Joan Pinyol

Des de la terra del paper

26 de març de 2007
Sense categoria
0 comentaris

Mort a la vista!

Per a mi, una de les novel·les més singulars de la narrativa caldersiana és sens
dubte la titulada Aquí descansa Nevares i altres narracions
mexicanes
, que Pere Calders va publicar l?any 1967 sota una claríssima
inspiració de la realitat del país que l?acollí durant vint-i-tres anys d?exili.
En aquesta novel·la el seu autor ens regala una de les paradoxes més exquisides
en relació a la vida i a la mort, que a Mèxic es troben unides ?més que no pas
separades- per un fil ben invisible. L?argument és ben simple.


Uns indis, que malvivien en barraques a la vora del Gran Canal -un conducte per
on la gran ciutat desguassava totes les seves misèries orgàniques-, es troben de
cop i volta sense sostre per culpa de les contínues pluges i d?una crescuda de
les aigües. Així doncs, i sota els raonaments i ordres de Lalo Nevares, el cap
més visible de la colla, decideixen envair literalment un cementiri per tal
d?habitar-hi permanentment. I si considerem que és ben cert que alguns morts que
descansen en luxosos mausoleus viuen molt millor que alguns vius ?com ara el
grup de Nevares- ja tenim la paradoxa servida i també una bona dosi d?ironia que
ens convida a la reflexió. A partir d?aquí la novel·la no para de bellugar-se
per contrasentits evidents i per situacions portades a l?extrem, per exemple
quan alguns indis es mostren reticents a fer la vida tant a la vora de la mort,
quan s?han de repartir els mausuleus sense aixecar suspicàcies, quan les
autoritats de la zona ordenen als vius que deixin en pau els morts i tornin a
malviure vora la gran claveguera o quan una de les àvies instal·lades al
cementiri de cop i volta creua la frontera entre vius i morts i l?han d?enterrar
sota una de les cuines acabades d?estrenar, a més d?altres situacions realment
sorprenents. Doncs bé, sense cap intenció de descobrir més la singularitat d?una
novel·la que us recomano de totes totes, si l?he posada davant de la vostra
atenció és perquè fa uns mesos va produir-se un fet real a la capital catalana
que em va recordar molt la trama d?aquesta novel·la de Calders. Un rodamon que des de feia temps tenia per costum dormir al
pedestal de l?estàtua de Colom de Barcelona va ser trobat mort després de caure
en plena nit d?una alçada d?entre tres i quatre metres i de colpejar-se
fortament el cap contra el paviment. Resulta que, encara que els responsables de
l?ajuntament barceloní hagin afirmat que no en tenien cap mena de constància,
feia setmanes que juntament amb un grup dels anomenats "sense sostre" l?indigent
mort era usuari habitual del dormitori improvisat al pedestal del mirador de
Colom. Això segons el testimoni d?un altre indigent i segons també la versió
dels treballadors d?aquest punt turístic català que, a preguntes dels
periodistes, van afegir que des de fa temps, una bona colla d?indigents
passen la nit arrambats a les diverses estàtues de pedra que hi ha al peu del
pilar per protegir-se de la brisa marina i de l?aire fred que circula pel
passeig de Colom. I que ho fan sense haver de coincidir amb l?horari d?obertura
i de tancament del mirador. I encara més. A part de passar-hi la nit, durant el
dia també hi deixen algunes maletes amagades als racons, que no són pas visibles
des de baix. Però ara sí. Ara que ja s?ha de lamentar la pèrdua d?una vida
humana tan o més important que la que va tenir un dia l?almirall que dóna nom al
monument, els responsables del consistori de la gran Barcelona (bona si la bossa
sona), ja han assegurat que vigilaran la zona amb més intensitat. Alegria! Però
a ningú no se li escapa que mentre un home de ferro que assenyala el mar amb un
dit que diuen que té un metre de llargada rep tots els miraments del món perquè
continuï sent una font d?ingressos per a la capital catalana, als seus peus hi
ha homes i dones de carn i ossos que han de maldormir després de malviure durant
tot el dia i fa l?efecte que només el gran descobriment de la mort sigui l?únic
que ens pot fer adonar que un dia van haver de patir una mala vida. Ho trobo
molt trist.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!