20 anys sense una de les nostres veus més compromeses

Avui fa 20 anys que ens va deixar…

“Si em pregunten per què escric en
català, se m’acuden tres raons: primera, perquè és la meva llengua;
segona, perquè és una llengua literària; i, tercera, escric en català
perquè em dóna la gana”

Montserrat Roig

Biografia de l’autora…

Montserrat Roig i Fransitorra
neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de
l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que
conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en
contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu,
doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el
contacte amb la literatura.

Cursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la
Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a
l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià
Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb
qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix
autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich
Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un
poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on
estudia.

Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de
protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès.
Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que
dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint “que vol oblidar”.

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la
confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el
seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris,
com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de
reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull
i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…),
obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició
comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi
quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970,
juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en
una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat
“procés de Burgos”, que condemnarà a mort, sota la ratificació de
Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb
les paraules següents: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i
en vaig sortir com a ‘escriptora'”.

Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les
llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de
Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no
obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest
travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu
amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu
llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud.
Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora
literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva
“mestra”, i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet
sentir “realitzada com a dona” ha estat tenir dos fills i dedicar-se a
escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar
al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se
professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb
l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com
audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un
dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el
setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a
Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat
de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la
Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara
del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere
en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa
(1987): “El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el
clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li
dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no
convincent”. Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les
fonts de la societat del seu temps. Així, El temps de les cireres
és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot
concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els
personatges són de carn i ossos, i les pulsions sentimentals hi són tan
importants com la meditació benèvola sobre la condició humana.

D’altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes
publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió,
fins al punt que s’estilitza totalment i dóna per resultat un
personatge gens comú, l’Espardenya, un adolescent tan especial com ho és
la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda, en La plaça del diamant. A L’òpera quotidiana, la ironia (de la qual mai és exempta l’obra de Roig) adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. A Digues que m’estimes encara que sigui mentida,
el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries,
on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació
literària.

Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui,
que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a
l’últim dia, ingressada a causa d’un procés irrevocable que acaba amb la
seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria
literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: “Sempre que
escric una cosa és perquè no entenc el que veig”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *