Joan Pinyol

Us aviso i queda dit. Aquest post no s?aguanta per enlloc i
quan n?acabeu la lectura, qui més qui menys arribarà a la conclusió que en els
blocs s?hi val tot. Avui és dimarts i fa una hora que ha sortit el sol. Prou
que ho saben els milers de persones que s?han llevat encara més d?hora que el
gran astre i, amb un entrepà de truita, calent i encara fumejant, han sortit ben
d?hora cap als cims més alts del bosc per contemplar com de nou es feia la llum
arreu del món.

També ho han descobert, aquests i aquestes entre reflexos
inoblidables, els que cada dia de cada dia aprofiten l?avinentesa per prendre
aires de mar a la vora de la platja més propera. Uns i altres, però, gaudeixen
encara de les temperatures agradables per fer-ho, abans no arribi l?onada de
fred que s?anuncia des de fa dies. Perquè aleshores, quan baixin les
temperatures i pugin els preus dels abrics, no els quedarà cap altre remei que
estar-se a casa, ben cotxadets, amb un llibre d?història a les mans, que els
sorprendrà una vegada més amb algun concepte ja oblidat i superat del passat.
Com ara "dia feiner". Però això és aigua passada! Pròpia d?un temps en què les
gallines tenien dents i els homes i les dones anaven a treballar durant anys i
panys i deixaven la salut, la joventut i l?alegria de viure a tocar d?unes
màquines esclavitzadores i anorreadores de la llibertat. Sort que tot plegat va
passar a millor vida. Sort que un dia un bon home es va adonar que, per quatre
dies que vivim, no pagava la pena perdre el millor de la vida durant gairebé deu
hores diàries. I sort que un dia va enxampar en hores baixes el que tenia la
facultat de decidir aquesta mena de coses i el va convèncer de capgirar-ho tot.
Des d?aleshores els homes i les dones es lleven a trenc d?alba, sí, però per
anar a veure com surt el sol, com oneja la mar i com bufa el vent des del ventre
d?una obaga. I quan ve mal temps es tanquen a casa i llegeixen i comparteixen
l?existència i els besos més familiars entre uns iguals que tenen la sort de
compartir la mateixen sang. Abans no. Abans la neu i el gel de cada matí fonien
la paciència de milers de conductors atrapats en centenars de carreteres i
escampaven la por entre tots els pares i mares dels escolars que havien de
desplaçar-se als llocs d?estudi en autocars. Abans, tres de cada quatre
treballadors patien dolències inaguantables a la part baixa de l?esquena per
culpa de males postures en els anomenats llocs de treball o per culpa d?esforços
físics excessius per encàrrec d?uns altres éssers que cobraven molt més i
treballaven molt menys. Abans, els anomenats treballadors estaven exposats a
patir accidents de treball dos dies de cada dos, com ara talls, lesions amb
material punxant, cops, caigudes. Abans, n?hi havia molts que patien una
excessiva càrrega mental i arribaven a casa com si fossin bosses de patates
fregides, buides i caigudes al terra mentre anaven topant contra cada racó de la
llar familiar. Abans n?hi havia molts que patien problemes per culpa d?haver
d?aguantar sorolls massa elevats en les seves respectives feines i també uns
quants estaven exposats a contaminants químics massa perillosos per a la salut.
Molts i moltes, a més, es queixaven del poc espai de què disposaven en el lloc
de feina, de tenir mal col·locades les eines, d?haver de forçar la postura per
agafar-les i de treballar sobre superfícies tan inestables com els seus
contractes. I n?hi havia que no coneixien el dia perquè treballaven de nit i,
mentre la resta del món gaudia del caliu del sol, ells havien de fer les paus
amb el cansament físic més sever. Però això era abans, quan es malvivia
treballant. Ara que totes les xifres del calendari són vermelles i que la gent
gaudeix de la vida, aprofita els dies, recorre l?entorn amb mitja rialla a cada
galta i realment és feliç, l?arribada dels dimecres, com ara demà, i també dels
dilluns i dels dijous, i dels divendres és viscuda com una autèntic
esdeveniment. Que és com ha de ser. No com abans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!