure un episodi més del culebrot particular que els relaciona. I entre paraules pronunciades al ritme d’uns quants somriures, els dos vam poder signar diversos exemplars, tant de El vertigen del trapezista com de Pilota de Set. I enmig ens hem intercanviat una Avinguda Capri i un Postres de músic, llibres anteriors que també frisaven per compartir coincidències (ai les criatures, i que en són de geloses!) mentre el Fi de curs a Bucarest (que gràcies a l’Octavi també es troba a disposició dels clients de la llibreria de Vall-de-roures) s’ho mirava tot de reüll esperant que li arribi el seu torn…

Al final, el millor ha estat que, tant l’Octavi com el Jesús M. com jo mateix ens hem acomiadat amb una encaixada plena de bons propòsits de col·laboració de cara al futur. I això sí que pot ser ben sonat!!!!

El dia va continuar pel d’emocions però en l’esfera més íntima, personal i familiar… Una passejada per la part més antiga de Vall-de-roures, un dinar esplèndid en una de fondes més antigues de Besseit, la recerca entusiasta (a través d’àlbums de fotos dels propietaris de la fonda) del passat familiar de la meva parella -que prové d’aquella població refrescada per les aigües constants del Matarranya-, part de la tarda de passeig per Reus i cap a casa, a pair totes les emocions, que no van ser poques…

I en arribar, vaig descobrir el post que el Jesús M. Tibau havia penjat ja al seu bloc i ho vaig tenir més clar que mai…

Me l’estimo aquest país que ens acull i la gent que volta per dins.

És per això que tinc molt clar que ahir el sol no va sortir en va.

Gràcies Octavi, gràcies Jesús M.

I fins aviat!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!