TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

19 d'abril de 2009
Sense categoria
2 comentaris

Major?

Un forn qualsevol. València, 17 d’abril de 2009

Aquestes vacances de setmana santa passaran a la història -a la meua història personal- com les primeres vacances “imperceptibles”. És el primer cop que m’ocorre una cosa així: no he tingut en cap moment la sensació d’estar de vacances. Cerque un precedent entre els meus records i no trobe res que s’acoste mínimament a aquesta inusual experiència. I no és -únicament- la manca d’un viatge que em fa sentir així: altres vegades no he marxat enlloc i no he tingut aquest sentiment. Malgrat que no sóc a Albaida i que, evidentment, no hi ha escola, tinc la insòlita -i preocupant- sensació que els dies festius han estat una mera continuació del període feiner: una mena d’annex de la segona avaluació del curs, malgrat que les feines estrictament escolars estan, per un cop, absolutament aparcades. És, sobretot, una qüestió de sensacions; un sentiment de neguit produït per una sèrie de responsabilitats i projectes diversos que, sense jo pràcticament adonar-me’n, he anat assumint, alhora que anaven ocupant la totalitat del meu temps d’esbarjo. He de ser honest però: no és tant una qüestió de feina present i d’imminent execució -que també- , com de feina pendent, que s’acosta inexorablement, la qual no depén de mi exclussivament i, per tant, no puc avançar-ne la resolució.
     Tot allò relacionat amb l’organització del I Festival de Teatre Escolar de la Ciutat d’Albaida -projecte del qual en sóc “pare” i màxim responsable- té una implicació directa amb aquesta sensació d’intranquil·litat. La “cosa” s’està fent gran i tinc els meus dubtes sobre la meua capacitat per fer-hi front amb garanties d’èxit. Allò més divertit però és que tot va endavant, segons allò previst, i no puc avançar res. Per tant, perquè m’ha d’angoixar? D’altres històries però són molt més “reals”, com la UOC que, sens dubte, s’ha convertit en el meu “via crucis” particular d’ençà que m’hi vaig matricular. M’agrada la manera de treballar i és indiscutible que li’n trec un gran partit, des d’un punt de vista de la meua formació com a mestre -estic fent Psicopedagogia-. Ara bé, l’allau de treball és considerable i, com que no m’hi puc dedicar d’una manera exclussiva durant el curs, ho passe malament. A més a més, aquests dies he estat ben capficat escrivint l’article per al projecte de l’editor Gustau Muñoz, que pretén fer un llibre amb motiu dels trenta anys del període conegut com la Transició. A grans trets, el projecte pretén recollir diferents opinions pel que fa a la situació política, social i lingüística del País Valencià; opinions dels qui van viure com a protagonistes aquells fets i dels qui com jo, no el van viure perquè encara eren uns marrecs -si es que havien nascut-. Xavi Sarrià em va proposar de donar la meua opinió pel que fa a la situació de l’escola. Com anava a rebutjar-ho? També és imminent l’aparició del primer número de la revista infantil “Pelitrúmpeli”, de la qual sóc un dels redactors. Fins fa ben poc em tenia ben ocupat, per bé que la feina està enllestida. L’anhelat projecte de Gabriel Sendra -Edicions del Bullent- i el gran treball de les il·lustradores -la gran Aitana Carrasco i l’estupenda Cristina- i de la resta dels pelitrúmpelis -David Carboneras, Dani Miquel…- finalment vorà la llum durant la Fira del Llibre d’enguany. D’altra banda, encara m’esperen a Albaida els treballs que aspiren a guanyar el Premi Carmessina de literatura infantil d’enguany, que organitzen la Mancomunitat de la Safor i Edicions del Bullent. Em van proposar de formar part del jurat i, novament: com m’hi anava a negar? Així doncs, les obres que m’enviaren l’últim dia d’escola abans d’aquestes no-vacances m’esperen a casa, agreujant una mica més eixa sensació de desbordament al voltant de la qual escric. I la preparació d’una més que probable ponència general al “XII Curs de Formació sobre l’Ús Vehicular de Llengües en el Sistema Educatiu Valencià”. I posar a punt el curs de trenta hores -dues setmanes- que m’han programat al Cefire de Xàtiva sobre el teatre a l’escola. I un parell de coses més que no tinc ganes d’escriure.

I porte més de dos mesos sense eixir de festa. I l’altre dia vaig tenir una discussió estúpida amb un amic de tota la vida per un fet encara més estúpid. I demà tinc una boda.

M’estaré fent major?

PD: Sort que la meua estimada Rosella -la que mira fixament la càmera- m’ha fet arribar una foto de l’última farra -era, òbviament, Carnestoltes-. De la foto, val a dir que no en tenia cap constància i dels detalls de la festa tampoc… En tot cas, després de veure la foto, he quedat més tranquil: es evident que no: encara no m’he fet major! 

  1. Com bé dius, és una sensació de resposabilitat, que has carregat voluntariament, i això és el que està fent que t´angoixes…però jo que sóc molt donada a les dites vaig a proposar-te´n algunes:
    “Càrrega a gust no pesa”
    “Lo que sembres… colliràs”
    “Temps al temps” o… “Després de l´1 el 2”.
    Personalment, i crec que un poquet el conec, pense que la segona el va que ni pintada, estas en temps de sembrar…sé que els teus fruits sempre deixen un bon sabor,no t´angoixes i disfruta del que estas fent.
    Deuries de dedicar-te un temps,als teus amics també..i encara que el poeta Sabina diga: …ese hacerse mayor sin delicadeza…i és cert, no se n´adonem de que el temps passa,però això no és sinònim de no poder ixir a passar-ho bé. Un bes. Marian.
    P.D.: s´ho vam passar bé a la boda, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!