Arxiu d'etiquetes: en bici

Salt – La Crosa – St Martí Sapresa – Salt

Ahir vaig sortir a estirar les cames i vaig anar a parar a St Martí Sapresa. No tenia gaire clar què sortia a fer però tenia ganes d’estirar les cames, de manera que vaig agafar la bici i vaig començar a pedalar sense tenir cap itinerari pensat.

La passejada no té gaire història però hi ha dues coses que m’han cridat més l’atenció que altres. Una és la gran parabòlica que està plantada al mig dels camps que hi ha entre dos masos propers a l’aeroport, Torrent i Cantalosella.

Resulta que es tracta d’una mena de far per a avions, un sistema anomenat VOR-DME que és necessari per al bon funcionament de l’aeroport. Serveix per proporcionar unes mesures que els avions necessiten per poder aterrar com cal. Només l’he vist de lluny i ja sembla enorme, de manera que deu tenir unes mesures considerables. No he pas buscat apropar-m’hi perquè avui només tenia ganes de suar, però un altre dia miraré si t’hi pots acostar, tot i que probablement deu estar encerclat per alguna tanca. He llegit que és un sistema vell que en altres llocs està sent substituït per altres tecnologies més modernes i eficients; potser d’aquí a poc ja no el podrem veure.

La segona cosa és l’ermita de St Llop, ara mateix un edifici en ruïnes a tocar del cràter de la Crosa.

Segons explica el cartell instal·lat per l’Ajuntament de Vilobí, les pedres que veiem són les restes d’una història molt llarga:

Situada damunt del punt més alt de l’anell de projeccions del volcà de la Crosa, l’edificació de Sant Llop és una de les construccions més emblemàtiques de la zona. Els seus orígens es podrien remuntar als segles IX o X, tot i que no se n’ha localitzat documentació escrita fins al segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a Sant Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita defensiva. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de St Dalmai, d’on va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39.

Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com una edificació fantasmagòrica que domina tot el Pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torra de rajols bastida damunt de l’espadanya.

Resulta il·lustratiu que moltes de les torres de telegrafia òptica s’edifiquessin, al Pla de la Selva, damunt dels relleus volcànics (Hostalric, Sant Jordi a Maçanet, Puigsardina a Riudarenes i Sant Llop). La raó no és altra que la visibilitat que es domina des d’aquests turons aïllats enmig de la plana.

Salt – St Mateu – Sta Pellaia – Salt

Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt per Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.

Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls?

Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu.

Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!

I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la definició sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.

Salut!

 

Salt – Osor – Susqueda – Constantins – Salt

Em sembla que no havia passat mai tanta fred com avui, al menys anant en bici. Tinc un dit de la mà més rebregat que els altres i avui em feia tant de mal que he hagut de parar una estona a la República d’Anglès per escalfar-me amb l’excusa que m’adormia i necessitava un cafè amb llet.

Després, la pedalada ha anat prou fluida i he acabat fent més de quilòmetres que els que havia pensat quan sortia de casa. La pujada al coll de Nafré, Maifré o Manfré (encara no sé com és) ha estat prou ràpida i i la baixada veloç fins a Susqueda i després el Pasteral m’han fet pujar els nivells d’adrenalina. Baixada veloç però també arriscada perquè la carretera estava molla (per la humitat) i plena de fulles traïdores.

Després m’he entretingut a St Julià del Llor amb l’esparver o aligot que últimament m’acompanya i vola al meu costat uns centenars de metres cada cop que passo pel seu territori. No sé si és la seva manera de saludar un visitant discret o si m’està avisant que no m’acosti a algun lloc determinat. M’agradaria saber de quina mena de rapinyaire es tracta. Voldria fer-li alguna foto per ensenyar-la a algú que hi entengui però les fotos amb la bici en marxa no em surten bé, i les úniques que he fet en què es veu l’individu en qüestió són de lluny i mal enfocades.

Una altra incògnita que em formigueja pel cervell és el nom d’un indret que, en realitat, potser no té nom. És el punt més alt de la pista que hi ha en el camí de Constantins, en el trencant que porta a can Cua, i des del qual es poden contemplar les aigües tranquil.les del Ter abans de passar per Bescanó.

Per cert, aquesta és la tercera ruta que penjo a wikiloc. Em sembla que a partir d’ara publicaré les entrades que també penjo a wikiloc sense esperar els sis mesos que normalment espero un cop he escrit un post abans de publicar-lo en aquest bloc.

Salt – Palamós (II)

Podem dividir aquests 45 o 50 kms en quatre trams:

  • Salt – Llagostera: uns 24 km per ciutat i via verda, planer.
  • Llagostera – Cova d’en Daina: uns 12 km de via verda i carretera asfaltada, molts de pujada.
  • Cova d’en Daina – Calonge: 9 o 10 km de carretera asfaltada, sobretot de forta baixada.
  • Calonge – Palamós: 5 o 6 km per carretera i ciutat, tot pla.

Una altra manera d’arribar a Palamós des de casa és seguir la via verda fins a Llagostera. Un cop aquí deixem el poble enrere i encara per la via verda passem un petit túnel per sota una carretera. Tot seguit trobem un bosquet d’eucaliptus que ens regala una aroma intensa però que passem de llarg i una baixada llarga arran d’autovia ens deixa en un punt en què una carretera asfaltada travessa la via verda. Just aquí deixem la via ciclista i pugem uns pocs metres per aquesta pista asfaltada fins que la C-65 ens barra el pas. La voregem cap a la nostra esquerra i de seguida un altre trencant també a mà esquerra ens dreçarà cap al pas per sota de la C-65. Just a l’altre costat hi ha el restaurant Can Panedes i aquí comença una carretereta (la GIV-6612) que s’enfila per les Gavarres i porta a Romanyà i després a Calonge.

Panedes és un veïnat disseminat que pertany a Llagostera; no sé si ha estat mai municipi independent. En el pla hi veig molts de camps de cereals, alzines sureres i un paller treballat per algun pagès amb ànima d’artista.

Unes quantes pujades i baixades (més pujades que baixades) ens porten a Romanyà de la Selva, el poble on es retirà i morí Mercè Rodoreda, i menys d’un quilòmetre després ens trobem amb el dolmen de la Cova d’en Daina.

Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tona, de dues tones, de tres tones, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’Alzina, el camí és curt. (…) Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancres, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Mercè Rodoreda, «Romanyà»

Després ja gairebé tot és baixada fins a Calonge, uns 8 quilòmetres. De Calonge acabem d’arribar a St. Antoni i d’aquí a Palamós.

Salt – Sta Pellaia – Salt

Cinc trams en aquests aproximadament 45 kms:

  • Salt – Quart: 9 o 10 km per ciutat i via verda, planer.
  • Quart – St Mateu de Montnegre: 9 o 10 km sobretot de pujada, asfaltat.
  • St Mateu de Montnegre – Sta Pellaia: 4 o 5 km de pista en no gaire bon estat, terreny ondulat amb més baixades que pujades.
  • Sta Pellaia – Cassà de la Selva: uns 8 km de baixada, gairebé tot asfaltat.
  • Cassà de la Selva – Salt: uns 15 km de via verda i ciutat, planer.

El començament de la passejada és simplement tirar per Passeig Països Catalans fins a Girona, seguir Emili Grahit i agafar la via del Carrilet fins a Quart. No hi ha pèrdua. Per cert, quant d’espai mal aprofitat! Crec que l’Ajuntament hauria de tallar al menys dos carrils de Països Catalans i guardar-los lliures de trànsit perquè la gent se’ls fes seus. Diumenges al matí estan molt buits perquè els cotxes que els monopolitzen durant la setmana no hi són. Cal recuperar aquest espai per a la ciutadania; ja n’he parlat alguna vegada.

Un cop a Quart, cal seguir la via verda fins als afores i sortir-ne cap a l’esquerra pel camí asfaltat de les Brugueres just després d’una masia que fa de restaurant i just abans d’un escorxador industrial, Coopecarn. Només de travessar la carretera C65 de seguida veurem el cartell que ens indica la pujada cap a St Mateu de Montnegre.

És una carretera asfaltada amb una pujada que déu-n’hi-do. La seguim uns 8 kms tots de pujada fins que els últims 1500 o 2000 metres es fan més plans. Veurem un cartell que ens torna a indicar St Mateu.

Si tiréssim cap a l’esquerra aniríem cap a La Bisbal. Potser un altre dia hi anirem; avui, cap a la dreta i al cap d’uns pocs centenars de metres ja serem a l’església de St Mateu de Montnegre.

Després ve un tram de pista que troba a faltar algú que se’n cuidi i li faci una mica més de manteniment; hi ha molts de clots i xaragalls. Per sort, fa més baixada que pujada i al cap de menys de cinc quilòmetres ja veiem el cartell que ens indica el trencant de Sta Pellaia.

Si tirem cap a l’esquerra de seguida trobarem la carretera GI-664 i després al cap de poques desenes de metres l’ermita de Sta Pellaia. Si tirem cap a la dreta pedalarem menys d’un km per pista de baixada i també trobarem la carretera GI-664, que seguirem cap a la dreta durant uns 7 kms fins a Cassà. Al principi d’aquest tram asfaltat i com que estem en un punt elevat (som a les Gavarres!) si mirem cap a la dreta veurem una panoràmica espectacular del pla entre Girona i Cassà.

Un cop a Cassà tornem a la via del Carrilet i cap a casa falta gent: una quinzena de quilòmetres.

Vol baix

Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.

La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.

Salt – Palamós (I)

Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:

  • Salt – Castell d’Aro: uns 35 km per ciutat i via verda, bastant planer.
  • Castell d’Aro – Palamós: uns 10 km per ciutat i carretera asfaltada, bastant planer.

Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…

Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.

Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.

Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.

Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els unionistes havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?

No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.

Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.

Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, tinc la sensació que la fa més una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i menys una via verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.

Just després de Castell d’Aro deixo la ruta del Carrilet i surto del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que surto per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i segueixo el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.

Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.

De can Ninetes a la Crosa

Avui he quedat amb una colla de ciclistes. O de desvagats amb bicicletes incorporades, no ho sé ben bé. La Ma ha vençut la meva reticència a barrejar-me amb grups nombrosos d’humans i l’ajudo a menar un simpàtic ramat de ciclistes d’estar per casa cap al volcà de la Crosa.

El començament de la ruta l’he fet mil vegades: es tracta d’anar en direcció sud; hi podem anar per Salt via camí dels Carlins i direcció St Roc (sense arribar-hi) o des de Sta Eugènia pel carril bici del Güell. Avui, com que sortim de can Ninetes, anirem cap al pont del Dimoni, seguirem Güell amunt i anirem a parar al Perelló. Un cop allà podem seguir la carretera de Sta Coloma o passar per un carrer paral·lel a dins del poble, tots dos ens van bé. Si el que agafem és el carrer del Perelló trobarem alguna botiga i passarem per davant de l’Ajuntament; al final d’aquest carrer, però, també anirem a parar a la carretera de Sta Coloma, que haurem de seguir uns pocs centenars de metres.

Ja som, doncs, a la carretera de Sta Coloma. Quan s’acaben les cases i abans de travessar el pont de l’autopista, agafem un trencant a mà esquerra, pràcticament l’últim abans del pont (a finals de 2019 s’ha construït un giratori en aquest punt). Els primers metres estan enquitranats però de seguida s’acaba l’asfalt i seguim pel mateix camí sobre terra, amb arbres fruiters a dreta i esquerra (perers). La ruta ens acosta cada cop més a l’autopista (que tenim a la dreta, primer a uns centenars de metres i després més a prop), fins que acabem pedalant-hi paral·lelament.

El camí ens porta a travessar l’autopista per sota. Immediatament trobem dos camins a mà dreta: agafem el segon i pugem cap a un veïnat proper; són quatre cases velles.

Deixem les cases enrere i continuem entre camps de cereals i boscos, a prop del Mas Cantalosella; quan ens hi apropem i li girem l’esquena només d’entrellucar-lo per agafar un trencant a mà esquerra. Seguim la pista principal fins que trobem una carretera asfaltada, la que va d’Aiguaviva a l’aeroport; hi entrem cap a la dreta però només durant uns centenars de metres fins que a mà esquerra veiem un cartellet que ens indica “La Crosa”. La pista ens portarà entremig de boscos i puja-i-baixes enfangats fins a una altra carretera asfaltada que travessarem: cap a l’esquerra aniríem a Salitja i cap a la dreta a Estanyol, però nosaltres mirem de seguir recte per un corriol que ara ja ens porta al volcà de la Crosa.

Ens acostem a la carena del cràter i la pista ens duu (si deixem el cràter a la dreta) cap a l’ermita de St Llop, un bon lloc per baixar de la bici i explorar a peu dret. Després, continuem més o menys carenant per la pista que ens porta a la carretera de Sta Coloma; l’agafem cap a la dreta i ens porta en pocs minuts a Aiguaviva i d’aquí cap al Perelló, Can Gibert, Sta Eugènia i tornada a can Ninetes.

Salt – Celrà – Salt

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada de la mateixa manera, tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bici a l’estació de tren de Girona per poder agafar el tren a Celrà i tornar via ferrocarril.

Pedalada fins a l’aeroport

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Cal sortir de Salt pel camí dels Carlins en direcció a Sant Roc, però just abans d’arribar-hi trenquem a l’esquerra com si anéssim cap al Perelló. No cal pas que hi arribem: passem de llarg el trencant que ens hi portaria i continuem (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

Ens incorporem a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, trobem un giratori. Aquí tenim dues opcions; si agafem la primera sortida, la carretera ens portarà a Aiguaviva, on podem agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també ens durà a la terminal.

Jo m’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda que dèiem, que és un camí que està asfaltat només els primers metres i que de seguida es fa de terra. Cal anar-lo seguint paral·lelament a l’autopista, que ens queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat ens trobem en una cruïlla una mica particular. Hem de travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida que puguem, de manera que continuem altre cop paral·lels a l’autopista però ara la tenim a la dreta (vegeu croquis).

De seguida veurem a la nostra dreta una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió de lavabos.

De cop, el nostre camí se separa de l’autopista, però no cal patir perquè hi torna al cap de molt poc, fins al punt que un pont ens permet passar a l’altra banda. Només de travessar tenim dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Nosaltres agafem la primera cap a l’esquerra i tornem a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que tornem a tenir a la nostra esquerra) fins que trobem una carretereta asfaltada que agafem cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ens trobem la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafem cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portàvem i al cap de poc ja tindrem la pista d’aterratge a la vista. Passem per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuem endavant fins a la terminal.

Total de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats:

11. Besiers – Salt

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Grn, SNCF + RENFE, 23’8 €) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problema per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que -normalment- no s’obre perquè s’obriria a la via, no a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja veieu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, ja veieu a la primera foto que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10. Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Déu-n’hi-do pels mitjans que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que salven un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat de l’impulsor del Canal, el baró de Riquet.

Mallgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades), i decideixo fer un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic, però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades perillosament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

9. Carcassona – Mirepeïsset (75 km, i ja en porto 568)

Començo animat el dia, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar, però el fet que trobo més remarcable d’aquest poble és que vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès. Primer vaig pensar que no fos occità, però no, no, era català i quan un d’ells em va explicar com tornar al Canal ho vaig sentir ben clar. Eren gitanos però em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic català. Després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

8. Tolosa – Carcassona (105 km, i en van 493)

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes, especialment karaoke a l’aire lliure, i la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.


Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet.

7. Tolosa, parada i fonda

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! La postal havia de ser una cosa així:

La bugaderia l’he trobada a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar en el d’una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

6. Valença d’Agen – Tolosa (85 km, i en porto 388)

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està acabada del tot; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. O ho he intentat, perquè ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal 3 o 4 km després de Grisolles.

Però poc després d’aquest poble, primer episodi desagradable de debò. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control, però ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me si jo queia. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!

4. Villandraut – Melhan-sus-Garonne (50 km, i en porto 211)

A la nit es posa a ploure. Què dic, ploure, cauen llamps i trons i plou a bots i barrals! Veig la claror dels llampecs a través del sostre de la tenda, els trons tronen de debò, i les gotes que martellegen la tenda em fan rumiar què caldrà fer si comença a entrar aigua.

Però a poc a poc el xàfec baixa d’intensitat, jo em tranquil·litzo i al final m’adormo. Al matí veig que n’ha entrat, d’aigua, però no és pas cap tragèdia. El problema més gros que tinc és que ahir al vespre havia entrat la roba estesa amb l’esperança que s’acabaria d’eixugar i ara encara em sembla més humida. Els pantalons, més que molls estan xops per l’aigua del terra de la tenda. Ho embolico tot tan ben plegat com puc i a quarts d’onze, quan sembla que ha parat de ploure, em poso en camí. He sentit a la ràdio que a la tarda no plourà, i toco ferro perquè el meteoròleg no s’equivoqui.

Començo molt bé pel carril bici fins a Uzeste. Per cert, després he sabut que a l’església d’Uzeste hi ha la tomba del Papa Climent V, el que va dissoldre l’Orde del Temple i després va traslladar la Seu Pontifícia a Avinyó. Després he d’enllaçar d’alguna manera aquest carril bici que ja s’acaba amb el que comença a Castets-en-Dorthe, ja al costat del canal de la Garona. No tinc pas gaires opcions: agafo una carretera secundària (la D-222) que em porta a Langon, i d’aquí vaig seguint els senyals que indiquen Castets. La carretera de Langon no té voral però tampoc no gaire trànsit. Mentre pedalava m’he entretingut tot fent estadístiques i he comptat 4 cotxes per minut fins a la meitat de la carretera, i cinc o sis més a prop de Langon.

A Castets he trobat el canal i la primera resclosa, i el començament de la via verda al costat. He anat seguint amunt i he anat a parar al càmping municipal de Melhan-sus-Garonne (3’5 € per nit més 1 € per la fitxa de la dutxa). A la foto es veu la primera resclosa (o l’última) del canal lateral de la Garona (el riu que es veu a l’esquerra de la fotografia és, naturalment, la Garona).

A la foto de sota, en el càmping de Melhan. Per cert, no sé si hi té alguna cosa a veure el fet que Aquitània fos dels anglesos durant 300 anys, però un de cada dos turistes no francesos que trobo són anglesos.

3. Biganos-Villandraut (61 km, que en fan 161)

Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor i, a més, d’hora (bé, les 9, ehem!), però l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia sovint rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesat i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.

El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).

M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’assabento que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.

Són simpàtics i tenen ganes de xerrar, però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.

Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) al bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).

2. Lanton – Dune du Pilat – Biganos (50 km, i en porto 100)

La idea d’avui és anar a Biganos, trobar-hi un càmping, plantar la tenda i continuar fins a la duna del Pilat per tornar al càmping al vespre, però només de començar, catacrac! Pana, s’ha trencat una peça del remolc. Per sort, ho puc arreglar -precàriament- amb una mica de filferro que sempre duc entre les eines, però això em fa endarrerir la sortida altre cop fins a les 10 tocades. A més, aquesta reparació tan provisional em farà patir avui i tot el viatge, perquè no hi ha manera de trobar un recanvi de la peça a cap taller.

El càmping a Biganos, el trobo: Le Marache (12 € la nit tenda i bici, sense electricitat, és clar). Està una mica més ben equipat que el Coq Hardi, però per contra a la parcel·la no hi tinc cap arbre per estendre la roba amb un cordill de tronc a tronc. En fi, planto la tenda i continuo camí cap a la Dune del Pilat per tornar a la tarda o al vespre.

Els voltants del Bassin d’Arcachon són un reguitzell de carrils bici, però incomprensiblement les autoritats franceses no s’han molestat a plantar cartells indicadors per poder saber cap a on cal pedalar. Zero en senyalètica. El resultat és que tot i haver-hi carril bici fins a la Dune mateix, en realitat es triga molt a arribar-hi perquè el camí es perd amb massa facilitat.

Al final, però, hi arribo i pujo dalt de la duna. Impressionant! Hi ha una vista esplèndida de les Landes i del Bassin, i està davant per davant d’una illa que és Reserva Natural (du Banc d’Arguin) i es veuen tants ocells com vulgueu.

La gent que va en cotxe ha de pagar per l’aparcament, però si vas en bici no cal fer-ho, ha, ha. Tanmateix, no hi ha res perfecte, perquè per anar a la duna cal passar per l’aparcament i l’únic camí entre l’aparcament i la duna és una mena de “passatge del terror” ple de botigues, comerços de tota mena i paradetes de records; al final, un bar. Per cert, dir que està més ple que la Rambla és quedar curt.

Torno al vespre i arribo al càmping molt cansat.

1. Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances?

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver escrit a mà. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de 10 i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les 10. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? Potser no, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que també és a tocar de la costa. L’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

Avui, la idea és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenquem a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja veurem indicada una via verda que travessa la carretera que estem seguint. Hi entrem cap a la dreta i aviat arribarem a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping, perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

Flaçà – Gola del Ter

(en preparació)

(…)

Cal sortir de la plaça de l’estació de trens i anar a trobar una carretera que passa just pel darrera (per exemple, anar cap a la dreta per la carretera que porta a Bordils i, just després de travessar les vies, girar a mà dreta i seguir la carretera; sabreu que és la bona perquè al cap de pocs minuts passa per sota d’un pont estret pel damunt del qual circula el tren). Seguir la carretera cap a St Llorenç de les Arenes (en pujada) i Foixà. Just abans d’entrar a Foixà, cal tombar a mà esquerra en direcció a la Sala i, tot seguit, Parlavà. Després, cap a Fonolleres i Serra de Daró (pels afores). Aquí cal travessar un pont i passar a l’esquerre del Daró. Tot seguit, seguim la pista cap a Gualta i deixarem el pont vell a mà esquerra, sense passar-hi. La carretera ens durà a travessar la carretera principal per un punt perillós perquè sol haver-hi força trànsit (sobretot a l’estiu). Anirem a parar a un extrem d’un pont que, si el travessem, ens farà entrar a Torroella de Montgrí. Si no el travessem, continuem la nostra ruta vora el Ter, que tenim a la nostra esquerra. Anem en direcció al càmping El Delfín Verde, just al sud del qual hi ha les Basses d’en Coll.

(…)