Arxiu d'etiquetes: Salt – Palamós

Salt – Palamós (II)

Ho podem dividir en quatre trams:

  • Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
  • Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
  • Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem un petit túnel per sota una carretera. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La seguim cap a l’esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Salt – Palamós (I)

Aquest recorregut té dues parts principals:

  • Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
  • Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades amb la Maria, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

El més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabavem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havíen estat dos ciclistes, que ell els havia renyat però els altres com si res: han estripat tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els unionistes havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres, però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó que han deixat els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que en aquest tram ha fet una bona marrada.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat del tram que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i la via no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, tinc la sensació que la fa més una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i menys una via verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixo la ruta del Carrilet i surto del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que surto per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i segueixo el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.