Arxiu d'etiquetes: Salt

Salt – Sta Pellaia – Salt

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

  • Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Màscares fora. Continuem

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un altre dels invents per intentar fer descarrilar l’independentisme. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per lluitar per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyat una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de feixistes per retenir l’alcaldia de Barcelona i evitar que la capital del país tingui batlle independentista.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Colaus, Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida per intentar evitar-ho. Després, que ningú no se senti enganyat. Qui vulgui ruptura, ja sap què és el que no ha de votar.

Mentrestant, a Salt, continuem fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, gràcies i endavant!

I ara què?

Avui a l’assemblea hem acabat de parlar dels resultats de les municipals, de l’escenari que ara tenim al poble, de quina mena de consistori tindrem i de què hi farem.

En primer lloc, ha quedat clar que ens sap greu l’actitud d’ERC. Després de quatre anys de compartir govern ni tan sols s’han acostat a parlar amb nosaltres tot i la lleialtat que hem mantingut durant els quatre anys en què hem governat junts. Segurament tampoc no ens hauríem entès perquè tenim idees diferents del que volem per a Salt, però ha quedat clar que des del començament han descartat cap mena de pacte amb nosaltres, i això després que en aquests quatre anys ens haguem menjat molts de marrons seus (començant pels càrrecs de confiança) i ells s’hagin penjat medalles que corresponien a la nostra feina (ateneu, centre cívic, consells de barri, 400 habitatges regulats, política de residus i entorn natural…). Si busquen i troben altres socis, ja compararan. Ja en deuran trobar, perquè ja hi ha prou gent al consistori que no té pas gaires escrúpols per asseure’s a una cadira a la primera oportunitat; ara bé, que en diguin «soci» de govern… Per altra banda, potser es pensen que no en necessiten; ja ho veurem. Si no s’entenen amb nosaltres hauran d’entendre’s amb algú altre, al menys a les votacions, i suposo que compten que JxS o PSC acabaran cedint si cada vegada que han de votar contra el govern coincideixen amb Vox; no una o dues vegades: sempre. En això tenim avantatge perquè som els únics que tenim una idea clara de quina mena de poble volem (i vull creure que els nostres votants ho saben), mentre que els altres van variant a les votacions en funció del benefici que poden treure per al partit respectiu (i caldria que els seus votants ho sabessin).

I què me’n dieu del populisme i la demagògia? Encara ric de quan al debat del maig a les Bernardes (campanya municipals 2019) al candidat del PSOE se li va anar l’olla i va criticar que al candidat d’ERC se li veia més el llaç groc de la solapa que l’escut de Salt. Literal.

A banda d’això, està clar que no serem al govern i que farem oposició sense demagògia ni atacs personals ni ganes de buscar cadires, entre altres raons perquè no sabem fer-ho d’aquesta manera. En això dels atacs personals la gent del PSC en són especialistes. Com que només entenen la política com una manera d’arribar al poder i tant se’ls en fot la gent que els ha votat, es dediquen als atacs personals; encara recordo el començament del mandat, quan públicament insinuaven coses poc elegants de la regidora d’Entorn Natural.

En fi, que tenim feina i continuarem endavant tot mirant de prendre les decisions com sempre: amb transparència i basades en el programa. Volem un poble actiu, volem participació, volem preservació de l’entorn natural, volem república catalana; no volem ciutat dormitori, no volem alta mobilitat de població, no volem clientelisme.

Pg Països Catalans for the people

Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una proposta de què ja vam parlar durant la campanya.

Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeig dels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Una proposta assumible per gairebé tothom i que podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi impliqui.

Un Passeig on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus fins a una esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria peu a una altra oportunitat: tirar endavant un procés participatiu perquè fos la ciutadania qui decidís directament què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants de problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena proposar la remodelació del Pg Països Catalans.

També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits locals s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. La responsabilitat principal (econòmica i també en planificació comarcal) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria, de bones a primeres, tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc pes.

Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat en l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).

En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.

Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.

Semàfor per a vianants

Una d’aquelles petites coses que t’alegra la vida la trobo cada dia que vaig a travessar el Pg Països Catalans a l’alçada del carrer Pere Coll i Güitó (l’antic “carrer del petroli”), i és que el semàfor per a vianants que hi ha es posa verd gairebé immediatament després de pitjar el botó.

Si és més fàcil travessar carrers a peu és més fàcil passejar o anar a la feina a peu, és a dir, oferir alternatives a l’ús de l’automòbil. Aquest és el camí.

Discursos de “porres i escombres”

Com cada vegada que tenim eleccions municipals, hi ha gent que tot just ara s’adona del que tenim a Salt i s’escandalitza perquè existeixen aquesta colla de PxC i ara VOX amb representació a l’Ajuntament. «Com és possible? Per què us passa això?», et diuen. Potser no ho saben però se’ls ha d’explicar que ja fa anys que el nivell dels polítics electes a Salt ha baixat a un nivell esgarrifós -excepte honroses i comptadíssimes excepcions. La major part de partits polítics utilitza el tipus de discurs demagog de l’extrema dreta per mirar d’arribar al poder. No lluiten contra el feixisme sinó que adopten el seu discurs per mirar d’esgarrapar vots. Que si inseguretat al carrer, que si pisos ocupats per indesitjables, que si pisos pastera, que si merda per terra al voltant del contenidor, etc. El típic discurs populista de “porres i escombres” carregat de demagògia. I normalitzar el discurs de l’extrema dreta és fer-li un favor i donar-li protagonisme.

El súmmum d’això va ser la infame propaganda que tots els partit favorables al projecte del Sector Sud van fer arribar a totes les cases. Tractar els feixistes i el seu partit com si fos “normal” fa justament això: normalitza actituds i accions que no tenen cabuda en una societat democràtica.

Una altra de les conseqüències d’aquest ús del seu discurs és que situen els arguments de la ultradreta en el centre del debat, els donen protagonisme i els fan la campanya. Heu vist cartells o propaganda de Vox en aquestes eleccions municipals? No, perquè no els cal.

Si la majoria de partits de Salt fossin honestos reconeixerien que han fet discursos que donen ales a l’ultradreta, centrant-se en els pisos pastera o en la suposada inseguretat en el carrer. Si fossin honestos acceptarien que les dades desmenteixen el discurs del feixisme, però malauradament sembla que apel·lar als sentiments per comptes de fer pensar la gent sempre dona vots.

Eleccions municipals

El resultat de les eleccions municipals ha estat una mica -no gaire- pitjor del que esperava.

En el que ens afecta més directament, hem passat de 3 regidors a 2 mentre ERC, fins ara socis de govern, han passat de 5 a 7. Sembla clar que han sabut capitalitzar l’obra de govern, crec que globalment positiva. Dit d’una altra manera: nosaltres no hem sabut comunicar el que hem fet.

Ens “han pres” una o potser dues regidories amb això, però nosaltres hem esgarrapat vots del que era el 15M saltenc i hem salvat la segona regidoria. Podem o Guanyem Salt o com ara es vulguin dir han desaparegut de l’Ajuntament.

Crec que ERC també ha guanyat vots de gent moderada del PSC mentre que els més unionistes del PSC han romàs fidels al partit i encara han arreplegat vots del votants menys ultres que havien donat suport a PP i Cs a altres eleccions.

PP i Cs desapareixen de l’Ajuntament perquè la meitat més moderada del que era el seu electorat ha anat a parar a can PSC i l’altra meitat (la més radical) s’ha decantat per Vox, de manera que el feixisme passa de 2 regidors (els que fins ara tenia PxC) a 3 (els de Vox).

Veient la foto de lluny, amb perspectiva, sembla que no s’ha mogut gaire res, ni a l’eix dreta-esquerra (aprox 38% Dr vs 62% Esq) ni en el Catalunya-Espanya (54% Cat vs 39% Esp).

A tot això, el sobiranisme saltenc continua guanyant a les europees (54% contra 46%).

Guardar bicis

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.

El Pg Països Catalans que voldria

La manera de veure les coses fa que ens fem unes preguntes i no pas unes altres. En el segle XX preguntavem «quants cotxes poden moure’s per aquest carrer?» però al XXI diem «quanta gent pot desplaçar-se per aquest carrer?». La resposta a la segona pregunta guanya espai per a 10 vegades més persones. Què veieu en el diagrama? Jo, present i futur del Passeig Països Catalans!

Com volem Pg. Països Catalans?

No, a Holanda no pas tothom ha anat sempre en bici: fa 50 anys tenien ciutats tan plenes de cotxes com nosaltres però van saber dir prou i ho van capgirar tot; fem-ho nosaltres? Dues fotos del carrer de Java (Javaastraat) a La Haia: fa uns anys i avui. La tercera foto és del Pg Països Catalans avui; com el volem? Els canvis no només són possibles sinó que poden ser més ràpids del que pensem.

 

Saltus, Salto, Saltu, Salt

Resulta que el 21 de març de l’any 833 una parella que es deien El·la i Leobilda van vendre a un tal Gaudila unes terres a prop del nostre poble. En el contracte que van signar tal dia com avui ara fa 1186 anys hi surt per primera vegada «Salt», que llavors encara es deia «Salto». Es veu que amb el temps aquest nom es va convertir en «Saltu» i després «Salt».

Segons he comprovat en el traductor de google, Saltus en llatí significa bosc, però sembla ser que al mateix temps també designava un tipus de propietat senyorial de la terra documentat en època romana que es distingia per la seva extensió i perquè era regida per un procurator independent de l’autoritat municipal. Aquesta propietat normalment era destinada al pasturatge o la caça i la llei en permetia un arrendament de conreu per petites parcel·les. La pàgina de l’Arxiu Municipal que en parla està prou bé.

Fatxes no

Hem quedat aquesta tarda al Casal Saltenc Independentista per protestar per l’acte de Vox de divendres que ve al Canal de Salt. Els espais que les administracions públiques posen al servei de la ciutadania han de servir per promoure tolerància, llibertat i valors positius. El que fa Vox és just el contrari.

El meu referèndum 7/7

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili i molta més gent progressivament desanimada per la repressió i per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: ara em ve al cap que tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de fer un cop de puny a la taula i tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.

El meu referèndum 3/7

Jo crec que si no hagués estat pels Podemos, que ara que no hi ha els convergents són els que fan el paper de la puta i la ramoneta en la qüestió nacional, la pregunta hauria estat simplement «Voleu una Catalunya independent, sí o no?». Jo no entenc que una persona que s’autoproclami d’esquerres no lluiti per tots els drets humans, dret a l’educació, a la llibertat, a drets civils, socials, sindicals, i també nacionals, però cadascú ha de fer el que cregui convenient amb la seva consciència.

En fi, sigui com sigui, es va convocar el referèndum. Es va convocar perquè hi va haver gent que va insistir, va empènyer perquè es fes. Em sembla que tothom té clar que si no hagués estat per l’empenta del carrer no s’hauria convocat cap referèndum. En això ha passat el mateix que el 9-N al 2014: en Mas no hauria pas convocat mai de la vida la consulta si ho hagués pogut evitar, i per això el va descafeïnar tant com va poder. Per cert, una cosa que en Mas sí que va saber fer va ser aprofitar la convocatòria del referèndum per presentar-se com un lluitador que plantava cara a l’Estat i per això es mereixia liderar Catalunya. Per desgràcia, molts van entendre que la lideraria cap a la independència i crec que la CUP va fer-li un favor personal quan se’l va fer apartar de la presidència de la Generalitat i va haver de deixar pas a algú que sí que creia en la independència, en Puigdemont, i en Mas es va poder desmarcar del referèndum de debò, el d’octubre de 2017. Tot i això, en Puigdemont també ens va fallar a l’últim moment, però d’això ja en parlarem un altre dia.

El que va fer més evident l’impuls del carrer va ser la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum. La gent no s’acabava de creure els polítics dels partits del govern i a més veia que l’Estat estava apretant fort perquè el referèndum no se celebrés, i com que es temia que la Generalitat no tingués prou força per convocar-lo es van crear grups de suport per defensar dues coses. En primer lloc, els col·legis electorals en cas que no es poguessin obrir la diada de la consulta, o que la policia hi anés a tancar-los, i en segon lloc perquè els dirigents no es pensessin que deixaríem que el referèndum no fos més que una pantomima i no servís per a res. Molta gent es va organitzar per tirar endavant el referèndum, i la majoria d’activistes es va organitzar en els Comitès de Defensa del Referèndum (que després es van convertir en els Comitès de Defensa de la República). A Girona se’n va constituir un amb el nom de «CDR Girona-Salt», però la mateixa setmana del referèndum ja es va constituir el de Salt a l’Ateneu de la Comicrós.