La revista del funcionariat català convida a fer uns GLOPS!

En el seu número 64 d’hivern de 2009, la revista FUNCIÓ PUBLICACIÓ que es fa arribar de manera gratuïta a tots els funcionaris de la Generalitat de Catalunya inclou una ressenya del meu últim llibre de narrativa, el recull de seixanta-tres microcontes que l’editorial Petròpolis em va publicar el passat 7 de setembre.

Aquest és el text que es troba a les pàgines de cultura sota la reproducció de la portada del llibre :

Glops és un nou recull de microcontes de Joan Pinyol, escriptor i catedràtic d’ensenyament secundari. Amb aquest volum, l’autor retorna per tercera vegada al gènere de la microficció després de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Setimig Edicions, 2001) i Micromèxics (Brosquil Edicions, 2007). La passió per aquest gènere també l’ha portat a impartir diversos tallers narratius dedicats al microconte i a fer-ne xerrades arreu del país. Glops inclou seixanta-tres contes brevíssims, fins ara inèdits, que es caracteritzen per la presència de l’humor i l’ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com ara la paradoxa. Col·laborador habitual de diversos mitjan de comunicació, Joan Pinyol ha estat guardonat en nombroses ocasions per la seva extensa producció literària, que inclou onze llibre i una gran quantitat d’articles.

El recull Glops, que abans que nasqués vaig dedicar al meu fill Bernat (nat el passat 23 de desembre) es troba a la vostra disposició de manera totalment gratuïta a través de la xarxa d’internet. Si entreu al web www.petropolis.cat podreu llegir-lo en línia, descarregar-lo en pdf o encarregar-ne una còpia en paper que us faran arribar a casa vostra al cap de pocs dies.

I ara, si continueu llegint el post accedireu a tres microcontes inclosos en el llibre. Espero que us agradin…
GRANDESES

En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.

Una vegada dins, vaig seguir les breus explicacions que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia perdut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat -perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà-, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal•lacions.

Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.

Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran. 

A PEU DE COSTA

Més que veure-les venir, aquell cranc les veia marxar. I mentre reculava, sota un sol radiant, amb una alegria que no el deixava deturar-se, per poc que no mor en l’intent.

En veure’l, una gamba que passava l’estiu en aquella costa, va retreure-li que invertís el natural costum de la seva espècie.

El cranc no va fer-li ni el més mínim cas, marxà de pressa del lloc i la gamba quedà allí, endavant.

EL MILLOR AMIC DELS MICROCONTES

La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.

Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.

Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *