Arxiu d'etiquetes: en bici

Vol baix

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Salt – Palamós (I)

Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:

  • Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
  • Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els unionistes havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, tinc la sensació que la fa més una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i menys una via verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixo la ruta del Carrilet i surto del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que surto per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i segueixo el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.

De can Ninetes a la Crosa

Avui he quedat amb una colla de ciclistes. O de desvagats amb bicicletes incorporades, no ho sé ben bé. La Ma ha vençut la meva reticència a barrejar-me amb grups nombrosos d’humans i l’ajudo a menar un simpàtic ramat de ciclistes d’estar per casa cap al volcà de la Crosa.

El començament de la ruta l’he fet mil vegades: es tracta d’anar en direcció sud; hi podem anar per Salt via camí dels Carlins i direcció St Roc (sense arribar-hi) o des de Sta Eugènia pel carril bici del Güell. Avui, com que sortim de can Ninetes, anirem cap al pont del Dimoni, seguirem Güell amunt i anirem a parar al Perelló. Un cop allà podem seguir la carretera de Sta Coloma o passar per un carrer paral·lel a dins del poble, tots dos ens van bé. Si el que agafem és el carrer del Perelló trobarem alguna botiga i passarem per davant de l’ajuntament; al final d’aquest carrer, però, també anirem a parar a la carretera de Sta Coloma, que haurem de seguir uns pocs centenars de metres.

Ja som, doncs, a la carretera de Sta Coloma. Quan s’acaben les cases i abans de travessar el pont de l’autopista, agafem un trencant a mà esquerra, pràcticament l’últim abans del pont. Els primers metres estan enquitranats però de seguida s’acaba l’asfalt i seguim pel mateix camí sobre terra, amb arbres fruiters a dreta i esquerra (perers). La ruta ens acosta cada cop més a l’autopista (que tenim a la dreta, primer a uns centenars de metres i després més a prop), fins que acabem pedalant-hi paral·lelament.

El camí ens porta a travessar l’autopista per sota. Immediatament trobem dos camins a mà dreta: agafem el segon i pugem cap a un veïnat proper; són quatre cases velles.

Deixem les cases enrere i continuem entre camps de cereals i boscos, a prop del Mas Cantalosella (que deixem a la dreta) fins que trobem una carretera asfaltada, a la qual entrem cap a la dreta però per molt poca estona fins que a mà esquerra veiem un trencant que ens indica “La Crosa”.

Continuarà… (quan tingui temps)

Salt – Celrà – Salt

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada de la mateixa manera, tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bici a l’estació de tren de Girona per poder agafar el tren a Celrà i tornar via ferrocarril.

Pedalada fins a l’aeroport

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Cal sortir de Salt pel camí dels Carlins en direcció a Sant Roc, però just abans d’arribar-hi trenquem a l’esquerra com si anéssim cap al Perelló. No cal pas que hi arribem: passem de llarg el trencant que ens hi portaria i continuem (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

Ens incorporem a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, trobem un giratori. Aquí tenim dues opcions; si agafem la primera sortida, la carretera ens portarà a Aiguaviva, on podem agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també ens durà a la terminal.

Jo m’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda que dèiem, que és un camí que està asfaltat només els primers metres i que de seguida es fa de terra. Cal anar-lo seguint paral·lelament a l’autopista, que ens queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat ens trobem en una cruïlla una mica particular. Hem de travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida que puguem, de manera que continuem altre cop paral·lels a l’autopista però ara la tenim a la dreta (vegeu croquis).

De seguida veurem a la nostra dreta una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió de lavabos.

De cop, el nostre camí se separa de l’autopista, però no cal patir perquè hi torna al cap de molt poc, fins al punt que un pont ens permet passar a l’altra banda. Només de travessar tenim dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Nosaltres agafem la primera cap a l’esquerra i tornem a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que tornem a tenir a la nostra esquerra) fins que trobem una carretereta asfaltada que agafem cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ens trobem la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafem cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portàvem i al cap de poc ja tindrem la pista d’aterratge a la vista. Passem per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuem endavant fins a la terminal.

Total de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats:

Flaçà – Gola del Ter

(en preparació)

(…)

Cal sortir de la plaça de l’estació de trens i anar a trobar una carretera que passa just pel darrera (per exemple, anar cap a la dreta per la carretera que porta a Bordils i, just després de travessar les vies, girar a mà dreta i seguir la carretera; sabreu que és la bona perquè al cap de pocs minuts passa per sota d’un pont estret pel damunt del qual circula el tren). Seguir la carretera cap a St Llorenç de les Arenes (en pujada) i Foixà. Just abans d’entrar a Foixà, cal tombar a mà esquerra en direcció a la Sala i, tot seguit, Parlavà. Després, cap a Fonolleres i Serra de Daró (pels afores). Aquí cal travessar un pont i passar a l’esquerre del Daró. Tot seguit, seguim la pista cap a Gualta i deixarem el pont vell a mà esquerra, sense passar-hi. La carretera ens durà a travessar la carretera principal per un punt perillós perquè sol haver-hi força trànsit (sobretot a l’estiu). Anirem a parar a un extrem d’un pont que, si el travessem, ens farà entrar a Torroella de Montgrí. Si no el travessem, continuem la nostra ruta vora el Ter, que tenim a la nostra esquerra. Anem en direcció al càmping El Delfín Verde, just al sud del qual hi ha les Basses d’en Coll.

(…)