Finalment, m’he decidit a invertir l’estona que hauria trigat a anar a votar i tornar en la relectura de La idea d’Europa, aquest assaig exemplar de George Steiner, accessible i dens, que ha publicat Arcàdia. […]
No em cansaria de rellegir-lo ni em cansaré de recomanar-lo, com ja han fet d’altres o d’altres, fins i tot algú més en criticar-lo.
Passada pel verb de Steiner, la idea d’Europa sembla fàcil i comprensible, i et dius home, és clar que era això, també ho podríem haver dit abans… Val la pena reconèixer els exemples que utilitza per donar cos al concepte. No els citaré, ara. Prefereixo recollir un fragment, ja al final de la conferència, que diu:
Aquesta és una tasca de l’esperit i de l’intel·lecte. És absurd suposar que Europa podrà competir econòmicament, militarment o tecnològicament amb els Estats Units. Ara mateix, Àsia, en particular la Xina, ja està a punt de superar Europa en importància demogràfica, industrial i, aviat, geopolítica. Els dies de l’imperialisme i l’hegemonia diplomàtica europea han quedat tan enrere com els noms de Richelieu, Palmerston i Bismarck. Les tasques i les oportunitats que se’ns presenten ara són precisament aquelles que van veure la llum d’Europa en el pensament grec i la moral judaica. És vital que Europa reafirmi certes conviccions i audàcies espirituals que la nord-americanització del planeta -amb tots els seus beneficis i generositats- ha enfosquit.
I segueix. Però m’aturo aquí, amb una constatació fàcil. Si no m’hi he mal fixat, ningú, en aquest simulacre de campanya que ens cridava a un simulacre de referèndum per sancionar un simulacre de Constitució, ningú no ha estat capaç d’evocar aquesta idea d’Europa, de relacionar el ditxós tractat amb el seu -el nostre- futur, de donar-nos motius per sentir-nos, amb consciència que el nom deia alguna cosa, europeus.