Arxiu d'etiquetes: mobilitat

Així no, gràcies

Tot passejant per Palamós he vist un altre exemple de coses que no s’haurien de fer. No m’agrada deixar en evidència persones que han comès alguna rucada però penso que quan es tracta d’institucions sí que s’ha de ser crític; si es prenguessin seriosament la seva feina no caldria fiscalitzar-les. A més, l’Ajuntament de Palamós en fa una rere l’altra.

Aquest carril bici bidireccional en el Passeig de Mar a tocar del límit municipal amb St Antoni en un carrer pacificat al trànsit no té cap sentit. L’única cosa que l’Ajuntament en treu és que podrà afegir uns quants metres més al seu llistat propagandístic de quilòmetres de carrils bici construïts.

Una cosa que no es veu a la foto i que tampoc no té sentit és que aquest carril bici comença i acaba aquí mateix, sense solució de continuïtat cap enlloc. Un altre dia en parlarem més.

#Flygskam + #StayGrounded

La veritat és que volar en avió m’agrada, però també és veritat que quan ho faig tinc remordiments perquè els costos externs de volar em pesen cada cop més en la consciència. Si no fos pel dineral -que ve dels nostres impostos- que Diputació i Cambra de Comerç paguen a Ryanair, per exemple, segur que aquesta aerolínia no tindria pas tants d’avions a Girona. El soroll i les emissions que comporten els vols tampoc no són poca cosa. He llegit que un avió deixa anar 20 vegades més CO2 que un tren, i tot i que no sé fins a quin punt aquestes dades són fiables, em pregunto com és que alguns (experts?) es van deixar colar aquell gol que deia que l’AVE (el TGV, dèiem aleshores) havia de servir per reduir dràsticament el trànsit als aeroports perquè la major part de la gent que hauria de viatjar lluny ho faria amb el tren d’alta velocitat.

A més de l’article del paràgraf anterior, aquest altre que acabo de llegir sobre dades de contaminació dels avions farà que m’ho rumiï encara més abans de fer un altre viatge d’aeroport a aeroport.

Cotxes elèctrics

Darrerament he llegit un parell d’articles d’en Marc Belzunces sobre el cotxe elèctric. Sempre recomano de llegir el que diu en Marc i en aquest cas també.

7 de juliol de 2019: Quant contamina un vehicle elèctric? És freqüent sentir que un vehicle elèctric contamina tant o més que un de combustió · Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? (https://www.vilaweb.cat/noticies/contaminacio-vehicle-electric/). Entenc que aquest article està centrat en l’anàlisi de la contaminació dels cotxes i no és pas un dossier o reportatge sobre aquest tipus de vehicle ni molt menys sobre mobilitat en sentit ampli. Si hagués estat el cas, jo hi hauria afegit comentaris crítics sobre el fet que la mobilitat de la població estigui basada en els cotxes, siguin elèctrics o no. Aquest fet condiciona tantes coses, des del disseny de les ciutats i l’espai reservat a cotxes i persones fins a qüestions de seguretat, salut pública, indústria, multinacionals, etc., que condiciona la mateixa vida de la gent. Això no treu que un cotxe elèctric no sigui menys indesitjable que un amb motor de combustió.

14 de juliol: El cotxe elèctric, amb problemes: no hi ha prou bateries. La hipòtesi més temuda per a electrificar el transport s’ha fet realitat · Hi ha solucions o s’ha arribat a un límit? (https://www.vilaweb.cat/noticies/cotxe-electric-problemes-bateries/). Aquí s’aborda un dels problemes relacionats amb la construcció massiva de cotxes elèctrics, una de les excuses de les administracions per no potenciar més decididament aquest tipus de vehicles.

Pitjor servei

Cada cop que agafo el tren no puc evitar de pensar com han empitjorat els horaris al llarg dels anys. El mateix trajecte Girona-Barcelona que fa 30 anys es feia en una hora avui comporta un mínim d’una hora i vint minuts, sovint més. Sí que pots fer-ho més de pressa però només si pagues un bitllet d’AVE i no pas de Rodalies, i això és molt més car. A més, no pots pas triar estació i només pots baixar del tren a Sants.

I ja no parlem d’horaris. Com pot ser que no hi hagi cap tren nocturn entre Girona i Barcelona?

Building the Cycling City

M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la Maria, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.

El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.

M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:

…………………….

A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones v

a prendre una decisió que transformaria les nostres vides per a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de mudar-nos a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway a la banda est de Vancouver i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).

La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.

En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir a la congestió a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.

Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat, perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, Quebec; Filadèlfia, Pensilvània; i fins i tot Auckland, Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.

Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.

Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.

De tornada a Vancouver, vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.

De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estan intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.

Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.

Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “lliure de cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.

Chris i Melissa Bruntlett

Vancouver, 29 de gener de 2018

Elèctrics, però cotxes

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Salt – Sta Pellaia – Salt

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

  • Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Xicrandes i ceibos

Aquest cap de setmana som a Palamós i la Maria s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.

No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.

Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!

 

Pg Països Catalans for the people

Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una proposta de què ja vam parlar durant la campanya.

Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeig dels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Una proposta assumible per gairebé tothom i que podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi impliqui.

Un Passeig on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus fins a una esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria peu a una altra oportunitat: tirar endavant un procés participatiu perquè fos la ciutadania qui decidís directament què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants de problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena proposar la remodelació del Pg Països Catalans.

També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits locals s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. La responsabilitat principal (econòmica i també en planificació comarcal) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria, de bones a primeres, tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc pes.

Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat en l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).

En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.

Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.

Bicis elèctriques

Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.

Bicicleta i despesa en salut

He de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). On ho podria confirmar?

Semàfor per a vianants

Una d’aquelles petites coses que t’alegra la vida la trobo cada dia que vaig a travessar el Pg Països Catalans a l’alçada del carrer Pere Coll i Güitó (l’antic “carrer del petroli”), i és que el semàfor per a vianants que hi ha es posa verd gairebé immediatament després de pitjar el botó.

Si és més fàcil travessar carrers a peu és més fàcil passejar o anar a la feina a peu, és a dir, oferir alternatives a l’ús de l’automòbil. Aquest és el camí.

Persones i no cotxes

Gairebé 300 persones mortes a Catalunya cada any en accidents trànsit no justifiquen una estratègia nacional? Dos terços dels accidents són a ciutat i un fet és omnipresent: excés de velocitat. Cal límitar la velocitat a 30 km/h a tots els carrers i fer-ho complir.

Tothom es mou amunt i avall per les necessitats del dia a dia. Una de les raons per votar IPS-CUP és perquè entén que la prioritat en mobilitat som les persones que ens hem de desplaçar i no pas els cotxes que porten algunes persones. Què vol dir això? Doncs que hem de deixar de gastar diners a contruir per als cotxes i crear infraestructures i equipament més pensats en les persones: menys ampliar carreteres i més transport públic, menys rondes i circumval·lacions i més zones 30, menys aparcaments a dintre ciutat i més aparcaments dissuasius als afores.

Guardar bicis

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.

El Pg Països Catalans que voldria

La manera de veure les coses fa que ens fem unes preguntes i no pas unes altres. En el segle XX preguntavem «quants cotxes poden moure’s per aquest carrer?» però al XXI diem «quanta gent pot desplaçar-se per aquest carrer?». La resposta a la segona pregunta guanya espai per a 10 vegades més persones. Què veieu en el diagrama? Jo, present i futur del Passeig Països Catalans!

Com volem Pg. Països Catalans?

No, a Holanda no pas tothom ha anat sempre en bici: fa 50 anys tenien ciutats tan plenes de cotxes com nosaltres però van saber dir prou i ho van capgirar tot; fem-ho nosaltres? Dues fotos del carrer de Java (Javaastraat) a La Haia: fa uns anys i avui. La tercera foto és del Pg Països Catalans avui; com el volem? Els canvis no només són possibles sinó que poden ser més ràpids del que pensem.

 

How the Dutch got their cycle paths

Holanda no ha estat pas sempre un paradís ciclista. El progrés els portava pel mateix camí que nosaltres, però van tenir prou serenitat per aturar-se i pensar bé què volien, i prou valents per plantar cara a un futur que semblava que ja estava escrit.

Van tenir (i tenen) clara una cosa: la llibertat per moure’s és de les persones i no pas dels automòbils. Confondre “llibertat per moure’s” amb “llibertat per moure’s en cotxe” és letal.

Així és com va anar.