Vine! ?li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan)

Mai no els perdonaràs que et mobilitzessin per anar al front el 18 d’octubre de 1938, quan la guerra ja estava gairebé decidida i sense tenir en compte les tres criatures que creixien vora teu. Des d’aquell dia no vas poder abraçar mai més la teva dona ni vas veure més els teus fills.   

– Per què t’hi volen a tu, ara?, no van fer prou fa uns mesos enviant a l’escorxador de l’Ebre  aquells pobres xais de divuit anys?, i ara que han marxat fins i tot les Brigades Internacionals, diga’m Joan, què podreu fer vosaltres?, que no sap el nostre govern que si tu ens deixes per sempre els nens i jo les passarem ben magres de per vida?… amb el que guanyo al cosidor no en tindrem mai prou, que no ho entens, Joan?

 – És clar que ho entenc, Teresa, però serà molt pitjor si no m’hi presento. Desertar en temps de guerra es paga molt car, en el nostre i en  qualsevol país del món. A més, la marxa negativa d’aquest conflicte ha provocat molt nerviosisme en el bàndol republicà i, creu-me dona, val més no portar-los la contrària. No sabem de què poden ser capaços els que manen…

 Quan va agafar el mocador per eixugar les llàgrimes, la teva Teresa, tristíssima, va deixar caure la crida oficial damunt una de les rajoles del menjador.

 ALCALDIA DE CAPELLADES

Ordenada pel Ministeri de Defensa Nacional la mobilització dels treballadors de la terra i del ram de la construcció de la lleva de 1919, per als dies 20 i 21 del que som, per el present sou avisat de presentar-vos a aquesta Alcaldia demà a les 6 de la tarda per a èsser reconegut i recollir el “passe” del ferrocarril, fent-vos avinent que el lloc de concentració es a Lloréns del Penedés, i haurèu de portar manta, mudada de reserva, cullera, plat o fiambrera, cantimplora o vas i calçat, tot en bon estat. –Anireu acompanyats d’un Delegat de l’Ajuntament.

 Capellades, 18 d’Octubre 1938

EL COMISSARI MUNICIPAL

Ciutadá _____Joan Colom Solé___________  de la lleva de 1919.

 – Però si tu ja no en fas de paleta, Joan!… Si la maleïda guerra no t’hagués obligat a fer de paperer al Molí Xic, potser sí, però tu no hi hauries d’anar,  ja no ets del ram de la construcció!

 – Els de casa sempre hem estat constructors i quan acabi tot això et ben asseguro que ho tornarem a ser. O és que no fa goig la piscina que vam fer per al poble ara fa quatre anys? És la primera de la comarca i segur que serà font de properitat capelladina! Però a més a més d’això, dona, jo no me’n puc estar d’anar al front… Haver tingut un germà alcalde de la República –encara que sigui en un petit poble com el nostre- et lliga molt i comporta aquesta mena de compromisos amb el govern. Si volem que continuï la prosperitat que tant ha promogut el meu germà Josep des de la Casa de la Vila, cal sacrificar-se per al país.

 – Quan això va començar potser sí, però ara  ja no, Joan! He sentit a la ràdio que el govern de la República està fent tots els preparatius necessaris per anar-se’n cap a França. Si ells ja fan maletes per passar la frontera i fugir de les tropes enemigues, ja em diràs per què tu les has d’anar a trobar?… Això ja està dat i beneït, i anar al front ja no servirà de res per al país i t’hi pot anar la vida. No hi vagis, Joan, fes-me cas. També he sentit que els nacionals s’han fet molt molt forts als marges drets de l’Ebre i del Segre i ja estan fent els preparatius per entrar a  Catalunya! Pel que més vulguis, no marxis! Arrepleguem quatre coses i ara que encara  som a temps,  fugim de Capellades amb els nens!

 – Dona, però si tu mateixa ho estàs dient. Això ja està gairebé llest i segur que els que ara som cridats a files no tindrem temps ni de fer la instrucció. Quan entrin els altres ens tornaran a enviar a casa i d’aquí no res em tornareu a tenir al vostre costat. Creu-me, Teresa, sé el que em dic!

 No ho sabies, Joan, perquè només la teva dona era la que tenia raó. No vas tornar mai més a casa.

A Llorenç del Penedès, entre cridòries i desordres diversos, us van distribuir en diferents grups. En deien companyies militars, però per a tu, si hi havia una companyia autèntica, la més estimada, l’única de la qual anhelaves no deixar-ne mai de formar part, era la que aleshores et començava a enyorar des d’aquella casa del carrer Nou de Capellades, a tocar del carrer de sant Francesc.

No tenir-vos a la vora és l’únic sacrifici que lamento d’aquesta guerra, i una de les coses que mes em dol. Encara que fos un cop cada mes ja estaria força content de veure-us. –deies en una carta que enviares a la teva Teresa estimada des del teu primer destí- Tot just fa quatre dies que ens vàrem separar i sembla que faci un any. Després d’estar tants anys junts no em creia que arribés un dia que no pogués donar-vos el bona nit. El que més feliç em fa és que des de casa no hagueu de sentir l’esglai que causa  el senyal d’alarma i el bombardeig que aquesta setmana ens donen tan continu i que fa força mal. Ara són les onze del vespre i estem en senyal d’alarma, escric com puc i de pressa…. Vull creure que els nostres petits, la Nuri, el Joan i la Laura deuen fer força bondat perquè si no en fan no són bons minyons i espero que quan jo pugui pujar que em diguin “papa, nosaltres no hem fet enfadar a la mama cap dia”. Ells ja saben que me’ls estimo molt, i que tothora penso molt en tots vosaltres. Teresa, digues al Joan que trinxi força verdura, així quan jo torni el pollastre serà ben gros i podrem queixalar força. Digues a la Nuri que ajudi a la iaia, i a la Laura que no deixi d’abrigar les nines que té perquè l’hivern s’acosta. I a tu, esposa, què vols que et digui, si no puc dir-te a la vora el que desitjaria dir-te. Ets tan lluny de mi! Només et diré que t’envio l’abraçada que envia tot marit a la dona que més estima i que desitjo continuar la vida al teu costat per seguir fent-te ben feliç.

 Vas escriure aquestes lletres des de Barcelona el novembre de 1938, mentre feies la instrucció, durant uns dies en què l’ofensiva dels nacionals sobre Catalunya s’estrenyia cada vegada més. Des d’aquesta ciutat, però, encara senties lluny el perill. Per això t’afegires als barcelonins que podien anar a dormir a casa. Te les vas manegar per demostrar a les autoritats militars que també tenies una tia que viva en un pis del carrer Rosselló, a tocar de la Casa de les Punxes. I hi vas poder dormir uns dies. T’havies de llevar a dos quarts de set per ser al quarter d’Horta una hora després, però ho vas preferir perquè t’allunyava una mica de l’ambient militar on t’havien ficat. 

 Fent instrucció i compartint cada dia el “xuscu”, la carn amb llenties i el plat de cafè, vas trobar de tot. Joves que tot just estiraven braços i cames, i soldats que podien ser el teu pare. Un dia, mentre rosegaves el pa amb ametlles que sovint guardaves a la butxaca, vas descobrir un noi que plorava en un racó de paret i que et va parlar des del dolor.

 – Ja saps que avui no podreu ni anar a dormir a casa perquè demà ens començaran a mobilitzar?  Jo no vull anar al front perquè sé que no en tornaré en vida. I em fa tanta por morir! A més, qui ho sap?, potser no en tornaré ni mort i engreixaré així la llista de víctimes inútils que colguen de mala manera en qualsevol camp d’una guerra encara més inútil. Creu-me!, siguis qui siguis, i per poc que puguis, no hi vagis! Darrera la cuina del quarter hi ha una paret baixeta amb una filferrada un xic malmesa… Aquesta nit, després que acabem de passar revista, vés-hi i salta, i una vegada al carrer fuig ben lluny d’aquí, creu-me, serà el millor que puguis fer…

 El vas abraçar i et va encomanar la por. L’endemà, el primer que entrà en un dels lavabos del quarter va trobar aquell soldat penjat d’una de les bigues amb el seu cinturó militar. Quan tu ho saberes, et va costar molt deixar de plorar.

 Quin viure més estrany que ens ha portat la guerra! –vas exclamar en aquella mateixa primera carta a la Teresa després d’explicar l’equipament que t’havia facilitat l’exèrcit de la República : un vestit de uniforme, un vestit granota, dues camises blanques, dos calçotets curts blancs, dues tovalloles, dos mocadors, dos parells de mitjons, un plat d’alumini, una cullera…. Què et sembla per un home de 40 anys!… -li vas preguntar.

 Per a un home com tu, nascut l’any 1898 al Poble Nou de Barcelona, tot allò t’anava gran. I després, i a base de setmanes estranyes, buides i llargues, tot aquest material es va malmetre, igual que les teves esperances. Per la sobtada mort del teu pare que et gelà el cor, pel fred de les nits, per la gana creixent, per les alarmes cada vegada més contínues de bombardejos, pel nerviosisme dels superiors, pels trasllats inesperats enmig d’una foscor que us dissimulava unes hores i per la temença que cada cop éreu més a prop de la línia de foc i de sang que separa, en dècimes de segon i per sempre, la vida i la mort.

 Després de passar dos dies a Sabadell, el teu primer destí va ser un camp d’aviació de La Garriga. Havies de fer guàrdia dia i nit al costat d’uns aparells voladors, com aquells de ciment que sovint construïes per al teu fill perquè els enlairés amb el motor de les il·lusions.

 Si el petit Joan els pogués tocar amb els seus dits!  -vas dir més d’una vegada entre tremolors-, n’hi ha de mosques, de xatos, també de bombardeig… com hi badaria el meu fill, no tindria prou ulls!

 Aquell hivern va ser molt sever des del ras de la Garriga i les hores costaven molt de passar. Sort en vas tenir de nou del paper i del llapis per abocar-hi els teus anhels i temors.

 Volguda esposa,

Desitjaria que en rebre aquesta carta us trobéssiu tots bons tal com fins avui segueixo jo. Ara sóc al camp d’aviació de La Garriga, fent guàrdia als aparells. Jo creia que no veuria mai cap avió i ara no me’n puc apartar ni un sol moment. Aquest camp es troba a una hora de Granollers. Cap allí  surt un tren al matí i en torna un altre cap a Barcelona. Però per culpa de la mobilització de les lleves en el ram de l’aviació resulta que no donen cap permis per sortir. Jo ara fa vuit dies que no m’he mogut d’aquest quarter. Sort que, com a mínim, tots els que ens trobem aquí som catalans i estem molt ben  avinguts. De totes maneres ja vaig explicar per carta a donya Concha que jo no m’hi sento bé aquí i que el meu desig és tornar a Barcelona, per molt que allí el menjar no sigui tan bo. Pensa que a Barcelona em sentia molt més acompanyat de tots i tenia manera de rebre i enviar tots els encàrrecs amb més facilitat. Per això fa tres dies que la vaig telefonar per veure si tenia manera de traslladar-me altra vegada i ella em va assegurar que tot estava arreglat. Sent així jo crec que tan aviat com pugui tornaré cap a Barcelona i que tan aviat com sigui, tu ho sabràs de seguida. Ara mentre t’escric aquesta carta porto el cordatge militar i tinc el fusell al costat. Aprofito ara que m’és possible perquè durant les altres hores no m’és possible de fer-ho. Quan tu i els nens dineu, sopeu i dormiu jo estic fent guàrdia. Estic tan desitjós de poder-vos veure!. De fet em sembla que fa una centúria que no us he vist i tinc moltes ganes de saber notícies vostres, perquè sou l’únic que m’interessa en aquest món. Aquí passem la major part del temps tancats i l’invertim escalivant aglans, perquè n’hi ha molts i són bons.  Si té de dir la veritat només espero que ens comuniquin que la guerra s’ha acabat, perquè si no s’acaba aviat haurem d’estar-nos molts dies sense veure’ns i sense poder estrènyer-nos les mans. Digues a casa teva i en particular a la teva mare, que estic en un camp d’aviació tan gran com tot Capellades, i que està ple d’una herba que seria boníssima per als conills, però  que aquí es fa malbé. I a  tu nena, tinc tantes coses per dir-te que no sé per quina començar. Avui només et diré que començo  a sentir els efectes de la guerra i que em sento sol, molt sol. Si sabessis les vegades que he maleït aquesta guerra! Perquè ens ha deixat tan lluny l’un de l’altre i perquè fins fa poc jo creia que no hi havia res al món que ens pogués separar mai. De totes maneres, Teresa, tingues la força i la serenitat necessàries per veure tot això acabat. Desitjo que la primera abraçada que ens fem sigui ja per sempre i que aquesta sigui l’última vegada que ens facin separar. És tot el que voldria el teu espòs, que molt t’estima.

Joan. La Garriga, 12-12-1938

Apartado núm. 15 La Garriga Barcelona

 Vas confiar massa cegament en la teva bona sort i també en Donya Concha, que tenia contactes amb els alts estaments i que et semblava que podria salvar-te del teu destí. Dies després va començar l’ofensiva de l’exèrcit de Franco sobre Catalunya i ja no vas veure mai més Barcelona. Des de La Garriga, i carregat fins al coll de maletes i matalassos, et van fer anar primer cap a Girona, després cap a Tona i finalment vau anar a trobar un altre camp d’aviació situat a sant Julià de Vilatorta, a la comarca d’Osona, sempre de nit, per evitar la pluja de bombes nacionals. En arribar al nou destí, altra vegada et van obligar a fer guàrdia al ras, cada cop més a prop dels gallets enemics, sota un fred imponent i enmig d’una boira tan espessa que gairebé no et veies ni els peus.

 Sort en vas tenir que en la seva darrera visita a La Garriga la teva Teresa et va portar la roba necessària per passar l’hivern i encara bo que vas poder gaudir també d’algunes estones lliures per recordar-li l’intens amor que sempre us ha unit.

 Volguda esposa,

tinc un bon feix de coses per dir-te, però ara sols et diré que sóc molt lluny de vosaltres i que el meu desig és que estigueu bé i tingueu molta tranquil·litat, perquè la resta de coses ja vindran. Molts petons per als petits, Nuri, Joan i Laura. Diga’ls que els seus dibuixos em van agradar molt i em varen fer molta alegria, igual que totes les coses que vénen de vosaltres. Molts records a la mare, com també a tots els de casa teva i a totes les nenes que tinguis al cosidor, i tu, tingues la seguretat de l’afecte que et té el teu espòs.

 Joan Colom

Apartado núm. 5, Vilatorta per Vic , Barcelona

Vilatorta, 2 de gener de 1939

 Tres dies després també vas escriure el teu germà, ara en un castellà que deia molt del poc que quedava d’una República que tant havia defensat la vostra llengua. Insisties que avisés Donya Concha de la teva situació per veure si ella podia fer alguna cosa per treure’t d’una vegada d’aquell infern i reclamar-te d’una vegada cap a Barcelona. Li deies que tant et feia la feina que t’encomanessin a la gran ciutat i li confessaves la por de caure malalt tan lluny de la Teresa i dels fills.

 Però tot, absolutament tot, se’t va anar girant en contra.

 Conquerides pels nacionals durant aquell gener i de manera progressiva Artesa de Segre, les Borges Blanques, Tortosa, Tarragona, Reus i Barcelona, l’1 de febrer et van obligar a defensar la plana de Vic i després d’un intens intercanvi de pors amb l’enemic de la trinxera contrària, vas trobar-te envoltat de soldats enemics. Era un dia gris i fred, i també se’t va gelar l’ànima només de pensar en la dona i en els tres menuts. Si em moro, què faran els meus a la vida, sense home i sense pare? –et preguntares enmig de la filera de presoners que avançava per un país esquitxat de tant en tant per les teves llàgrimes. I abans d’arribar a destí pensares en la mare envellida que havia perdut l’home feia ben poc i que tenia els dos fills grans enviats a la guerra, en l’esposa fidel que seria capaç de qualsevol cosa per tornar-te a tenir a la vora, en les tres nines que vivien de la teva sang i que cotxaves fins al coll les nits d’hivern, en el germà petit que també patia molt pel desenllaç del conflicte i en aquell niu de muntanyes plenes de pins de la comarca de l’Anoia que t’havien abrigat a tu des de petit.

 Lérida, 6 febrer 1939

Querida madre, esposa, hijos y demás família.

Esta carta es la que hace ocho que he escrito solo para poneros al corriente de mi situación, para que no paseis ansia pues no dejo de pensar lo que habreis sufrido si es que no habeis recibido ninguna. El dia 1 de febrero me pasé junto con mis compañeros al Ejército de Franco y ahora ya no tengo miedo de nada, pues estamos muy tranquilos. La comida como prisioneros que somos no está del todo mal. Tu, esposa mía, no me escribas hasta que yo no te vuelva a escribir pues en los pocos días que llevamos en la España liberada cambiamos muy a menudo de sitio. Cuando pueda venir junto a vosotros, que creo será pronto, quizá este mes estaré ya junto a vosotros, podré explicaros toda mi odisea, que será larga y habrá de todo. Segun noticias que recogemos nos van a llevar a Zaragoza y desde allí pedirán informes nuestros a nuestros pueblos para ver la conducta seguida anterior y durante el movimiento y entonces según el informe deberá correr la suerte que la ley imponga. En cuanto a mi, no me da nada que temer, por eso estoy tranquilo, ya sabes que mis manos estan limpias de todo. Deseo vivamente ver a los pequeños, besaros a todos y no separarme nunca más de vosotros. Cuando yo regrese ya lo celebraremos todos juntos que nunca me hubiera creído que terminara tan aprisa y feliz, que si no viene nada de nuevo esto no será nada. Te abraza tu esposo, que mucho te quiere. Juan

Va ser un mes dur. Amotinat entre els centenars de presoners republicans bruts, desganats i marcats per un futur incert, vas deixar que passessin els dies fent el cor fort davant de totes les mancances. Sense cantimplora per acostar-te aigua als llavis somiares sovint en la bóta de vi que vas deixar a Capellades. Et feien falta mitjons i no tenies cap possibilitat d’aconseguir diners per al tabac, ni tan sols per un tros del paper que et permetria tornar a enllaçar per escrit amb la teva Teresa.

 La flaire que corria damunt les pedres gelades del vell claustre de la Seu de Lleida era irrespirable i provocava nàusees contínues i descomposicions letals. Després del toc de cada diana tenia lloc un dels recomptes més fàcils de la història militar. Els que havien sobreviscut a la nit s’alçaven com podien. Els altres, eren deixats a la base d’una de les majestuoses columnes fins que un carretó se’ls enduia cap al cementiri sense cap mena de comiat.

 Després de vessar llàgrimes durant una bona estona se’t va acostar un presoner i, en veure’t tan desconsolat, et va regalar la postal fins i tot amb segell inclòs amb què aquell 19 de febrer de 1938 vas adreçar les darreres lletres escrites a la teva Teresa sota l’obligada inscripció inicial de “Arriva España. Viva Franco” i amb tots els desitjos del món de no despertar-li cap sospita sobre la teva veritable situació.

 Querida esposa y demás, hasta la presente estoy bien lo mismo espero de vosotros, no te he podido escribir más pronto por carecer de dinero para comprar esta postal. Si ésta llegara a tu poder no pierdas tiempo para venir. Si tu no puedes que venga algun cuñado. Ahora bien, os aviso que venga quien venga tendrá que realizar una visita muy corta puesto que estamos en estas órdenes. De todas maneras un mes más o menos no importa. Lo principal es que cuando pedirán mi informacion la encontraran limpia de toda la vida. Besos para todos y tu recibe el abrazo de tu esposo.

 Juan Colom.

Campo de concentración de prisioneros y presentados.

El Castillo 3ª Compañía. Lerida

 Una tarda, després d’haver tornar a somiar que et trobaves al celler de la casa del carrer Nou ensenyant a construir un cotxe de fusta per al teu fill Joan i una caseta de nines per a la Nuri i la Laura, et va semblar veure la Teresa de lluny. Portava a la mà un farcell de roba. No van deixar que et veiés, però va escriure una nota en un tros de paper que va clavar al farcell amb una de les seves agulles preferides.

 Amb el desig que el somni acabés d’una altra manera i ajudat per una febre que no et deixava des de feia dies, vas provar de dormir-te de nou fins que un cop sec et va tornar a la realitat. Un dels vigilants del camp de presoners t’acabava de tirar el farcell als peus.

Juan Colom estoy aquí, te he traido la ropa, dicen que te la entregarán mañana y yo no puedo verte hasta el domingo, siendo así no podré verte porque mañana me marcharé, que haría aquí tantos días. Entérate de lo que te falta para que puedan avalarte y escriban a Capellades.

Tu esposa, T. Comabella

 No et va avalar ningú, Joan, i ara sí, tampoc no vas veure mai més la Teresa.

 La febre tifoide que s’escampà ràpidament per la Seu de Lleida, alimentada per unes nefastes condicions higièniques entre els presoners, et va anar debilitant fins que un dia et va ser impossible alçar-te i no tornares a posar-te mai més dempeus. En comprovar la teva evident decrepitud física et traslladaren a l’Hospital Militar de Lleida i fou allí on ens coneguérem.

 Era el 5 de març de 1939 i des d’aleshores no ens hem separat mai. Ni tan sols quan t’abandonaren en aquella fossa comuna del cementiri mentre a fora la Teresa provava sense sort de recuperar les teves despulles.

 – ¿Porqué no puedo llevarme el cuerpo de mi esposo,  padre capellán ?

– Porque seria imposible identificarlo, señora. Esta fosa no se debe abrir nunca más. Ande, vuelva a su pueblo, sea una buena cristiana y una buena madre de sus hijitos…

 Tampoc no ens vam separar ni quan vint-i-sis anys després d’haver-te colgat en aquella fosa, sis operaris de l’ajuntament de Lleida la van obrir per decret del Ministerio de la Governación i, de nit, sense saber-ho mai la Teresa i en uns camions pagats pel govern franquista, van traslladar el que quedava del teu cos fins al Valle de los Caídos, en un intent de negar l’autèntic propòsit que va guiar Franco quan va idear aquella lúgubre cripta i entre les crítiques perverses de les faccions més extremes del Règim.

 Una vegada allí, fitxaren la teva incorporació al mausoleu franquista amb una fitxa individual que indicava el lloc exacte on reposarien les teves despulles.

JEFATURA DEL ESTADO / PATRIMONIO NACIONAL

PATRONATO DE LA FUNDACIÓN

DE LA SANTA CRUZ DEL VALLE DE LOS CAíDOS

 

Por la presente tego el honro de comunicar a V. que los restos pertenecientes a D. __Juan Colom Solé______________________________________,

natural de ____Capellades______, provincia de ___Barcelona_________,

que fueron inhumados en el Cementerio de ____Lérida_______________,

el día ____ de _______ de _________ se hallan depositados desde el día 21_ de ____Julio______ de ___1965________, en la Basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, columbario núm. _9207_, piso __, cripta _Izqda._ e inscrito con el núm. __26.569__ en el Libro de inhumaciones.

Lo que participo a V.  para su conocimiento y a fin de que sirva como documento acreditativo.

Dios guarde a V. muchos años.

 Palacio de Oriente a _14_ de __Octubre_ de __1965_

 

El Consejero Delegado Gerente

Fernando Fuertes de Villacencio

 

 Aquella fitxa, una vegada rebuda no sortí del Govern Civil de Lleida i no va arribar a mans de la teva Teresa.

Mai no els perdonaràs que et separessin per sempre del que més estimaves, que et llevessin la vida només per haver defensat un govern triat en unes urnes i que després interrompessin el teu son etern per acompanyar el descans perpetu que no es guanyà mai el teu botxí.

Avui, des de la incòmoda distància i enmig de quietud infinita de Cuelgamuros, preserves ben viu el desig de retornar algun dia a Capellades i reposar per sempre al costat de la teva Teresa, enterrada, ja fa més de trenta anys, a la que sempre serà la teva terra.

Joan Pinyol

(Planeta Lluç, Editorial Aire, 2012)


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *