Arxiu d'etiquetes: Europa

El català a Europa

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar. Ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà, però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

Energies renovables a Escòcia

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

Horaris i feixistes

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà i a milers de quilòmetres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer», recordem). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari que Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal, dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

 

How the Dutch got their cycle paths

Holanda no ha estat pas sempre un paradís ciclista. El progrés els portava pel mateix camí que nosaltres, però van tenir prou serenitat per aturar-se i pensar bé què volien, i prou valents per plantar cara a un futur que semblava que ja estava escrit.

Van tenir (i tenen) clara una cosa: la llibertat per moure’s és de les persones i no pas dels automòbils. Confondre “llibertat per moure’s” amb “llibertat per moure’s en cotxe” és letal.

Així és com va anar.

11. Besiers – Salt

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Grn, SNCF + RENFE, 23’8 €) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problema per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que -normalment- no s’obre perquè s’obriria a la via, no a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja veieu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, ja veieu a la primera foto que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10. Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, que em puja una mica la moral. Déu-n’hi-do pels mitjans que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que salven un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat de l’impulsor del Canal, el baró de Riquet.

  • Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades), i decideixo fer un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles, servei correcte, 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic, però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades perillosament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.