Joan Pinyol

Des de la terra del paper

6 d'octubre de 2013
Sense categoria
1 comentari

Vull totes les fosses obertes

ARTICLE PUBLICAT DIVENDRES 4 D’OCTUBRE A “EL 3 DE VUIT”

Convidades per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC) dijous 26 de setembre, més d’un centenar de persones vam fer cap en un hotel de la Travessera de les Corts de la capital catalana per poder esplaiar una impotència davant del Grup de Treball de Desaparicions Forçades de Nacions Unides. La trobada també es va produir en altres ciutats de l’Estat Espanyol. Sevilla, Madrid, Vitòria, Guadalajara… i tenint en compte l’estat de deixadesa oficial davant d’aquest tema per part dels nostres governants (socialistes, convergents i peperos), hauria pogut tenir lloc en cada població de la nostra geografia nacional, i també de la geografia espanyola.
Abans de començar una reunió que va durar dues hores ben llargues i ben plenes de testimonis esgarrifosos, desesperats i desanimats, el Manel Perona, que presideix l’ARMHC va demanar als familiars que prendrien la paraula que expliquessin les dificultats amb què s’han trobat per part de l’administració catalana i espanyola per trobar els seus familiars desapareguts durant la guerra i la cruenta i salvatge repressió de la postguerra. No calia. El denominador comú de les intervencions va ser la constatació que la transició a la democràcia va ser una farsa orquestrada pels que manaven en la dictadura i volien que no canviés res i, per tant, les discriminacions de les víctimes del bàndol que va defensar la legitimitat democràtica i va perdre contra l’exèrcit que va tombar la República amb les armes, es van continuar perpetuant i han arribat fins als nostres dies. Amb un Congrés dels Diputats ple d’hereus ideològics del Règim i amb gairebé totes les portes tancades a la possibilitat que els descendents dels desapareguts els puguin enterrar dignament a les poblacions d’origen i els puguin plorar humanament. A partir d’aquí les més de trenta intervencions que es van produir van esplaiar detalls esgarrifosos respecte de les tortures patides per les víctimes, de la incògnita on es troben molts cossos, de la massiva profanació de tombes col•lectives durant els anys 50 i 60 per farcir de cossos el Valle de Sus Caídos, dels nens robats a llurs mares i donats en falses adopcions a famílies estèrils, de les incansables lluites per reunir totes les evidències escrites i gràfiques respecte de l’avi, de l’àvia, del besavi, de la besàvia, de l’oncle, de la tia, del germà, de la germana, del pare i de la mare desapareguts i condemnats oficialment a l’oblit a la nostra terra. També es va parlar de l’ADN que un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona està recollint en espera que s’activi de debò la llei de fosses i es puguin comprovar parentius entre els morts oblidats i menystinguts i els vius angoixats i també menystinguts. I contínuament es va suplicar a l’ONU que fes força comuna en aquesta desesperada causa. Que pressionés el govern espanyol perquè per primera vegada després de l’1 d’abril de 1939 pensés també en la dignitat de les víctimes del bàndol perdedor d’aquella estúpida i cruel follia que va ser la guerra civil. Per part meva vaig tenir ocasió de denunciar públicament que, més enllà d’informes forenses i de possibilitats tècniques per identificar els cossos segrestats al Valle de los Caídos (tècnicament us asseguro que es poden identificar perquè he vist les tombes obertes d’aquell mausoleu i no en tinc cap dubte), el tema depèn tristament de la voluntat política, no només per part del partit que talla el bacallà en cada moment sinó de la persona responsable del tema. Quan el govern espanyol del PSOE va convidar-me a presenciar l’obertura de les fosses del Valle de Sus Caídos i vaig saber que en ple govern de Felipe González, l’any 1990 s’havien dut a terme noves profanacions de tombes sense avisar cap familiar, un dels màxims dirigents socialistes em va assegurar que ens havíem d’afanyar a desencallar el tema perquè el següent relleu dins el PSOE (amb Ramon Jáuregui al capdavant) no seria tan sensible amb la nostra causa. I no ho va ser. I encara menys amb la majoria absoluta del PP. Què us he d’explicar!

  1. Per tal d’ajudar a fer un front comú amb material d’aplicació efectiva i legal, que sumi al que ja heu intentat fins ara –o teniu a mig camí del tràmit jurídic–, tenim l’acció del «Testimoni Genètic Familiar» que, a través d’un Banc d’ADN (#BANCdADN) i via un estament públic com és la Universitat de Barcelona…
    dom.cat/5br
    …permet fixar l’ADN familiar (abans no se’ns morin els testimonis vius +significatius!), sense data de caducitat i amb garanties jurídiques, per quan es pugui comparar sistemàticament amb l’ADN de totes les despulles de les fosses comunes.

    Heu pensat, els que teniu el parent desaparegut a «El Valle de los Caídos», el dia s’exhumi, com sabreu i demostrareu que realment les despulles us pertànyen de debò?

    Dilluns 21 d’octubre a les 11 del matí, tenim una reunió amb diversos diputats al Parlament; sou convidats a venir-hi. Ens ho podeu fer saber al correu <OnEtsOncleGuillem@gmail.com>, o al telèfon 667517069/619315568, o bé via Twitter @OnEtsOncleGuill

    Ara mateix, el primer que volem aconseguir és que la Generalitat es digni a divulgar aquest protocol per a les 4300 famílies registrades (i que s’han mogut per això), al «Cens Únic per Desapareguts a la Guerra Civil i el Franquisme» que el departament de la vicepresidenta Joana Ortega custodia. Fa un any la Generalitat se’ns va negar explícitament a divulgar la iniciativa. Aquest estiu-tardor, malgrat tornar-ho a demanar oficialment i malgrat la visita dels Alts Comissaris del #WGEID de l’ONU, el silenci és la resposta que tenim ara mateix sobre la taula.

    Si aquesta gestió al Parlament no prospera amb celeritat, anirem al Síndic de Greuges.

    El nostre Govern NO es pot negar a difondre una iniciativa pública (famílies) gestionada per una Universitat pública (la de Barcelona), adreçada a totes les famílies afectades (censades oficialment), d’un manament que el dret universal empara: la identificació dels desapareguts, i que aquest final de setembre, els comissaris Jasminska Dzumhur i Ariel Dulitzky del WGEID, van exigir per enèsima vegada el seu compliment immediat.

    Gràcies i endavant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!