Arxiu d'etiquetes: cicloturisme

23. Santiago – Fisterra (108 km, i tot plegat en són uns 1408)

M’aixeco molt aviat, potser és dels dies que és més d’hora. Em sap greu per la senyora de la pensió, que s’ha de llevar expressament per obrir-me la porta de l’habitació on em guarda la bici. Esmorzo a l’únic cafè que trobo obert i enfilo la carretera encara mig a les fosques.

El camí és un puja i baixa constant, tot i que els primers quilòmetres, fins a Bertamirans, són tot baixada.Aquí també s’han fet carreteres que no surten a cap mapa, o al menys als mapes que porto jo; hi ha una autovia que va paral·lela a la carretera que segueixo i això m’estalvia respirar els fums de molts de cotxes.

Primer paro a Negreira tot i que aquest primer tram se’m fa curt. Tot i això, prefereixo aturar-me i menjar alguna cosa per si els pugibaixes que m’esperen són pitjor del que em temo. A Berdoias torno a parar i tinc la sort d’anar a petar a un cafè de carretera on sembla que m’esperin. Hi conec d

22. Santiago (encara en porto 1300)

Dia de relax tot esperant que pari de ploure. La previsió del temps d’ahir ja avisava que avui seria mal dia per sortir a la carretera, de manera que m’he quedat a posar ordre a les notes que he anat escrivint. Les he passades a correcuita a l’ordinador i quan arribi a casa ja hi posaré coherència. Si hi penso.

Espero que demà faci bon dia per anar cap a Fisterra i acabar el viatge!

Moltes samarretes d’en Villa.

Molta gent ajupida o asseguda a terra i demanant caritat al carrer (portuguesos?).

Barça – Porto aquest vespre.

Ja he menjat pulpo da feira, empanada (galega, és clar!), i tarta de Santiago. Em falta lluç a la gallega i marisc (això, a la costa!).

20. Sarria – Arzúa (83 km, en porto 1262)

Molts de taxis tot el camí (pelegrins que retornen? pagesos que no disposen d’autobús ni cotxe propi?). Molts d’aparcats a Palas de Rei, també.

Molts de llogarrets, també, però amb un rètol que diu “alberg” a cada casa. Em sembla bé que es guanyin la vida, però això ho trobo excessiu pel meu gust. Tot i això, a Palas de Rei m’aturo a dinar perquè tinc molta gana i entro al primer restaurant que em fa una mica el pes; amanida i calamars. Molt confiat que tot va bé.

Com més a prop de Santiago, més comercialitzat està el Camiño.

Com més a prop de Santiago, més friquis es veuen que intenten completar la seva (porciño de) ruta. També molta gent que es lamenta en veu alta que mai de la vida s’haurien d’haver mogut del sofà que tenen encarat mirant a la tele.

19. Ponferrada – Sarria (99 km, en porto 1179)

Un altre país, una altra llengua: Teixeira, As Nogais… El paisatge també canvia, i suposo que la gent (encara no he parlat amb ningú), però l primer que fa adonar-te que ets en un altre país són els topònims.

Sarria és el punt més proper a Santiago a partir del qual atorguen o concedeixen “la Compostelana”. És el punt de partida de molta gent que va “el caminho” i hi veig al menys una dotzena d’albergs, tots a 10 euros el llit amb dret a cuina. Molts de pelegrins gallecs.

Paisatge verd i frondós. Galícia rural i autèntica. Pel camí també veig molts de llogarrets; he sentit a dir que els pobles celtes no tenen tirada per les ciutats grans.

17. Calzadilla – Astorga (130 km, en porto més de 1000!)

Avui faig una bona tirada fins a Astorga: 130 quilòmetres! És el meu rècord fins avui i els he fet sense proposar-m’ho de debò. Simplement he anat tirant milles i sumant quilòmetres. Potser hauria pogut aturar-me una mica abans, però em sentia bé i he pensat que Astorga seria una ciutat que podria estar bé, potser més que res per les ganes d’aturar-m’hi a veure part del llegat d’en Gaudí. L’he vist, però la fila de castell d’Exin Castillos quedava una mica amagada pel mercat que hi feien just al davant.

He anat a parar a un alberg dels Amigos del Camino, que m’han acollit de seguida (vull dir sense haver-me d’esperar que arribessin els pelegrins que van a peu) per 5 eurus. Tenen un pis només per a ciclistes, l’inferior, i una habitació on es poden guardar unes quantes bicis. Quan jo hi arribo n’hi ha cinc o sis, però al llarg del dia hi passo un parell de vegades i al capvespre n’hi veig una quinzena.

En el mateix alberg hi conec la M i la S, dues professores que treballen a Torruella i coneixen la MA (del tribunal d’aquest estiu). Intercanviem llibres, la seva Gavalda pel meu Murakami (sé que hi surto perdent!) però espero recuperar-lo passat l’estiu en una trobada que ens prometem un cop engegat el curs. El Murakami el vaig comprar a Lleida i me’l vaig empassar de seguida, molt més de pressa que el Tòquio Blues i algun altre de seu que ja no recordo. Suposo que era molt adient pel que estic fent aquests dies; es diu “De què parlo quan parlo de córrer”.

També hi conec tres nois australians que vénen pedalant des d’Estambul! Gent molt sana, sens dubte, tan físicament com mental. Un d’ells és més extrovertit que els altres dos i ens explica algunes peripècies. Diu que el viatge està molt bé, però ja tenen ganes d’arribar a la costa (d’Astúries, no van pas cap a Fisterra) per cremar la bicicleta!

16. Burgos – Calzadilla de la Cueza (100 km, en porto 890)

Els topònims d’aquest país són un recordatori permanent que em trobo en terra estrangera: Bustillo del Páramo, Villovieco, Castrojeriz, Tardajos… La música del castellà em fa pensar en tribus llunyanes de terres inhòspites.

Avui havia pensat d’acabar l’etapa a Carrión de los Condes, però no sé per què quan hi he arribat m’ha agafat una mena de iuiu i no m’hi he pogut aturar. Ni tan sols he baixat de la bici. No sabria pas explicar-ho però Carrión m’ha fet agafar mal rotllo, una mena d’inquietud o gairebé angoixa que m’acostava al mareig. Per tranquil·litzar-me m’he donat l’excusa -a mi mateix- que hi havia masses turistes, que no tenia autenticitat, que tot plegat era una fira comercial- i he seguit endavant fins una gasolinera dels afores; m’hi he parat a prendre una dosi de cafeïna i un mos de sucre industrial.

Uns quilòmetres més enllà arribo a Calzadilla de la Cueza, un poblet amb quatre cases, un hostal-restaurant i un alberg (privat) on coincideixo amb quatre pagesos molt sans de les Garrigues que van en bicicleta. També hi ha un xava acabat de separar-se que explica, amb la mena de verborrea que et ve quan estàs convençut que estàs vivint el començament de la teva nova vida, que havia estudiat a l’institut alemany de Barcelona, que viatja molt per qüestions de feina, que la seva filla és meravellosa, etc. etc.

L’hospitalero de Calzadilla és un valencià peculiar. Quan arribo em saluda amb unes paraules que no entenc, i quan li demano que ho repeteixi em deu clissar l’accent i em saluda en català, tot i que després insistirà més d’una vegada que és valencià…

15. Belorado – Burgos (50 km, en porto 790)

La pujada a Montes de Oca m’ha agradat molt. Déunidó de llarga  però sostinguda, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes.

Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica ha saltat com un ressort: “¿eres catalán?”. I bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me el bucadill, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada.

Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant. Totes quatre façanes són dignes de contemplar i jo he tingut la sort de trobar una taula lliure, per dinar, davant d’una d’elles. També he anat al monestir de Las Huelgas, que per cert m’ha costat una caminada de collons.

Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).

14. Logronyo – Belorado (65 km, en porto 740)

Avui ja m’he mentalitzat que patiré.

O no. Com diu en Murakami, “el dolor és inevitable, però el patiment és opcional”.

Si arribo a Burgos potser aprofitaré la invitació de la M i la K d’anar fins a Donosti.

Estic a Santo Domingo de la Calzada. Són gairebé les 11 i només he fet 40 o 45 km.

Avui fa un dia ideal per a pedalar. Els núvols em protegeixen del sol i la temperatura és molt més baixa que ahir. No fa ni fred ni calor ni vent: és ideal per pedalar i ja hauria d’haver fet 40 km més. Per què em costa tant?

A més, avui m’he llevat a 1/4 de 7, és a dir, molt aviat i -m’ha semblat- amb ganes de pedalar.

Pàjara?

I don’t belong to this world. No hi ha cap cançó que es digui així?

Demano l’adreça d’un alberg a un avi jubilat i m’explica les seves batalletes de quan treballava a Barakaldo.

A Belorado hi ha molts albergs. M’estic en un que està portat per dues hospitaleres suïsses (les envia una fundació del seu país per mantenir l’alberg -que em sembla entendre que és de la parròquia del poble-). No hi quep pas gaire gent (he comptat 24 lliteres) i tots els espais estan ocupats. “Austeritat i tradició” podria ser el lema. He vingut a petar aquí sense voler; jo buscava l’alberg municipal i dues senyores del poble m’han indicat aquest alberg; era una trampa, ja ho veig, devien ser parroquianes del mossèn!

Hi he conegut (o he parlat amb) una noia d’Ontario i un noi del Brasil, que d’aquí a 10 minuts se n’aniran a la missa que celebren al mateix alberg.

Missa i resos a l’entrada de vespre. Després, cançons.

Ara acaba d’arribar un pelegrí que té més pinta de quinqui que de pelegrí. Pel que sento quan parla amb l’hospitalera, ve de Barcelona. “Sant Boi”, després escolto.

13. Tudela – Logronyo (100 km, en porto 675)

Cada dia estic una mica més en forma, ho noto per la quantitat de quilòmetres que faig. Normalment procuro ser a destinació abans de la 1 del migdia, o entre 1 i 2 com a molt tard, i em trobo que per les mateixes hores dedicades a pedalar cada cop faig més de quilòmetres. Avui, 100, rècord d’aquesta travessa (fins ara).

 

Segur que també hi fan altres coses. Sobretot, les carreteres secundàries que he seguit avui eren més aviat planes i estaven en bones condicions, però això no treu (almenys part de) el meu mèrit.

Acabo de parlar amb la M, que diu que Donosti encara està de festa major i que a veure si hi anem.

No he lligat en tots aquests dies, però avui que estic sopant uns espaguetis al pesto -ben carregats d’all- segur que es presentarà una oportunitat.

El carrer Portales s’omple a vessar al vespre, amb gent que va a fer chiqueteo, tapas, raciones, porciones… L’España autèntica, la que difícilment es troba a Catalunya.

12. Saragossa – Tudela (85 km, en porto 575)

Anava seguint la Z-126 i de cop i volta s’ha transformat en autovia, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens enganxem en una conversa molt maca. Al final em diu “Adiós, majete!”.

El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.

Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; no sé si em trobo a pobles navajo o a punt d’entrar a ciutats subterrànies com Derinkuyu.

A Tudela m’agrada especialment la plaça de los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que no ens passi a nosaltres i que en el futur no haguem de recordar el català només pel carrerer o els topònims.

11. Saragossa

Ahir, el Barça va treure un bon resultat del Bernabéu: empat a dos. El campió de la Supercopa d’Espanya se sabrà dimecres que ve, en el partit de tornada. Vés a saber on seré, jo.

Dia de relax a la capital d’Aragó. Primer, però, faig el canvi de la pensió a l’alberg. L’alberg es diu molt originalment Albergue de Zaragoza, al carrer Predicadores, 59. Estic en una habitació de sis llits però de moment sóc l’únic estadant. Em cobren 16’20 per dormir havent fet un descompte del 8% esmorzar inclòs (no em queda clar quina de les dues coses -l’esmorzar o el descompte- tenen el descompte pel fet de ser “pelegrí”).

M’havia proposat esbrinar dues coses: una, el camí de sortida cap a Navarra; i dues, si podria carregar la bici en el tren. M’hi dedico a la tarda, havent dinat. La primera, solucionada, inclús faig els primers tres o quatre quilòmetres cap a la sortida de la ciutat per estar més segur que demà tot anirà bé. La segona, en canvi, malament: els treballadors de l’estació fan vaga i no hi ha servei d’informació; tot i això, trobo un horari de trens Logronyo-Saragossa que potser em serà útil (encara no sé quan se m’acabaran les ganes de pedalar per les espanyes).

Passo diverses vegades per la plaça del Pilar, però no pas per la basílica sinó per la font que hi ha a la plaça. La trobo fantàstica. Refresca només de mirar-la! Original i molt ben integrada al lloc que li han adjudicat.

10. Bujaraloz – Saragossa (80 km, en porto 490)

Bujaraloz, Alfajarín, Galacho de la Cartuja… quin so més potent que tenen aquests noms que em trobo pel camí! Som a Espanya, sens dubte!

Per aquestes planes que no s’acaben mai, per cert, em trobo conills i conills pertot arreu al llarg del camí. En compto més de dues dotzenes fins que me’n canso -de comptar-, sobretot en el tram més proper a Bujaraloz. Alguns corren paral·lels a la carretera i sembla que vulguin competir amb la bicicleta. Per sort, només en trobo dos de morts, atropellats per algun cotxe; és gairebé un miracle que només en vegi dos amb la gran quantitat que en trobo.

A la guia que faig servir hi ha una adreça d’un alberg a Saragossa, però quan hi arribo està ple per un congrés que es veu que se celebra a la ciutat com a preparació per la visita del Papa a Madrid -little dear Pope again. Els de l’alberg, molt amables, fan dues o tres trucades i finalment em troben plaça en una pensió que també és molt a prop del centre. L’Hostal El Descanso és a la plaça de San Pedro Nolasco, al davant del Museo del Teatre Cesaraugusta, i em cobren 20 euros per dormir; no hi fan menjars, ni tan sols esmorzars. La porten un matrimoni granadet i la seva filla, tots molt amables i diria que molt de missa (potser m’equivoco). En general, Saragossa em fa la impressió de ser una ciutat molt catòlica, potser per la influència del Pilar (un centre de pelegrinació en el top of the tops), però potser m’equivoco.

Els de l’alberg s’ofereixen a guardar-me la bici (a la pensió no hi ha espai). És amabilitat, però també s’asseguren que demà torni -vull quedar-me dues nits aquí i m’han assegurat que demà sí que tindran llit per a mi.

A l’aparador d’una botiga de records hi veig records esportius del Barça; molts més que del Real Madrid. Per cert, que aquest vespre es juga el partit d’anada de la Supercopa 2011 entre aquests dos equips. Un Madrid molt rodat s’enfronta a un Barça que ha fet una pretemporada curta; a més, a l’equip d’en Guardiola en falten uns quants dels que l’any passat eren titulars perquè en Pep els ha deixat allargar les vacances (en alguns casos, m’han informat, per lesions no acabades de guarir).

M’estic a l’Hostal El Descanso, a la plaça San Pedro Nolasco. Puc veure el partit del Barça des del llit! Això, que normalment seria una notícia extraordinària, avui no ho és tant. Som a principis de temporada, els equips no estan gaire bé (el Barça menys), tinc ganes de veure la ciutat… Total, que a la mitja part surto de l’habitació i me’n vaig cap al Tubo!

9. Lleida – Bujaraloz (80 km, en porto 410)

Candasnos. Primer dia de la Festa Major (12 a 16 d’agost). Llàstima que faig tard a l’esmorzar popular i m’he de conformar amb un entrepà a l’Hostal Pilar, ben bé a la sortida del poble cap a Saragossa (fonda tancada, bar obert).

Just abans d’entrar a Fraga em trobo un enorme polígon industrial parcel·lat i amb fanals i clavegueram però buit, sense cap nau. Qui el devia planificar? Segur que en devien treure un bon esquitx cap a la butxaca. I si no, zero en planificació.

Trobo que aquest paisatge tan pla i sec sota el sol abrusador és impressionant. Em fa l’efecte que estic travessant el desert. M’agrada!

M’agrada patir? No, m’ho estic passant bé! M’agrada suar, això sí! Estic tot sol, em sento com si estigués lluitant (i vencent) en una prova èpica, extraordinària. Jo tot sol contra els elements; calor, set i cansament no aconseguiran fer-me desistir i segueixo endavant, maldo per combatre el sol, la sequedat, el vent calent que em ve de costat. Sona a èpica barata i segurament ho és, però m’ho estic passant d’allò més bé en aquesta “travessa del desert”.

A Bujaraloz trobo la pensió Las Sabinas (que no era a la guia) al mig del poble: 20 euros llit i esmorzar. Gent simpàtica i atenta. La cuinera (mestressa?) de la pensió em fa de mama; diu que al matí, quan m’ha vist arribar, m’ha vist molt malament i la feia patir per si no m’acabava de recuperar. M’estranya, perquè jo em trobava perfectament; potser vermell de cara pel sol? Si us interessa: Hostal Las Sabinas / Calle Sta Ana, 6-8 / Tel 976 17 93 29 / Bujaraloz (Saragossa) / informacion@hostallassabinas.es

8. Tàrrega – Lleida (45 km, en portem 330)

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel (0034) 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la M per endur-se l’A. Ja havíem quedat amb ell que m’acompanyaria fins aquí. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’A se’n va havent fet gairebé 400 km (comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós). Gràcies per acompanyar-me fins aquí!!!

Ara hauré de plantejar-me de debò què faig. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes de vacances. Torno cap a casa? Enfilo cap al nord o el sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Decideixo continuar en direcció oest i aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

7. Montserrat – Tàrrega (65 km, en portem 285)

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’A ja porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, si se li pot dir alberg, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i t’hi pots quedar una nit i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

6. Manresa – Montserrat (10 + tren cremallera, en portem 220)

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de pujar en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia de bromes baixes que no ens deixen veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Dormim als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

5. Vic – Manresa (cap a 60 km, en portem 210)

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan austers -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament, perquè l’alberg està tancat (com poden tancar a l’estiu!!!???), igualment com altres hotels de la ciutat (!!!???). Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi està posant ordre (suposo), ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall, no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que estem cansats.

4. St Iscle- Vic (uns 60 km, en portem 150)

La baixada de St Iscle cap a la carretera és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Urius i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I deunidó com sua l’A, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Quan som a baix, l’A em confessa que no les tenia totes, quan baixava. És veritat que és una baixada molt dreta, impressionant a vegades..

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica per Vic. Veiem un carrer dedicat a la Laura (la de la citat dels sants, suposo). No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més.

3. St Iscle de Colltort

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’A (el de la N) està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’A (el meu) li ha tocat fer-li companyia. De fet, tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant el meu A i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà esforçar-nos per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, el meu fill petit (!) està passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa des de fa temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

2. Salt – St Iscle de Colltort (uns 45 km, en portem 90)

L’A i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en M per comentar-li-ho i m’explica que és culpa de l’incompliment del contracte per part d’una empresa, que va ser autoritzada a fer obres (per manteniment del subministrament de no recordo si gas o aigua) i no ha complert el que va signar; el Consorci els va al darrera.

També hi ha un tram poc abans d’arribar a st Feliu de Pallerols en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’E m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de st Feliu, l’A i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada, però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la N i en J.

1. Palamós – Salt (uns 45 km)

Sortim tots tres cap a Platja d’Aro per la carretera de la costa, per st Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. En P ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses. A més, el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en V i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però diem-ne “informal” perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En V i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies vam estar una setmana a Praga -la M i jo- i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

11. Besiers – Salt

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Grn, SNCF + RENFE, 23’8 €) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problema per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que -normalment- no s’obre perquè s’obriria a la via, no a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja veieu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, ja veieu a la primera foto que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10. Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, que em puja una mica la moral. Déu-n’hi-do pels mitjans que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que salven un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat de l’impulsor del Canal, el baró de Riquet.

  • Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades), i decideixo fer un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles, servei correcte, 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic, però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades perillosament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

9. Carcassona – Mirepeïsset (75 km, i ja en porto 568)

Començo animat el dia, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar, però el fet que trobo més remarcable d’aquest poble és que vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès. Primer vaig pensar que no fos occità, però no, no, era català i quan un d’ells em va explicar com tornar al Canal ho vaig sentir ben clar. Eren gitanos però em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic català. Després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

8. Tolosa – Carcassona (105 km, i en van 493)

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes, especialment karaoke a l’aire lliure, i la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.


Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet.

7. Tolosa, parada i fonda

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! La postal havia de ser una cosa així:

La bugaderia l’he trobada a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar en el d’una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

6. Valença d’Agen – Tolosa (85 km, i en porto 388)

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està acabada del tot; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. O ho he intentat, perquè ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal 3 o 4 km després de Grisolles.

Però poc després d’aquest poble, primer episodi desagradable de debò. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control, però ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me si jo queia. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!

5. Melhan-sus-Garonne – Valença d’Agen (92 km més, que sumen 303)

Avui m’he proposat fer molts de quilòmetres per arribar com més aviat millor a Tolosa, i sí que els he fet! Noranta-dos, poca broma. M’he llevat molt aviat (per mi): les 7, però fet i comptat no ha servit de gaire res perquè he sortit del càmping a les 9. Això sí, he anat tota l’estona a bon ritme, amb paradetes cada 10 km per beure i estirar les cames (la tercera per menjar fruits secs), i a les dues ja estava entaulat a la Brasserie de la Gare d’Agen (plat du jour + cafè: 9’5 €).

Pel camí he estat xerrant una estona amb un altre ciclista, un senyor gran que també anava cap a Agen i que m’ha donat tres pomes que acabava de collir i m’han anat mot bé. Em sento content del meu francès, perquè he pogut mantenir la conversa amb una certa facilitat.

Havent dinat he fet els altres quilòmetres fins a Valença (Valence d’Agen) i he trobat plaça per dos euros la nit. Cal seguir els senyals que indiquen “Complex sportif” i allà, molt a prop de la piscina, m’han adjudicat tota una parcel·la només per a mi, i a més la dutxa no necessita fitxa ni res. Però hi ha una cosa que m’inquieta… Sóc l’únic ocupant del càmping!

Cap al final de la tarda he anat a fer un volt per la ciutat i a la tornada m’he adonat que no, que no estic pas sol: devia entendre malament el responsable del càmping (tan content que estava jo del meu francès!) i jo mateix m’havia fet la pel·lícula després de veure tantes caravanes que semblaven abandonades. Resulta que l’altra gent devia ser al poble, però és que en el càmping no hi ha cap tenda: tot són caravanes i moltes tenen un aspecte bastant deixat. N’hi ha algunes de tan brutes i desgavellades dins de parcel·les tan desendreçades que, la veritat, havia pensat que o bé estaven abandonades o bé els propietaris ja eren a casa passades les vacances.

4. Villandraut – Melhan-sus-Garonne (50 km, i en porto 211)

A la nit es posa a ploure. Què dic, ploure, cauen llamps i trons i plou a bots i barrals! Veig la claror dels llampecs a través del sostre de la tenda, els trons tronen de debò, i les gotes que martellegen la tenda em fan rumiar què caldrà fer si comença a entrar aigua.

Però a poc a poc el xàfec baixa d’intensitat, jo em tranquil·litzo i al final m’adormo. Al matí veig que n’ha entrat, d’aigua, però no és pas cap tragèdia. El problema més gros que tinc és que ahir al vespre havia entrat la roba estesa amb l’esperança que s’acabaria d’eixugar i ara encara em sembla més humida. Els pantalons, més que molls estan xops per l’aigua del terra de la tenda. Ho embolico tot tan ben plegat com puc i a quarts d’onze, quan sembla que ha parat de ploure, em poso en camí. He sentit a la ràdio que a la tarda no plourà, i toco ferro perquè el meteoròleg no s’equivoqui.

Començo molt bé pel carril bici fins a Uzeste. Per cert, després he sabut que a l’església d’Uzeste hi ha la tomba del Papa Climent V, el que va dissoldre l’Orde del Temple i després va traslladar la Seu Pontifícia a Avinyó. Després he d’enllaçar d’alguna manera aquest carril bici que ja s’acaba amb el que comença a Castets-en-Dorthe, ja al costat del canal de la Garona. No tinc pas gaires opcions: agafo una carretera secundària (la D-222) que em porta a Langon, i d’aquí vaig seguint els senyals que indiquen Castets. La carretera de Langon no té voral però tampoc no gaire trànsit. Mentre pedalava m’he entretingut tot fent estadístiques i he comptat 4 cotxes per minut fins a la meitat de la carretera, i cinc o sis més a prop de Langon.

A Castets he trobat el canal i la primera resclosa, i el començament de la via verda al costat. He anat seguint amunt i he anat a parar al càmping municipal de Melhan-sus-Garonne (3’5 € per nit més 1 € per la fitxa de la dutxa). A la foto es veu la primera resclosa (o l’última) del canal lateral de la Garona (el riu que es veu a l’esquerra de la fotografia és, naturalment, la Garona).

A la foto de sota, en el càmping de Melhan. Per cert, no sé si hi té alguna cosa a veure el fet que Aquitània fos dels anglesos durant 300 anys, però un de cada dos turistes no francesos que trobo són anglesos.

3. Biganos-Villandraut (61 km, que en fan 161)

Dormo com un soc i m’aixeco de bon humor i, a més, d’hora (bé, les 9, ehem!), però l’inici del carril bici cap a Mios no està gens ben indicat, per variar. Comença a l’estació de tren de Biganos però s’acaba al cap dels primers 20 metres (!) i no torna a aparèixer fins 200 metres més enllà. L’enllaç entre aquests dos trams és una “vorera bici” (amb permís dels vianants, perquè res no ho indica) per sota d’un pont (el del tren). Llavors sí, ja no tens pèrdua perquè no es creua amb cap altre carril i és una línia sovint rectilínia fins al final. De fet, hi ha trams que es fa pesat i tot, gairebé interminable. Les esplèndides pinedes de les Landes són un regal per a la vista i per a tots els sentits en general, però al cap de 10, de 20, de 30 quilòmetres de pinedes la vista ja n’està cansada.

El sotabosc està farcit de falgueres altes, d’un verd brillant gairebé escandalós que fa mal a la vista (us ho diu un daltònic!).

M’aturo al cap d’uns 40 km a Saint Symphorien, on conec un parella de Dijon que fan el camí invers al meu: del Mediterrani a l’Atlàntic. Fem un cafè al Bar du Commerce (jo hi acabava de dinar: plat du jour + verre de vin + cafè: 9’5 €). Tot xerrant m’assabento que ells no només van sinó que també tornen en bici! Van i vénen de Montpeller, on un amic els va deixar i on els recollirà d’aquí a poques setmanes. Són una parella que no deuen tenir pas gaire més de 55 anys, i ja estan jubilats! No sé si l’economia del país es podria permetre gaires pre-jubilacions com aquestes, però si cal signar en algun lloc per demanar-ne una, digueu-me on.

Són simpàtics i tenen ganes de xerrar, però em fa l’efecte que no els agrada (sobretot a ell) que jo els contesti en francès quan ells intenten parlar-me en castellà; ell s’empesca una excusa, s’aixeca i va a dins del bar, i no en surt fins que ella i jo no acabem la xerrada. Volia practicar espanyol? Volia ensenyar-me quant que en sap? Ja que no sé occità, a la Gironda jo vull parlar francès, i no vull que em parlin en castellà quan ja els he dit que no sóc espanyol. Per cert, l’amo del bar m’ha dit tot rient i fent veure que em renyava mentre m’assenyalava amb el dit: “ah, les Catalans! Vous êtes comme les Corses et les Basques…!”.

Faig una desena de quilòmetres més i trobo càmping a Villandraut (municipal, 6 euros). Faig un refresc a la plaça del poble (que es diu Gambetta, com totes les places de poble de l’Hexàgon) al bar Le Medieval (4’40 euros per dues canyes!).

2. Lanton – Dune du Pilat – Biganos (50 km, i en porto 100)

La idea d’avui és anar a Biganos, trobar-hi un càmping, plantar la tenda i continuar fins a la duna del Pilat per tornar al càmping al vespre, però només de començar, catacrac! Pana, s’ha trencat una peça del remolc. Per sort, ho puc arreglar -precàriament- amb una mica de filferro que sempre duc entre les eines, però això em fa endarrerir la sortida altre cop fins a les 10 tocades. A més, aquesta reparació tan provisional em farà patir avui i tot el viatge, perquè no hi ha manera de trobar un recanvi de la peça a cap taller.

El càmping a Biganos, el trobo: Le Marache (12 € la nit tenda i bici, sense electricitat, és clar). Està una mica més ben equipat que el Coq Hardi, però per contra a la parcel·la no hi tinc cap arbre per estendre la roba amb un cordill de tronc a tronc. En fi, planto la tenda i continuo camí cap a la Dune del Pilat per tornar a la tarda o al vespre.

Els voltants del Bassin d’Arcachon són un reguitzell de carrils bici, però incomprensiblement les autoritats franceses no s’han molestat a plantar cartells indicadors per poder saber cap a on cal pedalar. Zero en senyalètica. El resultat és que tot i haver-hi carril bici fins a la Dune mateix, en realitat es triga molt a arribar-hi perquè el camí es perd amb massa facilitat.

Al final, però, hi arribo i pujo dalt de la duna. Impressionant! Hi ha una vista esplèndida de les Landes i del Bassin, i està davant per davant d’una illa que és Reserva Natural (du Banc d’Arguin) i es veuen tants ocells com vulgueu.

La gent que va en cotxe ha de pagar per l’aparcament, però si vas en bici no cal fer-ho, ha, ha. Tanmateix, no hi ha res perfecte, perquè per anar a la duna cal passar per l’aparcament i l’únic camí entre l’aparcament i la duna és una mena de “passatge del terror” ple de botigues, comerços de tota mena i paradetes de records; al final, un bar. Per cert, dir que està més ple que la Rambla és quedar curt.

Torno al vespre i arribo al càmping molt cansat.

1. Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances?

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver escrit a mà. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de 10 i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les 10. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? Potser no, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que també és a tocar de la costa. L’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

Avui, la idea és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenquem a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja veurem indicada una via verda que travessa la carretera que estem seguint. Hi entrem cap a la dreta i aviat arribarem a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping, perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

II. Montaigne

Aquest matí hem voltat per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé per la visita i per les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que ja de petit sapigués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, envoltat de còmics.

I. Carretera i manta

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per sopar. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però per compensar-ho tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.