L’Anoia, una claveguera feliç!

Diguem-ho sense pèls a la llengua i sense pudors al
nas. Des de fa molts anys creua la comarca una claveguera al descobert que es
diu Anoia. Que neix més amunt de Calaf i que a Martorell s’afegeix a una altra,
encara més gran i pudent, que es diu Llobregat. I tenim unes depuradores que fa
l’efecte que no depuren. I una sequera que ha posat al descobert les tones de
brutícia industrial acumulades al llit dels rius. I unes olors que tenen
nassos. I unes imatges putrefactes que conviden a l’ai senyor!…

I per damunt de tot, tenim una
contaminació tan acusada i tan instal·lada en el nostre ordre de coses que el
riu Anoia -avui verd, demà blau i demà passat granatós- forma tanta part dels
colors del nostre paisatge particular que ja ningú no s’immuta i ja ni tan sols
els polítics locals i comarcals prometen que ho solucionaran.

I per més inri, tampoc això no és
tot. I ara acabem de saber que l’aigua del riu Llobregat, que arriba a uns
quants pobles propers per al seu consum, té uns nivells d’una substància
cancerígena superiors als que recomana Europa. Vinga, agafa-t’hi fort!, que no
m’ho invento, que per molt que esgarrifi, ho vaig llegir fa uns mesos a la premsa
d’aquesta manera : L’aigua de consum domèstic procedent del Llobregat té uns
nivells de trihalometans, una substància tòxica per a l’organisme humà, per
sobre del que aconsella Europa. Tal com ho llegiu! Però anem al detall.

Davant del desenfrenat consum
actual d’aigua, l’any 1980 es va construir a Abrera una planta potabilitzadora
que recull l’aigua del Llobregat -no pas directament de Castellar de n’Hug sinó
després que hagi passat al costat d’unes quantes zones industrials- i,
mitjançant canonades, la distribueix a tres quartes parts de la població
catalana, entre les quals i a partir dels anys 90, figuren diversos pobles de
l’Alt Penedès i del sud de l’Anoia, com ara Masquefa i Piera.

Doncs bé. Si bé és cert que cada municipi té la potestat de barrejar
l’aigua provinent d’Abrera amb les aigües pròpies dels pous locals (quan en
tenen) i que aquest detall fa que variï el seu gust, la seva puresa i la seva
composició, amb un aigua que es troba dins els límits saludables, en èpoques de
sequera com la que patim aquest any, i tenint en compte que ha baixat considerablement
el volum d’aigua a depurar, resulta que no es pot garantir totalment el
compliment de la legislació.
Dit d’una altra manera. Com que som un racó
d’Europa que presenta un grau de contaminació fluvial més acusat si no plou i
als rius baixa poca aigua no hi ha manera de depurar tota la "merda"
llançada els últims anys. És una altra
de les penoses conseqüències de la manca de pluges.

Del que em queixo, ara i aquí, és
de l’espiral de despropòsits que ens han portat fins a la situació actual.
Recordo que a finals dels 80 es va organitzar una jornada de protesta en contra
de la penosa situació en què ja es trobava el riu que dóna nom a la comarca. I
recordo que un dels lemes era "L’Anoia ja no riu, plora!". Doncs bé. Tant de bo que avui com a
mínim plorés, perquè voldria dir que encara és viu. Una constatació que,
després de tants anys de passivitat institucional, de mal funcionament de les
depuradores o de deixadesa en majúscules per part de tots i de totes, fa de mal
afirmar i tot.

Ara bé. Que la deixadesa la campi
riu avall és una cosa i una altra infinitament molt més greu és que, en lloc de
peixos ara baixin substàncies cancerígenes i les properes pluges ens
aigualeixin les nostres preocupacions més lògiques.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *