Arxiu d'etiquetes: Europa

Gent de pau a la presó

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

Bordeus

Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània (o al menys de les que m’agraden més; no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

 

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari. Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Horaris i feixistes

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà i a milers de quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal, dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

 

El català a Europa

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

Resultat d'imatges de oscar escudé plataforma per la llengua

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Sustainable Scotland

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Scotland revisited…

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

How the Dutch got their cycle paths

Holanda no ha estat pas sempre un paradís ciclista. El progrés els portava pel mateix camí que nosaltres, però van tenir prou serenitat per aturar-se i pensar bé què volien, i prou valents per plantar cara a un futur que semblava que ja estava escrit.

Van tenir (i tenen) clara una cosa: la llibertat per moure’s és de les persones i no pas dels automòbils. Confondre “llibertat per moure’s” amb “llibertat per moure’s en cotxe” és letal.

Així és com va anar.

Manchester at Easter

Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però ens ho hem fet venir bé perquè ell pugui venir a Salt aquest estiu.

Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit per a tota la colla que hi hem vingut però molt acollidor.

Hi hem estat la Ma i jo, i hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27  han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.

11. Besiers – Salt

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Grn, SNCF + RENFE, 23’8 €) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problema per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que -normalment- no s’obre perquè s’obriria a la via, no a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja veieu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, ja veieu a la primera foto que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10. Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Déu-n’hi-do pels mitjans que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que salven un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat de l’impulsor del Canal, el baró de Riquet.

Mallgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades), i decideixo fer un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic, però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades perillosament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

9. Carcassona – Mirepeïsset (75 km, i ja en porto 568)

Començo animat el dia, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar, però el fet que trobo més remarcable d’aquest poble és que vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès. Primer vaig pensar que no fos occità, però no, no, era català i quan un d’ells em va explicar com tornar al Canal ho vaig sentir ben clar. Eren gitanos però em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic català. Després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

8. Tolosa – Carcassona (105 km, i en van 493)

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes, especialment karaoke a l’aire lliure, i la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.


Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet.

7. Tolosa, parada i fonda

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! La postal havia de ser una cosa així:

La bugaderia l’he trobada a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar en el d’una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

6. Valença d’Agen – Tolosa (85 km, i en porto 388)

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està acabada del tot; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. O ho he intentat, perquè ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal 3 o 4 km després de Grisolles.

Però poc després d’aquest poble, primer episodi desagradable de debò. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control, però ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me si jo queia. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!

5. Melhan-sus-Garonne – Valença d’Agen (92 km més, que sumen 303)

Avui m’he proposat fer molts de quilòmetres per arribar com més aviat millor a Tolosa, i sí que els he fet! Noranta-dos, poca broma. M’he llevat molt aviat (per mi): les 7, però fet i comptat no ha servit de gaire res perquè he sortit del càmping a les 9. Això sí, he anat tota l’estona a bon ritme, amb paradetes cada 10 km per beure i estirar les cames (la tercera per menjar fruits secs), i a les dues ja estava entaulat a la Brasserie de la Gare d’Agen (plat du jour + cafè: 9’5 €).

Pel camí he estat xerrant una estona amb un altre ciclista, un senyor gran que també anava cap a Agen i que m’ha donat tres pomes que acabava de collir i m’han anat mot bé. Em sento content del meu francès, perquè he pogut mantenir la conversa amb una certa facilitat.

Havent dinat he fet els altres quilòmetres fins a Valença (Valence d’Agen) i he trobat plaça per dos euros la nit. Cal seguir els senyals que indiquen “Complex sportif” i allà, molt a prop de la piscina, m’han adjudicat tota una parcel·la només per a mi, i a més la dutxa no necessita fitxa ni res. Però hi ha una cosa que m’inquieta… Sóc l’únic ocupant del càmping!

Cap al final de la tarda he anat a fer un volt per la ciutat i a la tornada m’he adonat que no, que no estic pas sol: devia entendre malament el responsable del càmping (tan content que estava jo del meu francès!) i jo mateix m’havia fet la pel·lícula després de veure tantes caravanes que semblaven abandonades. Resulta que l’altra gent devia ser al poble, però és que en el càmping no hi ha cap tenda: tot són caravanes i moltes tenen un aspecte bastant deixat. N’hi ha algunes de tan brutes i desgavellades dins de parcel·les tan desendreçades que, la veritat, havia pensat que o bé estaven abandonades o bé els propietaris ja eren a casa passades les vacances.

4. Villandraut – Melhan-sus-Garonne (50 km, i en porto 211)

A la nit es posa a ploure. Què dic, ploure, cauen llamps i trons i plou a bots i barrals! Veig la claror dels llampecs a través del sostre de la tenda, els trons tronen de debò, i les gotes que martellegen la tenda em fan rumiar què caldrà fer si comença a entrar aigua.

Però a poc a poc el xàfec baixa d’intensitat, jo em tranquil·litzo i al final m’adormo. Al matí veig que n’ha entrat, d’aigua, però no és pas cap tragèdia. El problema més gros que tinc és que ahir al vespre havia entrat la roba estesa amb l’esperança que s’acabaria d’eixugar i ara encara em sembla més humida. Els pantalons, més que molls estan xops per l’aigua del terra de la tenda. Ho embolico tot tan ben plegat com puc i a quarts d’onze, quan sembla que ha parat de ploure, em poso en camí. He sentit a la ràdio que a la tarda no plourà, i toco ferro perquè el meteoròleg no s’equivoqui.

Començo molt bé pel carril bici fins a Uzeste. Per cert, després he sabut que a l’església d’Uzeste hi ha la tomba del Papa Climent V, el que va dissoldre l’Orde del Temple i després va traslladar la Seu Pontifícia a Avinyó. Després he d’enllaçar d’alguna manera aquest carril bici que ja s’acaba amb el que comença a Castets-en-Dorthe, ja al costat del canal de la Garona. No tinc pas gaires opcions: agafo una carretera secundària (la D-222) que em porta a Langon, i d’aquí vaig seguint els senyals que indiquen Castets. La carretera de Langon no té voral però tampoc no gaire trànsit. Mentre pedalava m’he entretingut tot fent estadístiques i he comptat 4 cotxes per minut fins a la meitat de la carretera, i cinc o sis més a prop de Langon.

A Castets he trobat el canal i la primera resclosa, i el començament de la via verda al costat. He anat seguint amunt i he anat a parar al càmping municipal de Melhan-sus-Garonne (3’5 € per nit més 1 € per la fitxa de la dutxa). A la foto es veu la primera resclosa (o l’última) del canal lateral de la Garona (el riu que es veu a l’esquerra de la fotografia és, naturalment, la Garona).

A la foto de sota, en el càmping de Melhan. Per cert, no sé si hi té alguna cosa a veure el fet que Aquitània fos dels anglesos durant 300 anys, però un de cada dos turistes no francesos que trobo són anglesos.

3. Biganos-Villandraut (61 km, que en fan 161)

Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor i, a més, d’hora (bé, les 9, ehem!), però l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia sovint rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesat i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.

El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).

M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’assabento que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.

Són simpàtics i tenen ganes de xerrar, però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.

Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) al bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).

2. Lanton – Dune du Pilat – Biganos (50 km, i en porto 100)

La idea d’avui és anar a Biganos, trobar-hi un càmping, plantar la tenda i continuar fins a la duna del Pilat per tornar al càmping al vespre, però només de començar, catacrac! Pana, s’ha trencat una peça del remolc. Per sort, ho puc arreglar -precàriament- amb una mica de filferro que sempre duc entre les eines, però això em fa endarrerir la sortida altre cop fins a les 10 tocades. A més, aquesta reparació tan provisional em farà patir avui i tot el viatge, perquè no hi ha manera de trobar un recanvi de la peça a cap taller.

El càmping a Biganos, el trobo: Le Marache (12 € la nit tenda i bici, sense electricitat, és clar). Està una mica més ben equipat que el Coq Hardi, però per contra a la parcel·la no hi tinc cap arbre per estendre la roba amb un cordill de tronc a tronc. En fi, planto la tenda i continuo camí cap a la Dune del Pilat per tornar a la tarda o al vespre.

Els voltants del Bassin d’Arcachon són un reguitzell de carrils bici, però incomprensiblement les autoritats franceses no s’han molestat a plantar cartells indicadors per poder saber cap a on cal pedalar. Zero en senyalètica. El resultat és que tot i haver-hi carril bici fins a la Dune mateix, en realitat es triga molt a arribar-hi perquè el camí es perd amb massa facilitat.

Al final, però, hi arribo i pujo dalt de la duna. Impressionant! Hi ha una vista esplèndida de les Landes i del Bassin, i està davant per davant d’una illa que és Reserva Natural (du Banc d’Arguin) i es veuen tants ocells com vulgueu.

La gent que va en cotxe ha de pagar per l’aparcament, però si vas en bici no cal fer-ho, ha, ha. Tanmateix, no hi ha res perfecte, perquè per anar a la duna cal passar per l’aparcament i l’únic camí entre l’aparcament i la duna és una mena de “passatge del terror” ple de botigues, comerços de tota mena i paradetes de records; al final, un bar. Per cert, dir que està més ple que la Rambla és quedar curt.

Torno al vespre i arribo al càmping molt cansat.

1. Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances?

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver escrit a mà. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de 10 i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les 10. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? Potser no, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que també és a tocar de la costa. L’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

Avui, la idea és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenquem a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja veurem indicada una via verda que travessa la carretera que estem seguint. Hi entrem cap a la dreta i aviat arribarem a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping, perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

II. Montaigne

Aquest matí hem voltat per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé per la visita i per les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que ja de petit sapigués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, envoltat de còmics.

I. Carretera i manta

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per sopar. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però per compensar-ho tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.